Es tracta d’una àmplia enciclopèdia del dret, sobre tota classe de matèries jurídiques, així com sobre fonaments filosòfics, morals i històrics de cadascuna de les institucions. Inspirades en les fonts del dret romà i del dret canònic i en els texts dels romanistes i canonistes estrangers, Las Partidas foren un important instrument de la penetració del dret romà a la península Ibèrica, i potser en recollir el dret castellà i fusionar-lo amb elles es formà el dret territorial de Castella. La iniciativa de fer aquesta magna obra es degué a Ferran III, el qual començà a escriure el llibre anomenat Septenario, més tard continuat pel seu fill Alfons X amb la col·laboració d’una comissió de juristes. El text, que tingué dues redaccions (1256-63 i 1265), fou revisat i corregit al s XIV i promulgat per Alfons XI com a dret supletori segons disposà a les Corts d’Alcalá de Henares (1348). La primera Partida es refereix a les fonts del dret i a matèries religioses i eclesiàstiques; la segona tracta del dret públic; la tercera, d’organització judicial i dret processal; la quarta, cinquena i sisena, de dret civil, i la setena, de dret penal. El Corpus Iuris Civilis en constitueix la font principal. Las Partidas tingueren una gran difusió i foren traduïdes, durant l’edat mitjana, al català, al portuguès i al gallec. Influïren a la corona catalanoaragonesa a partir del s XIV. Pere III de Catalunya-Aragó intentà d’impulsar un moviment jurídic inspirat en Las Partidas per tal de reforçar el poder reial. Bé que les féu traduir, la seva aplicació topà amb una resistència generalitzada, i només reeixí en algun cas de tinença de castells reials. Davant d’alguns intents renovats d’aplicació al s XIX, el Tribunal Suprem resolgué reiteradament que Las Partidas no podien ésser aplicades a Catalunya.