La seva catalanitat es dedueix del seu cognom i dels pocs rastres que el català literari del seu temps ha deixat en la seva única obra coneguda. Fou mestre en arts, en medicina i en teologia, i llicenciat en dret canònic, encara que no consta on estudià. Professà les arts i la teologia a l’estudi general de Tolosa (Llenguadoc). És autor de Scientia libri creaturarum seu nature seu liber de homine , extractada pel cartoixà való Pierre Dorlant sota el títol Viola Animae (1499) i refosa per Joan Amós Commeni amb el títol d' Oculus fidei (1661). Cal cercar l’origen de la seva filosofia, més que en una o altra escola, en els problemes del seu temps, dominats per la crisi del Cisma d’Occident, les primeres embranzides de l’humanisme i el cas Turmeda. Entre Eiximenis i Ferrer, d’una banda, a través dels quals perviu la problemàtica teologicofilosòfica medieval, i Bernat Metge i Antoni Canals, de l’altra, en els quals es manifesta ja una nova actitud i la problemàtica humanista, construeix una vasta síntesi centrada en la consideració de l’home, que harmonitza la tradició medieval i les exigències del nou racionalisme, i alhora renovella, contra Turmeda, la clàssica polèmica antimusulmana. Partint del socratisme cristià i de la tradició apologètica anterior, assaja una presentació racional del dogma cristià en el sentit d’una filosofia de la religió i no en el sentit de voler construir filosòficament una religió dita després natural. En aquest sentit, la seva obra s’aparta de la tradició típicament lul·liana, que intenta fondre en una síntesi universal i única els coneixements d’ordre natural i sobrenatural, i retorna, en canvi, a la tradició augustiniana, representada per Anselm de Canterbury, Hug i Ricard de Sant Víctor, Bernat de Claravall i Bonaventura, a les obres dels quals manllevà alguns dels seus punts de vista. La seva originalitat està, sobretot, en el seu antropocentrisme i en el sentit d’equilibri que sap infondre a la seva especulació. Sobre una metafísica de base essencialista, construí una moral centrada en l’amor. Filòsof de transició, transmeté les grans línies del pensament medieval en un enquadrament innovador, amb un llenguatge assequible i amb la intenció confessada d’arribar a un públic ampli. Així, la seva obra és la primera resposta sistemàtica a les preocupacions dels humanistes del seu temps, als quals oferí un pont de diàleg entre l’especulació medieval més amarada d’intenció humanista i les noves actituds espirituals centrades en la problemàtica de l’home que es vol conèixer a ell mateix. La seva obra fou llegida per humanistes, com Picco della Mirandola, traduïda per Montaigne i estudiada per Pascal, el qual hi trobà l’esquema del seu pari . La seva influència fou notable dels s. XV al XVII, com ho demostren l’èxit de les successives edicions i les nombroses traduccions a les principals llengües europees.
Ramon Sibiuda
© Fototeca.cat
Filòsof.