Carles Sentís i Anfruns

(Barcelona, 9 de desembre de 1911 — Barcelona, 19 de juliol de 2011)

Carles Sentís i Anfruns

© Fototeca.cat

Periodista i polític.

S'inicià amb èxit a La Publicitat i Mirador i el 1936 s’exilià a París, on treballà per als serveis d’informació de Francesc Cambó, que col·laboraven amb el bàndol franquista. Posteriorment passà al front, on arribà a alferes provisional. Col·laborà a Destino i fou corresponsal d'ABC, La Vanguardia (diari al qual estigué vinculat al llarg de tota la seva vida) i Clarín de Buenos Aires. Col·laborà també a El Correo Catalán.

Seguí el desembarcament dels aliats, el procés de Nuremberg (on fou un dels dos únics periodistes espanyols acreditats) i la crisi del Congo. Fou agregat de premsa de l’ambaixada espanyola a Brussel·les i, després, a París, director de l’agència EFE (1963), fundador i director de Tele-exprés (1966), director de Ràdio Barcelona(1974), president de l'Associació de la Premsa Diària de Barcelona (1974-77 i des del 1984) i director general de coordinació informativa durant el primer govern de la monarquia. Encapçalant la candidatura de la Unión de Centro Democrático a Barcelona, sortí diputat a corts el 1977 i, novament, el 1979. El 1977 gestionà el retorn de Josep Tarradellas i Joan i l’acompanyà des de París a les primeres entrevistes amb Adolfo Suárez González i el rei Joan Carles I d’Espanya.

Fou conseller polític de la Generalitat de Catalunya provisional (1977-80), secretari general de la UCD catalana (1977-80), president d’honor de Centristes de Catalunya-UCD des del 1979 fins a l’extinció del partit i ambaixador extraordinari de l’Estat espanyol (1980).

Publicà nombrosos llibres que reflecteixen la seva llarga trajectòria de cronista del segle XX: La Europa que he visto morir (1942), África en blanco y negro (1944), La paz vista desde Londres (1945), Protagonistas que conocí (1982), Ara, Barcelona (1986), El procés de Nuremberg (1995), Viatge en transmiserià (1994), sobre les emigracions a Catalunya de la postguerra espanyola, Al filo del nuevo siglo (2000), Reviure la Costa Brava (2001), I de sobte, Tarradellas (2002), el recull d’articles publicats al diari L’instantL’instant abans del 36 (2004), Seis generaciones de Borbones y un cronista (2004), les Memòries d’un espectador (2006) i Cien años de sociedad. Recuerdos de un periodista centenario (2010).

Fou degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya des de la seva creació fins al 1991 i president del Centre Internacional de Premsa de Barcelona. Obtingut nombrosos premis i guardons, entre els quals la Creu de Sant Jordi (1986), el premi Ciutat de Barcelona de periodisme (1989), el Premio Nacional de periodisme (1998) i la Medalla al Mèrit al Treball (2008) del govern espanyol.