Es llicencià en dret i el 1915 obtingué per oposició una plaça d’oficial lletrat a la Mancomunitat. Hi renuncià com a conseqüència de les intromissions dictatorials de Primo de Rivera (1923) i es lliurà de ple a la literatura i al periodisme. El Full de Dietari que, a partir del 1922, escrivia a La Publicitat li donà una àmplia notorietat, i col·laborà en publicacions tan diverses com Revista de Catalunya (primera etapa), La Rambla (1930-31), Mirador, etc. Dirigí el millor magazín català, D’Ací i d’Allà (1924-36), Quaderns Blaus (~1925-33) i Biblioteca Univers (1928). Fou un dels puntals del Conferentia Club.
El seu primer llibre, Lletanies profanes (1913), recull de poemes, fou ja comentat per Xènius en tres notes del Glosari; publicà després Plasenteries (1917), antecedent del Full de Dijous, L’abrandament (1918). El senyoret Lluís, novel·la breu acompanyada d’un bon recull de contes (1926), inspirà un assaig a C. Riba, que situava Soldevila entre els autors més representatius de la seva generació. Cal considerar Fanny (1929), estudi de psicologia femenina, la seva obra mestra; Eva (1931) i Valentina (1933) segueixen la mateixa línia i concorden amb una de les modes més artitzades i més seductores per al públic dels anys vint. El 1926 publicà la narració per a infants Lau, o les aventures d’un aprenent de pilot.
Amb una tendència semblant, encara que amb més intenció satírica, el 1922 havia ja abordat el teatre. La seva primera obra, una comedieta maliciosa i lleugera, Civilitzats tanmateix, produí tant d’efecte, que la traduí Pirandello. Bé que no superà aquest èxit, mantingué l’interès de la seva producció gràcies al diàleg, el més intel·ligent, àgil i agut del teatre català en prosa entre el 1922 i el 1935. En donen fe comèdies com Vacances reials (1923), Bola de neu (1926), Els milions de l’oncle (1927), Escola de senyores (1930), Necessitem senyoreta (1935), etc. Escriví també diversos manuals (Correspondència amorosa, 1926; L’home ben educat, 1927, entre altres) i obres d’encàrrec.
Durant la guerra de 1936-39 residí a París i no en tornà fins el 1942. A més de diversos treballs editorials, reprengué la trilogia d’Els anys tèrbols, iniciada el 1936 amb Moment musical, i la prosseguí amb Bob és a París (1952) i Papers de família (1960); estrenà un parell de comèdies i publicà les memòries d’infantesa i joventut: Del llum de gas al llum elèctric (1951). També hagué d’escriure habitualment a la premsa en castellà. La seva obra, essencialment noucentista, va dirigida a afinar els costums de la burgesia, a contribuir a catalanitzar-la culturalment i a desvetllar-li l’ambició d’europeïtzar-se.