Advocat, fixà definitivament la seva residència a Barcelona el 1874, i uns èxits professionals el dugueren aviat a la presidència de l’Acadèmia de Jurisprudència en 1876-77 i de l’Ateneu Barcelonès el 1878. A partir del 1883 presidí el comitè provincial del partit republicà progressista. Fou regidor per primera vegada en 1885-89, en temps de Rius i Taulet, al qual féu costat per a l’organització de l’Exposició Universal de 1888; rebé llavors les primeres crítiques respecte a una possible conxorxa amb el partit liberal dinàstic. Tanmateix, després de signar la Unió Republicana del gener del 1893 resultà elegit diputat per Barcelona, i a les corts sobresortí amb uns brillants dots oratoris. La seva carrera política, fonamentalment parlamentària, rebé sens dubte una condescendència del partit liberal, especialment a partir del 1895, quan a la mort de Ruiz Zorrilla se separà del radicalisme esquerranista i fundà el Partit Republicà Nacional, que no arribà a ésser més que un grup d’addictes personals. Regidor el 1896, diputat de nou el 1898 i el 1899, sofrí un fracàs estrepitós en les eleccions del 1901, que guanyà la Lliga. Tornà a presentar-se com a candidat independent el 1903 i de nou fou derrotat. Després, antisolidari, fou ajudat pels lerrouxistes i tornà a les corts (elegit el 1908 i el 1910); a més, poc abans, Romanones havia afavorit la seva elecció com a senador per Guadalajara (1908). Assolí llavors un dels seus èxits oratoris en combatre el projecte d’administració local d’Antoni Maura i encapçalar una molt nombrosa manifestació d’adhesió a Madrid (28 de març de 1909). La seva darrera actuació parlamentària estigué abocada al problema canari. D’altra banda, el mateix 1912 participà destacadament en la defensa dels processats pels fets de Cullera.
Joan Sol i Ortega
© Fototeca.cat
Polític republicà.