L’agent causant és el virus anomenat VIH (virus de la immunodeficiència humana), denominació acceptada internacionalment després de la unificació terminològica del virus LAV (Lymphadenophathy Associated Virus) i del virus HTLV-III (Human T-Cell Lymphotric Virus). El VIH és un virus ARN de la família dels retrovirus que conté tres gens principals i altres de secundaris i un enzim, la transcriptasa inversa, que pot codificar l’ARN del virus a l’interior de l’ADN de la cèl·lula infectada. El VIH té un alt grau de variació genètica i, tenint en compte el grau d’homologia genòmica, se n’han descrit dos tipus, el VIH1 i el VIH2. Del primer hom n’ha descrit dos grups, el grup M (major o principal) amb deu subtipus, anomenats de la A a la J i diferents en el seu grau de transmissibilitat i patogenicitat, i el grup O (de l’anglès ’outlier’, traduïble per ‘forà’, ‘remot’ o ‘allunyat’). El VIH actua sobre els limfòcits T4 (cooperadors/inductors) i modifica la regulació de la resposta immunològica normal. Els limfòcits T4 són destruïts i s’inverteix el quocient limfocitari T4/T8, de manera que predominen els limfòcits T8 (citotòxics/supressors).
Funcionament del virus de la sida
© Fototeca.cat
Els primers casos de sida foren descrits a Los Angeles i a Nova York el 1981, i aquell mateix any moria a Catalunya el primer afectat per la síndrome. Des d’aleshores fins l’any 2013, l’Organització Mundial de la Salut estimava en prop de 39 milions les morts a causa de la sida arreu del món, i en 35 milions el nombre de persones infectades. Aquest mateix any els nous casos d’infecció s’estimaven en uns 2,1 milions. Prop del 60% de les persones infectades i prop del 70% dels nous casos es localitzaven a l’Àfrica subsahariana, i quasi 13 milions rebien tractament amb antiretrovirals. Tot i això, constatà que el 2014 l’epidèmia havia deixat d’avançar a 83 països, entre els quals alguns dels més afectats, com l’Índia, Sud-àfrica, Moçambic o Kenya. Al juny del 2013, a Catalunya hi havia 16.894 casos de sida acumulats, a les Balears 2.592 i al País Valencià 6.496. Els Països Catalans tenien aquest any el 31,2% dels casos de sida acumulats de l’Estat espanyol (83.171). En els tres territoris, la incidència de nous casos es mantenia estable al llarg de la dècada 2003-13.
El contagi és sempre per via sanguínia directa (de sang infectada a sang del receptor) o indirecta (de semen o secrecions vaginals infectades a sang del receptor). Les pràctiques amb risc de contagi són l’ús de drogues per via parenteral (la més freqüent als Països Catalans), les relacions sexuals (amb un gran increment pel que fa a la incidència de les de caràcter heterosexual), la transmissió vertical (de mare infectada a fill durant l’embaràs, el part o la lactància) i, cada cop amb menys rellevància estadística, les transfusions i els trasplantaments. El VIH pot produir bàsicament tres quadres clínics diferents: la primoinfecció, caracteritzada fonamentalment per una síndrome mononucleòsica; l’estat de portador asimptomàtic del virus, en què l’afectat no pateix la malaltia, però sí que pot transmetre-la, i l’aparició d’infeccions més o menys greus i recidivants, tumors específics com el sarcoma de Kaposi i processos característics del mateix virus com l’encefalopatia.
La infecció pel VIH es diagnostica per proves serològiques que detecten anticossos en la sang. Actualment hom disposa d’una tècnica anomenada càrrega viral fonamentada en la PCR (protein chain reaction) que quantifica la concentració de virus en sang, molt útil, a més a més, per al control de l’eficàcia del tractament antiretroviral. La sida és diagnosticada quan el pacient presenta una malaltia indicativa d’una deficiència subjacent de la immunitat cel·lular sense que hi hagi cap altra causa que la justifiqui a més del VIH. Les malalties que pateixen més sovint els afectats per la síndrome són, en l’entorn europeu, la tuberculosi, les pneumònies per Pneumocystis carinii, la toxoplasmosi cerebral, les diarrees (sobretot per Cryptosporidium spp), la corioretinitis per Citomegalovirus, la infecció disseminada per micobacteris atípics i càncers com el sarcoma de Kaposi i els limfomes. El pronòstic de la síndrome és greu: la mortalitat acumulada era del 75% als dos anys, però des del 1996 aquesta xifra ha minvat arran de l’aparició de tractaments específics que retarden la progressió de la malaltia, tot i que no guareixen el malalt.
Des del 1997 hi ha dos grups de medicaments antiretrovirals, els anomenats inhibidors de la transcriptasa inversa (zidovudina o AZT, didanosina o ddI, zalcitabina o ddC, lamivudina o 3TC, estavudina o d4T i nevirapina) i els inhibidors de la proteasa (saquinavir, indinavir i ritonavir), que s’administren combinats. L’associació de tres d’aquests medicaments ha aconseguit negativitzar la càrrega viral en diferents grups de pacients als tres anys de tractament. La gran variabilitat genètica del virus dificulta enormement l’obtenció d’una vacuna eficaç, que avui encara no ha estat assolida. D’altra banda, els anticossos contra el virus no constitueixen cap mecanisme de protecció, sinó que només serveixen com a marcadors de la infecció. Tot i els avenços en els tractaments, la millor terapèutica segueix essent la prevenció amb mesures d’higiene sanitària, personal i sexual. A Catalunya, com en altres països del món, és obligatòria la pràctica de proves serològiques en els casos de donació i de transfusió de sang, de plasma i de qualsevol hemoderivat i en la donació d’òrgans per a trasplantaments. El premi Nobel de medicina i fisiologia del 2008 fou concedit als viròlegs francesos Luc Montagnier i Françoise Barré-Sinoussi pel seu descobriment del VIH, i es desestimà el paper que el nord-americà Robert Gallo havia tingut en els fets. Al juliol del 2012 l’organisme de salut pública dels Estats Units (Food and Drug Administration) aprovà el primer medicament per a la reducció del risc de contreure la sida. Conegut per la sigla PrEP (Pre-Exposure Prophylaxis), és comercialitzat amb el nom comercial de Truvada (emtricitabina/fumarat de disoproxil de tenofovir). Actua dificultant la infecció del VIH en cas de contagi sempre i quan l’administració del medicament hagi estat regular per part de persones no infectades. Hom el recomana especialment en col·lectius d’alt risc i combinat amb dispositius profilàctics com ara el preservatiu.
L’any 2014, un estudi d’un equip científic internacional situà l’inici de la pandèmia a Kinshasa (capital de l’actual República Democràtica del Congo) durant la dècada de 1920. Aquest equip identificà l’origen del VIH en un virus de la immunodeficiència que tenia com a hostes els ximpanzés. El virus s’hauria transmès al torrent sanguini d’alguns individus que manipulaven la carn d’aquests primats, que són consumits per la població local. Un cop allotjat en els humans, hauria mutat diverses vegades fins a donar lloc al VIH. L’augment accelerat de la població durant aquells anys per l’afluència massiva de treballadors afavorí un auge descontrolat de la prostitució a la ciutat, la qual cosa la convertí en focus de malalties de transmissió sexual, entre d’altres, la sida. Al llarg de les dècades següents, l’extensió de la xarxa ferroviària, amb el consegüent increment de la mobilitat, estengueren el contagi a altres zones del país i, eventualment, fora del continent africà, probablement els anys seixanta, fins que fou identificat l’any 1981.