De família humil, s’ordenà de sacerdot el 1889. Començà col·laborant a publicacions de Badalona i a La Veu del Montserrat de Vic, i, actiu polemista integrista, fundà amb Sardà i Salvany El Missatger del Sagrat Cor de Jesús (1893) i dirigí La Tradició Catalana (1893). Seguint el mestratge de Sardà publicà, a més de nombroses obres pietoses, en català, reeditades sovint, Descentralización y regionalismo (1899), Las soluciones prácticas del problema social (1902), La Solidaridad Catalana y la conciencia católica (1907) i La Iglesia separada del estado (1911). Conreà també la literatura catalana: novel·la (Tresina, 1893), narració (Gotims blancs, 1896), teatre (Lo fill del creuat, 1886) i traduí la Imitació de Jesucrist (1904, molt reeditada) de Tomàs de Kempis. És autor de monografies com El fallo de Caspe (1899), ¿Quién fue don Francisco de Quevedo? (1904) i Estudio sobre el teatro de Ángel Guimerá, publicat en 1893-94 a La Revista Popular. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.