Situació i presentació
El municipi de la Sénia, de 108,41 km2, el tercer en extensió de la comarca, es troba al punt de contacte de la comarca del Montsià amb la del Matarranya i el Baix Maestrat, als ports de Tortosa. El tossal del Rei (1.356 m) és el punt on coincideixen els tres antics estats de la Corona d’Aragó. Termeneja pel costat del Matarranya (NW) amb Beseit, pel del Baix Maestrat (W i S) amb Fredes, la Pobla de Benifassà, Bellestar de la Tinença i Rossell, amb Ulldecona (SE) i Mas de Barberans (E) pel costat del Montsià i amb Roquetes (NE) i l’enclavament de la Mola de Catí (N), que pertany al terme de Tortosa, pel costat del Baix Ebre.
El sector meridional s’obre a la depressió de la Sénia, continuada vers el NE pel pla de la Galera i tancada per la serra de Godall i la Serra Grossa. El sector septentrional del terme és accidentat pels vessants sud-orientals dels Ports de Tortosa i sobresurten en aquest sector l’esmentat tossal del Rei (1.356 m), el d’en Cervera (1.347 m), al peu del qual trobem el refugi de Font Ferrera i el Prat de Rovera on neix el riu Matarranya, lo Negrell (1.345 m), i la Portella del Pinell (1.100 m), que són les elevacions més importants de la comarca del Montsià. Aquest massís calcari, d’una extensió aproximada de 800 km2, que es reparteix entre les comarques del Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta i el Matarranya, és un massís de gran bellesa i interès natural, fet pel qual és declarat parc natural (vegeu Ports a la Terra Alta), parc que afecta bona part del municipi de la Sènia. A dins, hi cal destacar la reserva natural parcial de les Fagedes dels Ports.
La geomorfologia del terme és variada. El sector dels Ports és de formació terciària, de l’època del miocè, i es configurà pels plegaments dels estrats secundaris. La part plana del terme és de l’època quaternària, mentre que el barranc de la Fou és liàsic o de l’estatge més inferior del període juràssic, amb fòssils com Terebratulas, Rinchonellas i Pleuromya; prop de les Vallcaneres hi ha Ammonites i, finalment, des del S de la Fou fins a la Sénia, les muntanyes són cretàcies i a la muntanyeta de Pallerols (905 m) es troba amb abundància el fòssil Heteraster oblongus. Al sòl predominen les terres calcàries, les dolomies i les margues.
El riu de la Sénia corre per l’W i S del terme en direcció NW-SE i és un riu típicament mediterrani, amb un curs torrentós i un cabal escàs i molt desigual, d’una mitjana de 0,9 m3⁄s. Les seves aigües són retingudes, a la capçalera, pel pantà d’Ulldecona, situat al terme de Bellestar (Baix Maestrat), que pertany a l’administració de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, amb un volum de 12,3 milions de m3 d’aigua. Després de deixar el terme de la Sénia, el riu continua vers Ulldecona i Alcanar fins a la Mediterrània i marca la divisòria entre el Principat i el País Valencià.
El riu de la Sénia no rep cap afluent important i només a la capçalera conflueixen el barranc de la Fou i els del Salt, de la Pobla i de la Tenalla, aquest per la banda del Maestrat. A les terres dels Ports, hi ha una colla de fonts i barrancs de gran bellesa. A la partida dels Mangraners hom troba les fonts d’en Vidalet, les quals han estat considerades el naixement del riu pel fet que gairebé mai s’assequen, encara que el veritable naixement del riu és la font del Teix. Entre d’altres, destaquen la font dels Tintorers, la dels Drapers i la Peixera. Seguint el curs amunt del riu, hom troba el pont de Malany i la font d’en Segarra, la font de Sant Pere, i, entre ambdues, un petit llac on s’estanquen les aigües cristal·lines i fredes del riu, anomenat el toll dels Arenals. El barranc de la Fou, dit inicialment barranc del Retaule, neix dintre el terme de la Sénia prop del coll de l’Assucac i passa entre el Retaule i les Vallcaneres, pel mig de grans boscos. En aquestes muntanyes hi ha un gran nombre de llocs encisadors. Per la banda de la Fou trobem les Vallcaneres, el Pi Gros (4,8 m de circumferència), la font del Retaule, que voreja el morral del Catinell on es troba la font del Teix, i una sèrie de coves com la dels Bous o la dels Àngels. El barranc que baixa del Portell de l’Infern vessa les aigües al barranc de Salt, entorn del qual hom troba l’ullal del Salt, amb una cascada espectacular, el racó dels presseguers i la Tenalla.
A les terres de la Sénia hom pot parlar de tres dominis potencials de vegetació, que sovint han estat malmesos per lMactivitat humana i el foc. Al sector meridional trobem un domini de vegetació mediterrània on l’alzinar típic (Quercetum ilicis galloprovinciale), a les terres més baixes, i l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) són les principals comunitats. Al sector septentrional, ja dins els Ports, hi ha un clar domini de la vegetació eurosiberiana de bosc de pi roig (Arctostaphylo uva-ursi-Pinetum sylvestris). És en aquest sector dels Ports on trobem la fageda més meridional d’Europa. Han estat declarats arbres monumentals el faig del Retaule, el pi del Retaule i la Carrasca Grossa de Vallcanera.
De fet, a la superfície no conreada abunden les pinedes de pi roig (Pinus sylvestris), l’alzinar i les roques i ermots. L’alzinar acull un sotabosc d’arítjol (Smilax aspera), lligabosc (Lonicera implexa) i arbusts com l’aladern fals (Phillyrea media) o l’arboç (Arbutus unedo) i el llentiscle (Pistacia lentiscus), i també s’hi troba l’esparreguera (Asparagus acutifolius) i la roja (Rubia peregrina).
Entre la vegetació espontània del terme cal fer esment de les plantes de la ribera del riu, entre les quals trobem la canya comuna (Arundo donax), els canys (Phragmites australis), la bova o boga (Typha latifolia), utilitzada per a fer cadires, i salzes, a més d’una diversa varietat de joncs.
El terme comprèn, a més de la vila de la Sénia, la caseria dels Plans. El municipi de la Sénia té escassos masos i aquests, encara, poc apartats del nucli de la vila. D’altra banda, la Sénia és el centre d’un sistema radial de carreteres locals en cinc direccions. Hom pot dirigir-se des de la vila a Tortosa per Mas de Barberans, a Tortosa per la Galera i Santa Bàrbara, a Vinaròs per Sant Rafel del Maestrat i Ulldecona, a Rossell i, finalment, a la Tinença de Benifassà, és a dir a Bellestar, el Boixar, Fredes, Coratxà i la Pobla de Benifassà.
S’ha especulat molt sobre el nom del lloc; algú pretén que prové de l’antiga Sicània, altres del mot Coenia, que voldria dir “lloc formós” i, d’altres encara, que deriva de la mateixa arrel ibèrica d’ilercavons, i que el topònim té el significat evident de “sínia o roda per pujar aigua” (nom de procedència àrab), etimologia que recorda, encara ara, l’escut parlant de la Sénia, format per una sínia amb els seus colors naturals damunt camper d’argent.
La població
El primer cens de població conegut és el fogatge del 1380, en el qual es registraren 39 focs, que pujaren a 88 el 1553. Aquest cens es mantenia estable al primer quart del segle XVIII, ja que entre el 1709 i el 1719 el cens oscil·lava entre les 76 i les 87 famílies o veïns. En canvi, al llarg del segle XIX es nota una rapidíssima creixença. Entre el 1830 i el 1842 la població es duplicà, i des d’aquest moment creixé de manera important. Es pot dir que el municipi de la Sénia ha tingut una constant progressió demogràfica als darrers segles, amb un petit període d’estagnació i minva entre el 1900 i el 1960 i vers el final del segle XX (de 4.863 h el 1991 s’arribà als 5.045 h el 1996, que baixaren a 5.029 h el 1998 i tornaren a pujar a 5.365 el 2001 i a 5.969 el 2005). Des del 1960, el desvetllament industrial i les millores agrícoles van ser la causa d’atracció de gent forana i d’un important impuls demogràfic. El 1945 es produïren les primeres immigracions amb motiu de les obres del pantà d’Ulldecona, que augmentaren considerablement a partir del 1960 pel desenvolupament industrial.
L’economia
L’agricultura, tot i que no ocupa més d’una quarta part del terme, ha estat una font de vida econòmica tradicional. és dedicada predominantment al secà. El principal conreu és l’olivera, però també hi ametllers i cítrics (mandariners sobretot), a més d’hortes familiars. Com a complement hi ha dues cooperatives que s’ocupen de l’elaboració d’oli. La presència dels Ports ha condicionat la persistència d’una economia agrícola poc dinàmica i amb més de la meitat del terme ocupat per terreny forestal, pastures i matollars.
La ramaderia, d’altra banda, va viure un increment considerable al llarg de la dècada de 1980 i del 1990. Cal destacar la importància de la cria d’aviram, de bestiar porcí i de conills.
La Sénia és un dels municipis més industrials del Montsià. La indústria antiga, testificada al principi del segle XIX, consistia en dues fàbriques de paper blanc i paper d’estrassa, un batà o molí draper, tres molins de farina i quatre d’oli. Aquesta és la indústria que esmenta Madoz vers el 1840. Antigament hi havia també una notable explotació de fusta per a la construcció de vaixells. Els molins, entre els quals destacaven el Molí de l’Hospital, el de l’Abella i el de la Roca, aprofitaven la força del riu, la qual posteriorment fou aprofitada per a fins energètics (Central de Malany i Central del Martinet). El cens del 1860 fa esment només del Molí de Garcia, del de Prades, del Molí Nou i dels Molins de la Font, tots fariners, i de dues fàbriques de paper (la Fàbrica de la Vila i la Fàbrica Nova). L’explotació de la fusta va generar una especialització d’oficis, que avui dia són en via d’extinció, els quals van contribuir a crear una sòlida base per al desenvolupament industrial posterior.
L’estructura de la Sénia, iniciada al llarg de la dècada del 1960 a conseqüència de l’impuls afavoridor que significà el pantà d’Ulldecona, es pot considerar pràcticament monosectorial, i és centrada en la fusta, especialment del moble. Els orígens d’aquesta especialització es troben a principi del segle XX, quan era present una indústria del ram al municipi. Posteriorment, i amb capital forà, s’hi establí una fàbrica de pinzells que donà bona part del coneixement sobre la tècnica de treballar la fusta. Amb la instal·lació de l’empresa Beal hi hagué un important nombre de noves iniciatives. Pel que fa a la dimensió, juntament amb un gran nombre de petites iniciatives hi ha empreses que han assolit una mida considerable, com Naturantaix. La resta de la indústria té un caràcter complementari i d’àmbit local.
Hom celebra a la Sénia dos mercats setmanals, un els dissabtes i un els dimecres, i des del 1998 s’organitza la Fira de Nuvis, a l’octubre. En l’àmbit sanitari la Sénia disposa d’un Centre d’Atenció Primària (CAP), i l’ensenyament és cobert fins al batxillerat i la formació professional.
La vila de la Sénia
La vila de la Sénia es troba a 369 m d’altitud, a l’esquerra del riu homònim, que passa encaixat en una vall a uns 60 m de profunditat amb relació al nivell de la població. Atès que el riu fa de límit municipal en aquest sector, el poble es troba al límit SW del terme. El raval de les Cases del Riu, situat al marge dret del riu i tradicionalment vinculat a la Sénia, pertany ja al terme municipal de Rossell, del Baix Maestrat.
El poble es formà inicialment d’una manera allargassada al cim del coster, amb un entramat d una trentena de carrers amb places i placetes. Modernament s’expandí amb noves edificacions, sobretot al costat de les carreteres d’accés. Una de les actuacions urbanístiques realitzades en temps moderns és la de l’illa de Ca n’Abella.
L’edifici més notable, per estil i proporcions, és l’església parroquial de Sant Bartomeu i Sant Roc, obra barroconeoclàssica dedicada respectivament al patró tradicional i a l’advocat contra la pesta. Consta d’una gran nau amb capelles entre els contraforts, que emergeixen exteriorment per a apuntalar la nau. El campanar, situat al costat dret de la façana, consta de dos cossos baixos quadrats i d’un cos superior de pedra ben tallada amb coberta de cúpula i angles arrodonits on es troben els finestrals per a les campanes. El conjunt és obra dels segles XVII i XVIII.
Hi ha d’altres edificis notables, amb llindes de pedra i dos pisos, com la rectoria i moltes altres cases, però més que edificis singulars és el conjunt d’edificacions amb les seves obertures amples i regulars el que dóna una fesomia especial al nucli central de la vila.
Les normes subsidiàries de la vila, aprovades l’any 1983, contemplen la conservació i la potenciació d’aquest sector vell de la vila i de les cases que el componen, que defineixen com a casa de portes grans de doble fulla i arc rebaixat, gran balconada a la primera planta i balcons individuals en el segon pis i les golfes. Documentat el ràpid creixement de la vila al segle XIX, es troben escampades al voltant del nucli antic una colla de cases d’estil popular pertanyents a aquesta època. També destaca el Calvari, lloc on es resa el viacrucis de Dijous Sant. Aquesta construcció, que sembla relacionada amb l’edificació de l’església, fou edificada el 1790 i és construïda amb un estil barroc popular. Un altre tipus de construcció interessant són els safareigs, arquitectura civil de la qual resten quatre exemples; el més antic és el del carrer la Nòria, construït abans del 1834, any aquest en què es va fer la canalització d’aigües fins a la plaça d’Espanya.
En la vida cultural és notable l’Agrupació Musical Seniense, fundada el 1904. Per altra banda, la població celebra la seva festa major a l’agost, pels volts de Sant Bartomeu; hi són típiques les curses de cavalls de pura sang i, a més, s’han recuperat les tradicionals corregudes de burros. Al maig, pels volts de Sant Gregori, copatró de la vila, s’organitzen unes Jornades de Cultura. Pel setembre la principal celebració és la festa de la Mare de Déu de Pallerols, copatrona, amb una processó que passa per carrers engalanats amb catifes fetes de serradures tenyides i cargols, elements representatius de la principal indústria del municipi. L’últim diumenge del mes es fa també un romiatge a l’ermita de Pallerols.
Altres indrets del terme
Com a lloc destacable del terme hi ha el petit santuari de la Mare de Déu de Pallerols, situat a la muntanyeta de Pallerols (905 m), uns sis quilòmetres al nord de la vila, on hi ha una font d’aigua de propietats radioactives. La capella o santuari és un edifici molt simple, semblant a una cabana, i s’hi veneraven, a més de la Mare de Déu de Pallerols, patrona de la Sénia, sant Cosme i sant Damià.
Un altre lloc històric, avui totalment despoblat, és el de Rafalgarí, que és ara el nom d’una partida situada al vessant septentrional del tossal d’en Cervera, als Ports de Tortosa, a la capçalera del Matarranya. La dificultat de viure en un lloc tan aspre degué fer que no prosperés la colonització i per això el mateix Guillem de Montcada, el 1249, va cedir el lloc de Rafalgarí al monestir de Benifassà. Sota el domini de Benifassà el lloc va continuar amb alguns pobladors, segons que es desprèn de qüestions hagudes al segle XIV entre els cistercencs de Benifassà i la ciutat de Tortosa referents a la jurisdicció del lloc. Avui dia només s’hi veuen escasses restes de l’antiga població.
Un altre lloc històric del terme és el de la Vallcanera o les Vallcaneres, que el 1238 va ser objecte d’una carta de poblament atorgada pel mateix Guillem de Montcada i els templers a una família procedent de Linyola i als qui se li unissin en el futur. El lloc es considerava en la carta de poblament del terme de Tortosa i era situat a la muntanya de Tres Eres. Aquest lloc es troba al N del terme de la Sénia, a la capçalera del barranc de la Fou, al sector sud-occidental del massís de Caro, al lloc de l’actual Mas de les Vallcaneres. És, per tant, un altre lloc de poblament antic, però que no va reeixir a formar un nucli estable de població.
Al límit entre la Sénia i la Pobla de Benifassà, bé que dintre el terme de la Pobla, a la cova del Polvorí, es conserven pintures rupestres. La cova del Polvorí és a la margera dreta del segon barranc dels Rosegadors, a la seva confluència amb el riu de la Sénia. En aquesta cavitat es conserven més de trenta figures humanes i diferents espècies d’animals, que constitueixen escenes de cacera, de dansa i de lluita, que, pels detalls d’abillament de figures i coses que porten, tenen un gran valor etnogràfic. Aquestes pintures, pertanyents a l’art rupestre llevantí, corresponen a l’Epipaleolític-Neolític, i es creu que algunes mostren uns principis de domesticació animal. També a la partida dels Domenges, pels volts dels anys cinquanta, hom va descobrir tombes d’època indeterminada, en les quals els esquelets jeien del costat dret i de cara a mar.
La història
Els orígens històrics del lloc són desconeguts. Es creu que el lloc es trobava ja organitzat a l’època sarraïna. Se sap del cert que fou conquerit juntament amb Tortosa, i que va quedar sota l’orde de l’Hospital, que no el va poblar fins entrat el segle XIII, quan la conquesta havia avançat ja cap al País Valencià.
Per a dur a terme la repoblació el mestre d’Amposta, Hug de Forcalquer, el 1232 va cedir el lloc de la Sénia al ciutadà de Tortosa Guillem Moragues, el qual el 1236 donà carta de poblament del lloc per a vint-i-un veïns. En la carta es delimitava el terme de la Sénia i els drets i les obligacions del senyor feudal i dels nous habitants.
De l’anàlisi dels dos documents anteriors es desprèn que el lloc de la Sénia es trobava dintre el terme del castell d’Ulldecona i que Guillem Moragues, ciutadà de Tortosa, va rebre una mena de sotsinfeudament del territori del vilar de la Sénia o uns poders especials per a esdevenir l’agent de la repoblació del lloc. Tant ell com els homes que poc després va establir a la Sénia esdevenien fidels i vassalls dels hospitalers i havien de pagar delmes i primícies al batlle del castell d’Ulldecona i regir-se pels Costums d’Ulldecona, que més tard, a la fi del segle XIII, es canviaren pels Costums de Tortosa. El riu de la Sénia es deia aleshores d’Ulldecona.
Aquest curiós encavalcament de dominis entre els hospitalers, els senyors del castell d’Ulldecona i els Moragues aviat ocasionà conflictes, alguns dels quals crònics, sobre límits, competències i utilització de les aigües. Les discussions afectaren fins i tot les relacions amb el terme veí de Vinaròs, les quals acabaren el 1419, amb la fixació dels actuals límits.
Les discussions amb Ulldecona continuaren des del segle XIV en l’aspecte jurisdiccional i aviat es va plantejar seriosament l’emancipació del territori de la Sénia, fins a arribar a un primer intent de separació l’any 1449, per bé que el primer comanador propi de la Sénia, fra Guillem de Foixà, no consta fins el 1459. L’existència d’aquesta comanda de la Sénia durà escassament un segle, ja que el 1536 la Sénia s’incorporà a la comanda de Mirambell. Això, però, no féu cessar els litigis entre el lloc de la Sénia i Ulldecona.
Durant la guerra civil contra Joan II, la Sénia fou assetjada per les tropes joanistes, però la vinguda de les forces de Tortosa féu aixecar el setge. De nou la vila fou assetjada pel rei i hom arribà, el 1466, a una capitulació honrosa en la qual el rei va prometre de respectar els antics privilegis i llibertats de la Sénia i va confirmar la separació definitiva del lloc de la comanda d’Ulldecona.
En la guerra dels Segadors la població va contribuir a les despeses de la lluita, tot i que no depenia del Gran Priorat de Catalunya, sinó de la Castellania d’Amposta. Igualment, en la guerra contra Napoleó, va aportar fortes contribucions d’acord amb les instruccions de la Junta Suprema de Catalunya. En la desamortització feta per Mendizábal es constata que al terme hi havia la major propietat eclesiàstica provincial dels cistercencs de Benifassà, un total aproximat de 888 ha.
Per la seva posició i per la violència que les guerres carlines tingueren al Maestrat i al Montsià, la vila va ser escenari de diferents fets d’armes, especialment en el curs de la primera guerra Carlina (1833-40). Com la resta de pobles de la rodalia, la Sénia fou ocupada i fortificada pel cap militar carlí Ramon Cabrera, i a causa d’això fou assetjada i ocupada, a l’octubre del 1836, pel coronel isabelí Iriarte.
L’autèntica batalla o la més decisiva es va produir pel maig del 1840 i és coneguda per l’acció de la Sénia. En ella el general O’Donnell va derrotar Cabrera i el fet és considerat com la fi de la primera guerra Carlina al Maestrat. En les altres guerres es repetiren enfrontaments a la comarca, i a la Sénia en concret, perquè hi havia molts carlins al lloc, però deixà de ser un centre vital de lluita. Un dels participants a les guerres carlines en aquesta zona, Cotoner, fou ennoblit més tard amb el títol de Marquès de la Sénia.
Les disputes i les sentències sobre la utilització de les aigües del riu de la Sénia amb les poblacions veïnes són una constant de la història de la població. La més antiga és de l’any 1332 i la més moderna del 1963. Entre elles destaquen una sentència del 1786 que permetia a la gent del lloc de fer sèquies i prendre aigua del riu, una altra del 1797 que li permetia la utilització de l’aigua del riu per als seus molins i fàbriques i la del Tribunal Suprem de l’any 1963 que donava prioritat a la Sénia en la utilització d’aigües, sense que per això poguessin protestar els pobles del curs baix del riu.
En els temps contemporanis la història i la política locals van íntimament lligades al desenvolupament econòmic i al canvi de mentalitat social de la població, i per això el fet més destacat, potser, és la creació del Centre Obrer l’any 1921. Aquest centre, des dels seus inicis fins al seu tancament l’any 1938, va realitzar una gran tasca cultural, social i política sobre un ampli sector de la població.
Durant la guerra civil, el camp d’aviació de la Sénia fou motiu de l’estada de la Legió Còndor i de la desfilada de personatges com els generals Modesto, Garcia Valiño, Alonso Vega o el general Franco.
Durant la postguerra es va notar l’activitat dels maquis, refugiats a les terres dels Ports. Es creu que van ser als Ports la Pastora i l’Agrupació Guerrillera de Llevant de Josep Gros.