L’any 590 aC fou nomenat arcont de la seva ciutat; elaborà, com a “reformador i legislador”, una constitució nova que posava fi a les grans diferències economicosocials existents entre els habitants de l’Àtica, anivellant-les amb moderació. Es glorià de no haver-se constituït tirà malgrat la popularitat que assolí i d’haver escrit “lleis que acordaven a tothom, vils i nobles, justícia dreturera”.
La seva poesia, elegíaca i iàmbica, respon a un ideal de patriotisme —d’acord amb la tradició del tipus de Tirteu— que cerca fonament en la religió i en la justícia (en una línia que remunta, en aquest sentit, a Hesíode). Presenta, alhora, un ideal d’individualisme, sense conflicte amb els interessos comunitaris, que el diferencia dels models anteriors de l’elegia, però l’acosta al seu contemporani Mimnerm. En resulta, com a tret característic, un optimisme matisat que recolza en la fe en la justícia de Zeus, malgrat la consciència —típica de l’època arcaica— de la misèria humana. L’antiguitat venerà el seu record i inclogué el seu nom en les llistes dels llegendaris set savis de Grècia. Influí decisivament en la història atenesa posterior: la seva línia de reformisme polític fou continuada, més agosaradament, per Clístenes, i la seva línia de pensament, en poesia, perdurà en la tragèdia arcaica i sobretot en Èsquil. Per ambdues raons el seu nom ha estat sempre lligat als orígens de la tradició democràtica atenesa.