Situació i presentació
Enlairat en una cinglera de roca calcària del Triàsic mitjà, suportada per un basament del Triàsic inferior, dominat per l’esquerra el riu de Siurana i, per la dreta, el torrent d’Estopinyà, a l’extrem SW de la línia principal de les muntanyes de Prades. S'hi accedeix per camins de grau, llevat del de Prades, i la nova via oberta des de Cornudella ha deteriorat part de la bellesa del paratge. Es destaquen el penya-segat dit del Salt de la Reina Mora i la Trona, gran dosser suspès a mig cingle. La població sempre ha estat escassa, i ara es troba en vies de total despoblament, però han estat refetes algunes cases per a estiueig i des de l’any 1934 hi ha el refugi Ciríac Bonet.
L’església de Santa Maria
L’església parroquial (Santa Maria) és un edifici romànic (segles XII-XIII); s’hi venera la imatge de la Mare de Déu de l’Aigua, també romànica, de gran devoció a la comarca (jubileu del 9 de maig).
Fundada poc després de la conquesta feudal del castell, o potser ja durant el setge, la primera referència de la parròquia data del 1154, quan s’esmenta en la butlla del papa Anastasi IV concedida a l’església de Tarragona. Aviat, però, aquest primer edifici devia ser totalment refet o modificat, ja que el temple actual respon a una construcció romànica pròpia del segle XIII. Amb un terme parroquial molt extens, consta que al final del segle XII tenia nombroses esglésies sufragànies que es van anar separant, excepte la de Sant Andreu d’Arbolí, que es va mantenir sota la seva dependència fins a l’època moderna. Els anys 1279 i 1280 figura en la relació de la dècima papal.
L’església és un notable edifici romànic molt ben restaurat, format per una sola nau coberta amb volta de canó de perfil apuntat i capçada a l’est per un absis semicircular. La capçalera es completa amb dues absidioles també semicirculars que, obertes a manera de nínxols dins el gruix dels murs, no són visibles exteriorment. La façana sud presenta dues finestres de doble esqueixada, i una altra obertura de les mateixes característiques se situa al mur nord. Les absidioles tenen al centre sengles finestres d’esqueixada simple, que des de l’exterior adquireixen l’aparença de simples sageteres. La finestra més destacable, de doble esqueixada, se situa al centre de l’absis, i la corona una arquivolta motllurada suportada per dues columnes amb capitells esculpits de motius vegetals. L’element més remarcable és la porta principal, emplaçada a la façana nord, on es concentra el conjunt escultòric més interessant. Consta de tres arquivoltes en gradació suportades per tres parelles de columnes amb capitells esculpits, un guardapols decorat amb un motiu de doble ziga-zaga i un timpà central amb la representació escultòrica de la crucifixió de Crist flanquejada d’un grup d’apòstols; es tracta d’un tema força innovador dins la iconografia, ja que no es representa sovint en els timpans catalans. Els capitells s’han decorat amb motius vegetals i figurats i, damunt seu, la línia d’impostes mostra una ornamentació molt original en forma de petxines. A l’angle sud-est de l’església hi ha un campanar de torre de base quadrada i coberta piramidal. A l’interior del temple, al presbiteri, destaca un retaule barroc i un cambril rococó amb la imatge de la Mare de Déu de l’Aigua, reproducció fidel d’una notable talla romànica robada l’any 1979. A l’exterior de l’edifici, al costat nord-est tocant a l’absis, hi ha un sarcòfag monolític de pedra que descansa sobre tres grans mènsules i conserva part de la seva coberta de doble vessant; aquesta peça, de datació incerta, s’anomena tradicionalment Tomba de la Reina Mora. Prop de l’església, a l’esperó oest del cingle, hi ha dues tombes excavades a la roca.
Les restes del castell
La fortificació, en l’actualitat força malmesa, té dos recintes: el sobirà i el jussà. Del clos sobirà destaca, com a element més notable, una torre de planta rectangular que es manté en una alçada d’uns 3 m; també hi ha els vestigis d’una sala coberta amb volta que podria haver tingut la funció de cisterna o de presó. La banda oest d’aquest recinte era tancada per unes muralles, ara molt fragmentades, en les quals s’obre una espitllera o sagetera. Encara dins el recinte sobirà s’observen restes dels murs que compartimentaven l’espai en diverses dependències i algunes sitges. El recinte jussà comprèn una gran esplanada tancada per diversos trams de muralla i amb vestigis de nombroses construccions. L’element més remarcable és un gran mur amb una mena de torre de planta poligonal, construït probablement en època andalusina. Dins aquest clos jussà es conserven també diverses sitges o dipòsits. Gairebé totes les construccions que han pervingut del castell es poden datar entre els segles XII i XIII.
La història
El terme medieval de Siurana arribava a Escornalbou, Mont-roig del Camp (Baix Camp), Pradell de la Teixeta (Priorat), Vimbodí i l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà). Les condicions naturals del roquer foren aprofitades per l’estratègia militar, i després de la caiguda de Tortosa resistí a Siurana un valí àrab, anomenat als documents cristians Almira Almemoniz, fins el 1153, que fou conquerida per Bertran de Castellet. El primer castlà i governador del castell de Siurana fou el mateix Bertran de Castellet. La carta de poblament havia estat atorgada per Ramon Berenguer IV el mateix any de la conquesta. El primitiu territori de la marca de Siurana, delimitat per Bertran de Castellet, fou reduït a partir del 1173. El domini havia passat el 1163 a Arbert de Castellvell; a la fi del segle XII Alamanda de Castellvell es casà amb Guillem de Santmartí, al qual aportà Falset i Siurana, i a través de llur neta Alamanda passà a la baronia d’Entença, que el 1324 passà a formar part del comtat de Prades. Perduda la funció militar, el castell fou presó de personatges rellevants, entre els quals Roger Bernat de Foix (1281-83), el futur Carles II de Nàpols (1285-88), i dels seus fills Lluís, Robert i Ramon Berenguer. Durant la guerra contra Joan II fou utilitzat (1462) com a punt de partida per part del comte de Prades i l’arquebisbe Pero de Urrea per a llurs atacs al Camp de Tarragona. Fou destruït (1651) per ordre de Felip IV de Castella a la fi de la guerra dels Segadors.
La història de Siurana ha donat lloc a belles llegendes, com la que narra que l’última reina de l’indret, per no ser presa pels cristians, s’estimbà amb el seu cavall per un penya-segat de més de 100 m d’altitud i deixà les darreres petges del cavall marcades a les pedres; per aquest motiu, el penya-segat s’anomena el salt de la Reina Mora.