Situació i presentació
El municipi de Siurana, d’una extensió de 10,55 km2 és emplaçat a la plana al·luvial de l’Alt Empordà, entre les conques del Fluvià i de la Muga. El terme confronta a septentrió amb els de Vilamalla i Fortià, a ponent amb el de Garrigàs, a migdia limita amb els de Palau de Santa Eulàlia i Torroella de Fluvià, i a l’E amb el de Riumors. A part el cap de municipi, el poble de Siurana, hi ha el veïnat i antic lloc de Baseia, els masos de la Brava i el veïnat de la Ribera.
El territori és planer, només ondulat per suaus turons que, al sector occidental, inicien les petites serres on acaba la plana al·luvial. A les terres planes hi havia els estanys de Siurana. Encara són ben identificables els fondals que ocupaven aquests estanyols, avui convertits en fèrtils conreus. El més gran era l’anomenat pròpiament estany de Siurana; hi havia també els estanyols de Pudol, de la Closa Gran i del Pradell. Aquesta zona d’estanys enllaçava amb la dels pobles veïns de Riumors i Vilacolum, a llevant del terme de Siurana. Van ser dessecats a mitjan segle XIX. El nom del veïnat de la Bomba, on hi ha el Mas dels Estanys, a tocar de la punta oriental del terme, però ja dins el municipi de Torroella de Fluvià, recorda la màquina de vapor que s’hi instal·là per fer pujar l’aigua i vessar-la a les sèquies que ara regulen els cabals que abans alimentaven els estanys. Aquestes aigües són recollides principalment pel Rec Madral, que travessa el terme de SW a E, i el rec de la Mota de l, que en part fa de divisòria entre els termes de Siurana i de Torroella, a migdia. Al vèrtex de llevant del municipi, aquests dos recs s’uneixen i es forma el Rec Sirvent, que continua fins a la desembocadura del Fluvià. Tots aquests recs, més altres de secundaris, permeten de regar la plana de l’esquerra del curs inferior d’aquest riu. Encara avui, en temps de pluges torrencials, quan els torrents i els recs surten de mare i la plana s’inunda, els antics estanys tornen a omplir-se, i aleshores la rodalia de Siurana mostra l’aspecte que tenia antigament.
Siurana i Baseia es comuniquen per un brancal amb la carretera C-252 de la Bisbal d’Empordà a Figueres, que travessa la part septentrional del terme. Una altra pista comunica la Brava amb Vilacolum, per on passa també la C-31. Tanmateix, Siurana és en una cruïlla d’antics camins, el més important dels quals era el camí ral, que en època romana devia ser, probablement, una via adjacent a la Via Augusta.
Sembla que els filòlegs estan d’acord a considerar que el topònim Siurana prové del llatí Severiana, derivat del nom de persona Severus.
La població i l’economia
Durant tot el transcurs del segle XIX es registrà un gran augment de població (siuranencs). Així, de 76 h el 1787 es passà a 231 h el 1860 i 243 h el 1900. Aquest creixement es mantingué fins al decenni dels anys vint: 256 h el 1930. La dessecació dels estanys i la recuperació per al conreu d’aquestes superfícies fèrtils compensà els efectes de la crisi produïda per la fil·loxera. El descens demogràfic es produí a partir de la guerra civil de 1936-39, i posteriorment s’accelerà amb la fugida vers les ciutats industrials i la zona turística (186 h el 1979, 174 h el 1990 i 153 h el 1996 i 175 h el 2005).
Són molt reduïts els espais erms, de garrics o amb algun bosquet esclarissat, mentre que les terres conreades ocupen una part important del terme. Hi havia tingut una gran preponderància el conreu de l’olivera, que al sector del NE del terme formava l’extensa zona dels Olivets. Resten pocs oliverars, ja que molts es van glaçar a causa dels grans freds de l’hivern del 1956. Al secà hom planta cereals, farratge (alfals) i llegums principalment; hi ha una reduïda extensió de vinya. El regadiu és dedicat a hortalisses i també al farratge i al blat de moro. Hi té força importància la ramaderia, especialment l’aviram i el bestiar porcí; també n’hi ha d’oví. Algunes activitats derivades del sector agrícola i ramader complementen l’economia. Hom acut al mercat de Figueres.
El poble de Siurana
El poble de Siurana, a 33 m d’altitud, és format per un conjunt de cases, que no acaben de definir-se en l’aspecte urbà, escampades pel serrat on s’assenta i pels seus vessants, a la dreta del Rec Madral. Hi ha nombroses masies disperses, on viu la meitat de la població.
L’església parroquial de Santa Coloma de Siurana és situada al punt més enlairat del poble de Siurana. El temple, amb restes romàniques i documentat des del segle XIII, és una construcció del segle XVIII, d’una nau amb capçalera carrada exteriorment i poligonal a l’interior. A la llinda de la porta del frontispici figura l’any 1778.
El castell de Siurana és documentat el 1231; a la primeria del segle XIX el castell ja era gairebé del tot enderrocat. En l’actualitat se’n poden veure alguns vestigis al voltant de l’església: a l’esplanada de davant la façana en resten fonaments, i al SE hi ha un fragment de mur atalussat i la base d’una torre circular. Aquest sector és conegut popularment com la Presó.
Destaca la Societat de caçadors esportius i la Unió Esportiva de Siurana. Les festes pròpies del poble són la festa petita de Santa Coloma, el 30 de desembre, la festa local, el 29 de juny, i la festa major de Santa Coloma, el 17 i el 18 d’octubre.
Altres indrets del terme
El veïnat de Baseia (o Basella) té mitja dotzena de masos dels segles XVI-XVIII, agrupats sense ordre a la dreta del Rec Madral, mig quilòmetre a llevant de Siurana. En un document del 1113 el lloc s’anomena Basilia i en un altre del 1117 ja apareix amb la grafia Basela. El lloc va pertànyer a la batllia de Siurana. Afegida al N del Mas Batlle o el Castell es conserva la meitat inferior d’una torre de fortificació medieval, construïda amb grans carreus escairats i llargues sageteres. Possiblement, d’aquesta petita fortificació degueren eixir els cavallers de cognom Baseia o Basea, que al segon decenni del segle XII eren senyors del castell de Juià, al Gironès. A part el veïnat de Baseia, hi ha el veïnat de la Ribera, uns 300 m a ponent del poble de Siurana. Entre els masos aïllats es destaquen el Mas Gras, el Mas Coll, el Mas Pastells i el Mas Enric. Al sector meridional del terme, vora una cruïlla de l’antic camí ral, hi ha la masia i el conjunt de construccions de la Brava, centre d’una important explotació agropecuària. A mig camí de Siurana i la Brava hi ha Can Janot, un conjunt de granges amb algun habitatge intercalat.
En diferents indrets del terme de Siurana han aparegut superficialment restes que evidencien l’existència de poblament d’època romana, de les quals parlava ja Pella i Forgas al segle XIX. Hom n’ha identificat als voltants immediats de Siurana, sobretot vers ponent i migdia, i també a migdia i a llevant del veïnat de Baseia, i fins i tot entre les seves masies. A un hàbitat segurament més antic, d’època iberoromana, pertany la ceràmica que s’escampa pel Serrat, turó allargat situat uns 400 m al SE del poble de Siurana.
La història
El lloc pertangué al comtat d’Empúries. En documents del segle X s’esmenten les propietats que hi tenia l’abadia de Sant Pere de Rodes. Segons una butlla del 1017 també hi posseïa béns el monestir de Sant Esteve de Banyoles. El 1231 el comte Ponç IV d’Empúries vengué a l’abat Ramon de Santa Maria de Roses alguns masos i algunes bordes de la parròquia de Santa Coloma de Siurana i també el castell de Siurana, amb les seves jurisdiccions civil i criminal.
Pel maig del 1413 Gueraua de Senesterra era senyora del castell de Siurana. En temps de la guerra contra Joan II, la senyoria fou atorgada a Lluís Duran, de Marsella, secretari de Renat I de Provença, que fou rei de Catalunya (1466-72) per proposta de la Generalitat de Catalunya.
Consta que el 1698 formaven la batllia reial de Siurana, a més d’aquest lloc, els de Baseia, Vilamalla, Garrigàs, Santa Eulàlia de Palau, Arenys d’Empordà, Ermedàs i Vilajoan.