Empar Soler i Leal

Amparo Soler Leal
(Madrid, 23 d'agost de 1933 — Barcelona, 25 d’octubre de 2013)

Empar Soler i Leal i Fernando Guillén

© Fototeca.cat

Actriu teatral i cinematogràfica.

Filla dels intèrprets Salvador Soler i Marí i Empar Leal, a catorze anys debutà en el teatre actuant en una obra d'Alfonso Paso. Formà part de la companyia de María Guerrero, dins la qual consolidà la seva carrera com a actriu teatral, que compaginà amb el cinema, en el qual debutà el 1952 (Puebla de las mujeres, d’Antonio del Amo), any que assolí una gran projecció amb la seva actuació a Usted puede ser un asesino, de Josep Maria Forqué. A les ordres de Luis Buñuel a El discreto encanto de la burguesía (1971), fou una actriu habitual en pel·lícules dels realitzadors espanyols més innovadors dels anys del franquisme i la Transició com ara Lluís Garcia Berlanga (Plácido, 1961; Tamaño natural, 1973; La escopeta nacional, 1977), Pilar Miró (El crimen de Cuenca, 1980; Gary Cooper, que estás en los cielos, 1980), Pedro Olea (El bosque del lobo, 1971) o Pedro Almodóvar (¿Qué he hecho yo para merecer esto?, 1984).

Obtingué el premi Fotogramas de Plata per La gran familia (1962), de Fernando Palacios, i el 1983, per Bearn (1982), de Jaime Chávarri. També obtingué un Fotogramas de plata a la trajectòria l'any 2004. A banda de Bearn rodà altres pel·licules en versió catalana, entre d'altres,  Sauna (1989), d'Andreu Martín, La teranyina (1990), d'Antoni Verdaguer, Les aparences enganyen (1991), de Carles Balagué, i Els papers d’Aspern (1991), de Jordi Cadena. (1991). Actuà també en nombroses sèries de televisió i en telefilms. Estigué casada amb Adolf Marsillach (1954-56).