Situació i presentació
És situat a la banda septentrional de la comarca, als vessants meridionals de la serra del Tallat, que en aquest sector separa la Conca de Barberà i l’Urgell, amb altituds que oscil·len entre els 770 i els 796 m (la Faneca, 774 m d’altitud). Confronta amb els termes de Forès i Sarral (E), de Barberà de la Conca i Pira (S), de Blancafort (W) i de Vallbona de les Monges, a l’Urgell, i Passanant (N). A llevant el terme és drenat pel barranc del Xano, que, procedent del terme de Forès, s’ajunta amb el barranc del Mas del Jep per formar la rasa de Pira, ja en aquest terme, i que desguassa al riu d’Anguera, al municipi de Montblanc. La part central és drenada per la rasa de Belltall, que passa vora la població, on se li ajunten els barrancs de les Comes i el Torrent, que corren per la banda occidental del terme i que amb el nom de la Rasa van a parar a la rasa de Pira. Terme molt secaner, les fonts que hi brollaven pràcticament ja no ragen.
El terme és travessat en direcció S-N per la carretera comarcal C-14 de Salou a Artesa de Segre, que passa per la població. Al nord del municipi, prop del coll de Belltall, de la C-14 surt una carretera local en direcció a Vallbona de les Monges i una altra cap a Sarral, la qual a meitat del recorregut enllaça amb la local que ve de l’Espluga de Francolí i que passa pel sud del poble de Solivella en direcció W-E. Una via menor comunica Solivella amb Pira.
La població i l’economia
El fogatjament del 1365 assignava 73 focs a la població (solivellencs), mentre que els del 1380, l’un en registrava 59 i l’altre 63. A les acaballes del període medieval sofrí una important davallada (34 focs el 1497), seguida d’una petita recuperació al llarg del segle XVI (36 focs el 1515 i 45 el 1553). Al segle XVIII experimentà un creixement demogràfic espectacular: 74 cases el 1708, 88 el 1717 i 262 h el 1719, xifra que a la fi de segle (1789) pujà fins a 792 h. Al segle XIX continuà la mateixa tendència ascendent (807 h el 1830 i 895 el 1845, 1.323 h el 1857, 1.424 el 1877, 1.680 el 1887), i el 1897 la població assolí la xifra màxima de tota la seva història: 1.742 h. Els estralls econòmics i socials provocats per la fil·loxera hi incidiren negativament a partir del començament del segle XX: 1.610 h el 1900 i 1.587 el 1910; malgrat una lleugera recuperació esdevinguda el 1920 (1.626 h), la població inicià una minva progressiva, amb algunes oscil·lacions, fins els anys cinquanta (1.558 h el 1930, 1.303 el 1940 i 1.326 el 1950), la qual fou molt més accentuada a partir dels anys seixanta (1.144 h el 1960, 918 el 1970) i es mantingué fins a l’inici del segle XXI (851 h el 1981, 714 el 1991 i 567 el 2005).
Malgrat ser un territori relativament accidentat, la major part del terme és ocupada pels conreus, primordialment en règim de secà. El conreu principal és la vinya, seguida pels cereals, i molt allunyat hom troba també el conreu de l’ametller, mentre que les oliveres són en vies d’extinció. Pel que fa a la ramaderia, se centra sobretot en les granges avícoles.
Solivella té una llarga tradició vinícola. L’actual Cooperativa de Viticultors de Solivella (1951) és l’hereva del Sindicat Agrícola (1937), fruit de la fusió de les dues associacions que iniciaren les seves activitats al principi del segle XX (la Societat Agrícola, fundada el 1901 sota el nom de La Societat, i el Sindicat de Vinyaters, del 1919, que inicialment s’anomenava Sindicat Agrícola i Caixa Rural i agrupava els pagesos). D’altra banda, han tingut un bon reconeixement els vins i xampanys que s>elaboren al celler Sanstravé, també al terme. El sector industrial és complementat per una empresa d’objectes elaborats amb pols d’alabastre i per un taller artesanal de ceràmica.
A Solivella es fa mercat el dissabte. La població disposa de diversos establiments de restauració, que han donat fama al poble (la gastronomia ha esdevingut un dels principals atractius turístics i una important font d’ingressos econòmics).
El poble de Solivella
El poble de Solivella (489 m d’altitud), situat a la plana, es formà a redós de l’antic castell, a la banda oriental. Havia estat emmurallat. Tingué una gran expansió al llarg del segle XIX, com ho palesen la major part de les llindes de les cases que duen la data del final del segle esmentat. En la seva construcció s’utilitzaren pedres procedents del palau castell dels Llorac. D’aquest palau castell, bastit al final del segle XV i el principi del XVI, només en resta actualment un pany de paret del costat nord-oriental. Fou una bona mostra del gòtic florit amb elements renaixentistes, voltat per fossats, murs i contramurs. Era de planta rectangular, amb dues torres rodones annexades que eren situades als angles, amb merlets, sageteres i matacans. A l’interior de l’edifici hi havia un gentil pati quadrat, al bell mig del qual es trobava la cisterna —que avui fa de dipòsit municipal d’aigua—, coronada per un monument piramidal amb una bella estàtua, d’estil gòtic, de l’arcàngel sant Miquel vencent el dimoni, que actualment forma part d’una col·lecció particular. L’escala de pedra, amb passamà treballat, que donava accés a les estances superiors, fou venuda i traslladada al Palau Maricel de Sitges. Dins el castell hi havia, segons les descripcions d’excursionistes de la fi del segle XIX, belles sales amb rics teginats, mènsules, impostes daurades i l’imposant escalfapanxes de marbre blanc flanquejat per dos àngels de grandària natural sostenint l’escut dels Llorac. L’edifici fou castigat, però, durant la primera guerra Carlina, on es feren forts els carlins. Restaurat després, fou novament malmès durant la segona guerra Carlina. Tot i això, l’edifici mantenia encara elements artístics importants. Al final del segle XIX era propietat de Frederic Travé, que el cedí a l’ajuntament de Solivella, el qual el 1915 féu caure amb dinamita les restes del palau.
De l’antiga església, romànica, situada a la part alta de la població, a poca distància del castell, no queda cap resta. La bella talla romànica policromada de la Verge que la presidia és dipositada avui al Museu Diocesà de Tarragona. L’actual església parroquial de l’Assumpció de la Mare de Déu és d’estil barroc, i fou construïda l’any 1769 aprofitant la pedra de l’anterior. L’altar major, també d’estil barroc, com alguns de laterals, foren cremats durant la darrera guerra civil. Un interessant retaule gòtic, anomenat de la Mare de Déu de Solivella, obra de Mateu Hortoneda, que procedia de la capella del castell, es conserva a la catedral de Tarragona. Entre les entitats que funcionen al municipi cal esmentar la Cooperativa de Viticultors, el Grup Cultural de la Dona (1975) i el Centre d’Estudis Solivellencs (1982).
La festa major s’escau a l’agost. També tenen tradició a la vila moltes altres celebracions, algunes de les quals són força antigues. Pel maig s’organitza un aplec al santuari de la Mare de Déu del Tallat (al municipi urgellenc de Vallbona de les Monges), amb una gran al poble de Solivella; al maig també s’escau la festa de Sant Isidre, amb la benedicció de la coca de Sant Isidre, en forma de rella i que es reparteix a tots els assistents. Al juny se celebra sant Joan amb l’encesa de la típica foguera, repartiment de coca, correfoc i ball. Al setembre es fa la festa votada del Sagrat Cor, que ha estat declarada festa d’interès comarcal; s’ornen els carrers amb quadres escènics de tema bíblic o simbòlic i amb catifes florals.
Altres indrets del terme
El Molí del Caixes, abans del Senyor, és situat al S, a 1 km de la població, vora l’antic camí de Montblanc, en un desnivell a la banda dreta de la carretera comarcal C-14. És una bella construcció del segle XIII, amb petits afegits posteriors. L’edifici consta de dos cossos: l’un bastit damunt el pou, en forma de torre; l’altre, de tres plantes, la primera de les quals amb volta de canó lleugerament apuntada i amb la portalada oberta a llevant, era destinada a sala de moldre; per una escala, travessant la volta, s’accedia al segon pis, una gran sala gòtica amb dos arcs ogivals i amb un altre accés obert a migdia; el tercer pis és una obra ja d’època moderna. Funcionà com a molí blader fins a la segona meitat del segle XIX.
A la banda oriental, i en un nivell inferior, hi hagué un altre molí del qual només queden restes i que aprofitava l’aigua procedent del primer.
La història
Documentat ja el 1058 com a Puig d’Olivella —probablement fent referència a l’antiga vil·la romana identificada amb unes restes situades uns 500 m al S de la població—, el lloc fou ocupat a la segona meitat del segle XII, arran de la conquesta i la colonització de la comarca.
El colonitzador fou Gombau d’Oluja, senyor de Vallfogona i posseïdor d’interessos a diversos llocs de la contrada, el qual ocupà l’erm de Solivella sense una concessió prèvia per part del monarca. Al cap d’uns quants anys d’haver-ne organitzat el poblament i bastit una petita fortificació, Alfons I li reclamà el 1191 la possessió del castell i el lloc al·legant la il·legalitat de l’establiment, però s’arribà a un acord segons el qual Gombau podria tenir-los per vida, amb la condició de retornar-los a la corona després del seu traspàs. El lloc passà al segle XIII als Puigverd i després als Anglesola.
Al començament del segle XIV, els marmessors de Ramon d’Anglesola vengueren el castell i el lloc de Solivella a Santes Creus, però havent qüestionat la venda la vídua i els seus fills davant Jaume II, els recuperaren i retornaren al monestir els diners esmerçats. El 1324, Sibil·la d’Anglesola, vídua de l’esmentat Ramon, vengué el castell i el lloc de Solivella al ciutadà barceloní Arnau Messeguer. Retornat a la corona el 1393, Joan I vengué el lloc a carta de gràcia, amb la jurisdicció alta i baixa, mer i mixt imperi, a Ramon d’Abella. Aquest noble l’alienà el 1394 a Berenguer de Boixadors, que el 1424 el vengué al rei Alfons el Magnànim. El monarca, el mateix any, el tornà a vendre, a carta de gràcia, a Ramon Berenguer de Llorac, casat amb Violant, castlana de Solivella. Essent senyor de Solivella Ramon Berenguer de Llorac, el 1475, fou trobada per un pastor seu la imatge de la Mare de Déu del Tallat; el dit noble fou encarregat, després, per Ferran II, de l’edificació del santuari, que s’inaugurà amb el trasllat de la santa imatge el 1493, amb l’assistència dels monarques.
El 1599, Felip III de Castella creà la baronia de Solivella a favor de Simó Berenguer de Llorac i Castelló. El lloc i el terme passà a la segona meitat del segle XVIII als Despujol, marquesos de Palmerola, que el mantingueren fins a l’extinció de les senyories.