i Solitud | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Solitud

Portada de la primera edició de Solitud , de Víctor Català, il·lustrada per Josep Triadú i Mayol
© Fototeca.cat
literatura lit
Novel·la de Víctor Català, considerada per la crítica com la seva obra mestra.

La protagonista, la Mila, segueix el seu marit, Maties, cap al cim de l’alta muntanya, on hi ha l’ermita de Sant Ponç. En Maties ha portat la seva dona enganyada tant per la llunyania i la dificultat d’accés a l’ermita com per l’ofici d’ermitans que hi tindran. La descripció de l’alta muntanya pren un lloc preponderant en la narració; aquesta dóna la dimensió de la solitud de la Mila. El tema de la novel·la és la tràgica impotència de la protagonista per a establir un lligam profund d’amor amb els éssers que la volten. Aparegué en forma de novel·la a terminis a Joventut del 19 de maig de 1904 al 20 d’abril de 1905. Tingué un èxit esclatant, amb les consegüents edicions successives fins a la del 1909. En els jocs florals de Barcelona d’aquest mateix any obtingué el premi Fastenrath. No fou editada de nou fins el 1945; en el pròleg l’autora explica que l’obra estava preparada per sortir poc abans de la guerra civil i que, a instàncies de Lluís Via, es proposava d’afegir-hi dos capítols sencers que, per semblar-li massa prolixos, havia tret de les primeres edicions. Però la guerra desféu el projecte i aquests capítols es perderen en un escorcoll i només en pogueren ésser salvades unes quantes pàgines. Lluís Via, director de Joventut , li havia demanat un llibre per incloure'l en la publicació simultània de quatre fulletons. Malgrat que l’escriptora oferí d’escriure un recull de contes, Via preferí una novel·la. Es proposà, doncs, d’escriure un drama rural més, però sense limitar la volada de la fantasia, sense esquifir les descripcions, sense esquematitzar amb desmesura. Planejà la novel·la en vint capítols. Es posà a escriure sense traves, i anava enviant a la redacció de Joventut trossos de novel·la a mesura que l’escrivia. Aquest sistema, prou usat pels escriptors realistes del s XIX, havia produït, com és sabut, una certa angoixa als autors, com així ho ha explicat Balzac; per a Caterina Albert fou, segons ella mateixa explicà, una maledicció. Al cap de molt temps encara parlava d’aquesta novel·la com d’una obra que havia vist sempre a desgrat. És un drama rural, un conte, una narració curta, amb el ritme deliberadament alentit per la intromissió de dos elements: d’una banda, una acurada, reiterativa i minuciosa anàlisi dels sentiments de la Mila; d’altra banda, la narració s’alenteix amb les contalles del pastor. Gran part del seu èxit derivava de la seva singularitat. Els crítics, que es posaven d’acord quant a la seva excelsitud, no s’hi posaven quant a les seves coordenades estètiques. Sabien, això sí, que no podia ésser comparada a cap de les grans novel·les dels seus contemporanis: La punyalada de Vayreda, Els sots feréstecs de Caselles o Pilar Prim d’Oller. Els qualificatius de realista o de psicològica o fins i tot de rural que servien per a les obres citades, fins i tot amb la indeterminació del qualificatiu de rural, no servien per a explicar el màgic atractiu de Solitud . La solució és considerar la narració no com una novel·la, sinó com un gran poema en prosa. I, precisament perquè és un gran poema en prosa, deduir que els personatges no són persones, sinó símbols. Allò de què no hi ha dubte, i que el crític havia de trobar, és el tractament tipificador dels personatges que no són la Mila, un tractament més propi del conte que de la novel·la, que no cerca l’ambigüitat de la persona concreta, sinó l’essencialitat de l’esquema humà. L’èxit novel·lístic aconseguit amb aquesta obra no es tornà a produir.

Col·laboració: 
MACap
Llegir més...