La geografia
El país forma part de l’altiplà somaloetiòpic, que acaba al N en un vorell abrupte paral·lel a la costa i a l’E en una vasta plana litoral. Aquest vorell muntanyós és constituït per la serralada de Golis i els monts Ogo, que culminen en el Surud Ad (2.408), el cim més alt del país. Les costes, pobres en rades, són baixes, arenoses i rectilínies a l’oceà Índic i rocalloses les del golf d’Aden fins al cap Guardafui. Clima molt calorós, amb poca oscil·lació tèrmica estacional i diürna i una escassa pluviositat (menys de 250 mm). Les muntanyes del Hawd, regades pel monsó del NE, reben més pluges i serveixen de pastures d’hivern. Els rius, poc importants, tenen règim irregular; els principals són el Juba i el Shebelle, que davallen del massís etiòpic i experimenten una forta evaporació en travessar l’àrid altiplà somali. A la terra baixa meridional i a les zones properes al litoral predominen els espinars àrids. A l’altiplà interior i a les muntanyes l’espinar es transforma progressivament en sabana seca.
Malgrat la pobresa d’aigua, els rius Juba i Shebelle i les capes subàlvies alimenten un regadiu tradicional, i sistemes moderns permeten conreus diversificats; llurs valls són les úniques regions fèrtils. Els conreus de subsistència són mill, sèsam, melca, blat de moro, arròs, cacauets, fesols, blat, dàtils, mandioca, tabac i hortalisses. Els conreus comercials, en mans estrangeres, són bananes, cotó, canya de sucre, aranges i raïm. L’activitat principal a la major part del territori és la pastura nòmada (tres cinquens de la població) de cabres, ovelles i camells i bovins. Hom n'obté carn i llet i pells de cabrall, boví i oví, energia animal. Productes espontanis del país són l’encens, la mirra i la goma aràbiga i fusta. Pesca de tonyina a la costa NE i crustacis. A penes posseeix recursos miners, llevat de la sal, del guix i d’alguns jaciments de mineral de ferro, però llur explotació és problemàtica per la insuficiència de comunicacions. Societats estrangeres s’interessen per la prospecció d’urani (al S, prop de Brava i de Bur Gabo) i la de petroli. Recentment s’hi han desenvolupat algunes indústries de transformació, la més important de les quals és la sucrera (Joowhar); té, a més, indústries càrnies, oleícoles, del cuir i del calçat (Brava i Muqdiisho) i de sabó (Joowhar i Muqdiisho). Però no es poden expandir per manca d’energia: el consum d’electricitat, obtinguda exclusivament de petroli, importat, és dels més baixos del món. Manca de xarxa ferroviària, i les carreteres, tot i sumar més de 21.000 km (només 2.310 km asfaltats), són tan dolentes que bona part del transport nacional és realitzat per la navegació de cabotatge, centrada a Muqdiisho, i amb camell per l’interior. Aeroport internacional a Muqdiisho. La balança comercial és clarament deficitària, i el nivell de vida és molt baix. El comerç exterior té lloc principalment amb l’Aràbia Saudita (84% el 1981) i Itàlia pel que fa a les exportacions, i amb la Gran Bretanya (29%), Itàlia i Alemanya per a les importacions. Exporta bananes, bestiar (79% el bestiar sol el 1983) i mirra i importa petroli, cereals i altres aliments, materials de construcció, mitjans de transport i maquinària. El ràpid increment de la població és superior al del PNB en valor real: en el període 1965-83 el creixement mitjà del PNB per habitant fou del -0,8% anual. País poc poblat, la població es concentra a la plana meridional, especialment a la regió de Benaadir. Rural en un 70%, les úniques ciutats importants són Muqdiisho, Hargeysa i Merca. La majoria de la població és somali, amb petites minories bantús i àrabs. El somali i l’àrab són llengües oficials i la religió predominant és l’islamisme. Independent des del 1960, Somàlia esdevingué república socialista en 1979-91. Enderrocat el règim aquest darrer any, les diverses forces polítiques consensuaren un govern provisional, però les diferències entre elles donaren lloc a una guerra civil que ha fragmentat el país en zones d’influència de les diverses parts en conflicte. Somàlia és membre de l’ONU, de l’OUA i de la Lliga Àrab.
La història
La més antiga població del país —ultra les restes prehistòriques del Paleolític— sembla que fou bantú, almenys en la part meridional. En època imprecisa foren àmpliament suplantats pels galles, i aquests (~segles XII-XIII), pels somalis actuals, procedents de la regió de Tadjoura (Djibouti) i l’antiga Somàlia Britànica. Tot i l’establiment de mercaders iemenites xiïtes, al segle VIII, a les costes septentrionals, la islamització no s’esdevingué fins al segle XIII. El petit estat musulmà constituït des de la fi del segle XIV entorn del port de Zeila desenvolupà una reeixida política expansionista, fins que els seus caps Aḥmad ibn Ibrāhīm i Nūr ibn Muǧāhid foren vençuts pels etiòpics (1543), que tingueren l’ajut d’una missió portuguesa. Fraccionat el país en diversos grups tribals, els ports de l’oceà Índic passaren a mans de Portugal fins que, al segle XVII, foren conquerits pels soldans d’Oman i de Masqat. A mitjan segle XIX l’imperi Otomà a través d’Egipte estengué els seus dominis als ports del nord, especialment sobre Zeila i Berbera, on s’inicià la colonització britànica (1884) mitjançant acords de protectorat amb les autoritats locals, bé que l’ocupació definitiva de la Somàlia Britànica no fou realitat fins el 1920. Entretant, els tractats de delimitació entre la Gran Bretanya, França i Itàlia (1888, 1894 i 1897) (Somàlia Italiana, Djibouti) dividiren el país, fins que el 1959 la Gran Bretanya concedí l’autonomia interna al seu protectorat, pas previ a la independència assolida el 1960, així com a la unificació de la Somàlia Britànica i de la Italiana, juntament amb la proclamació de la República, presidida per Abdullah Osman Aden, substituït el 1967 per Abdi Raschid Ali Shermarke, antic primer ministre (1960-64). Entretant el creixent moviment nacionalista que reivindicava els territoris veïns que incloïen població somali (l’Ogaden etiòpic, l’E de Kenya i el Territori Francès dels Àfars i dels Isses) donà pas a una forta lluita de guerrilles en les zones frontereres. El nou govern d’Ali Shermarke, assistit eficaçment pel seu primer ministre Ibrāhīm Egal, es decantà per la via de les negociacions diplomàtiques (entrades a l’ONU, l’OUA i la Lliga Àrab) i reprimí l’acció guerrillera. Acusat d’alta traïció als interessos nacionals, Ali Shermarke fou assassinat (1969) i el seu govern substituït per una junta militar (Consell Revolucionari Suprem) presidida pel general Muhammad Ziyad Barre, que abolí la constitució vigent des del 1960 i proclamà el 1970 un règim socialista i de partit únic, el Partit Socialista Revolucionari de Somàlia, que el 1976 assumí les funcions de la junta militar. Amb la signatura (1974) d’un tractat d’amistat i cooperació, Somàlia adoptà una orientació prosoviètica, posició reforçada el 1979 amb la proclamació d’una constitució socialista. El 1980 Ziyad Barre esdevingué president de la república. El conflicte armat entre Etiòpia i Somàlia esclatà el 1977 quan forces d’aquest darrer estat iniciaren una ofensiva militar a l’Ogaden. El 1978 Etiòpia prengué la iniciativa bèl·lica, i ajudat per forces cubanes i soviètiques, aconseguí de foragitar els somalis del seu territori. En les eleccions del desembre del 1985, Ziyad, únic candidat, fou confirmat en el càrrec de president, i sota el seu mandat, les relacions amb els països veïns continuaren marcades pel conflicte motivat per les minories somalis al territori etiòpic d’Ogaden i a la província nord-est de Kenya. L’any 1986 Somàlia i Etiòpia entaularen negociacions a Djibouti amb l’objectiu de posar fi a les hostilitats mútues. Tot i que això no fou assolit, el govern etiòpic minvà el seu suport al FSDS. En canvi, les negociacions amb Kenya dutes a terme el 1984 prosperaren fins al punt de permetre alguns acords bilaterals. D’altra banda, la contínua entrada de refugiats procedents d’Ogaden sobretot a partir del 1984 constituí un importantíssim problema; a mitjan 1986 hom calculava la població refugiada a Somàlia en unes 850.000 persones, i el govern hagué de recórrer a l’ajuda internacional. Al N del país, el Moviment Nacional Somali (MNS) controlava el 1989 tota la regió. El centre del país estigué dominat pel Congrés Somali Unit (CSU) i el sud, pel Moviment Patriòtic Somali. Al desembre del 1990 començà una insurrecció a la capital, llançada pels diferents partits, que tingué com a resultat la sortida del president Barre a l’estranger: la revolta destruí ciutat, amb un balanç de 5.000 morts i de milers de persones que cercaren refugi en les fronteres de Kenya, Etiòpia i Djibouti. Al gener del 1991 fou nomenat un president substitut —Ali Mahdi Mohammed— i un govern provisional, la qual cosa no significà pas la fi dels combats. Els partidaris de Barre es concentraren al sud del país i valent-se de la intimidació llançaren durant la primavera serioses contraofensives. Al maig la zona nord del país, la Somalilàndia, proclamà la seva independència, que, tot i no ésser reconeguda internacionalment, continuà essent efectiva els anys següents. L’autonomenat president Ibrahim Egal aconseguí controlar els focus d’oposició armada. Pel que fa a la zona sud, els combats entre els fidels de l’antic president Barre i els partidaris del general Farah Aydid es multiplicaren a Muqdiisho durant la primavera del 1992. Amb l’aprovació de l’ONU, els Estats Units llançaren l’operació Restore Hope, per tal de pacificar el país. Però els 24.000 marines enviats per Bush, incapaços de desarmar les milícies, foren retirats i substituïts per tropes de l’ONU el 1994. Els cascs blaus prengueren partit contra el general Aydid i s’enfrontaren directament als seus simpatitzants, però no aconseguiren vèncer-los. Finalment, al març del 1995 finalitzava l’operació de l’ONU, sense haver imposat la pau. A l’agost del 1996, Aydid morí en combat, però el seu fill el succeí al capdavant de la seva facció. Les negociacions de pau no aturaren la guerra civil. Els efectes devastadors de les inundacions provocades pel fenomen climàtic d’El Niño durant el 1997 anaren acompanyats de febres bovines que paralitzaren les exportacions ramaderes. En aquest context de col·lapse econòmic i greu crisi humana, la situació política del país continuà sense estabilitzar-se. La inexistència absoluta de l’estat com a organització política donà lloc a diversos intents d’acord patrocinats per les potències de la zona. Així, al gener del 1997 Etiòpia reuní en un mateix acord alguns dels anomenats “senyors de la guerra”, i deixà fora el líder de Somalilàndia, Mohamed Ibrahim Egal, i també Husein Mohamed Aydid, fill de l’autoproclamat president de Somàlia, mort el 1996. Al desembre del 1997, aquest acord quedà sense vigència per un nou acord promogut per Egipte, el Iemen i Itàlia que deixava fora el candidat etíop. Etiòpia armà les faccions descontentes amb aquest acord, i es tornaren a produir enfrontaments entre els diferents bàndols. A l’agost del 1998 diverses faccions seguiren l’exemple de Somalilàndia i proclamaren els seus respectius estats, com ara Puntlàndia, Jubalàndia o Hiran. La conferència de pau de Djibouti d’agost del 2000 creà un parlament interí de 245 membres escollits per cadascun dels “senyors de la guerra” locals. Aquest parlament elegí president Abd al-Qasim Salad Hassan, però el rebuig dels acords per part d’aquests grups que operaven a Muqdiisho, Somalilàndia i Puntlàndia impediren frenar l’anarquia en què vivia el país malgrat el principi d’acord entre els diversos “senyors de la guerra”: al gener del 2001, un clan rebel ocupà la ciutat de Garbaharey, al s. del país, i a l’abril, amb el suport d’Etiòpia, un grup de “senyors de la guerra” anuncià la creació d’un govern paral·lel. Al maig, el govern i la milícia de Husein Mohamed Aydid s’enfrontaren a Muqdiisho i, a Somalilàndia, el resultat d’un referèndum donà un suport majoritari a la independència; a l’agost, el general Mohammed Said Hirsi Morgan ocupà la ciutat de Kismayo. Després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York, el president nord-americà George W. Bush considerà Somàlia com un dels focus del terrorisme global, i imposà fortes restriccions sobre la transferència de fons per a ajuts humanitaris adduint que finançaven la xarxa terrorista Al-Qā‘ida, mesura que fou molt protestada. El 2002 augmentà la tendència a la desintegració territorial amb la proclamació unilateral d’un govern regional del Sud-oest a l’abril i l’accés a la presidència a l’autoproclamada Somalilàndia independent de Dahir Riyale Kahin, que fou confirmat en el poder en les eleccions de l’any següent. Aquest territori, on l’any 2001 s’hi celebrà un referèndum d’autodeterminació amb un resultat clarament favorable a la independència, tot i no ser reconegut internacionalment, s’ha mantingut considerablement aliè al conflicte que afecta la resta de l’estat i ha gaudit d’una estabilitat molt superior. Al gener del 2004 semblà reprendre's el camí de la reconciliació amb un nou acord entre diverses de les parts en conflicte, signat a Kenya, i malgrat que al juny del 2004 nous enfrontaments a la ciutat de Bula Hawo provocaren prop de 100 morts, a l’agost s’inaugurà un nou parlament de transició que elegí Abdullah Yusuf com a president i, al desembre, Ali Mohamed Ghedi com a primer ministre, el qual al novembre de l’any següent sobrevisqué un intent d’assassinat. Al març del 2006 esclataren greus enfrontaments armats entre faccions, que es perllongaren fins al juliol, en què les forces oficialistes rebutjaren la insurgència amb l’ajut de contingents etiòpics. Al setembre reprengueren les negociacions al parlament. El mateix mes el president Yusuf fou objecte d’un atemptat fallit. Davant la continuació de la violència, Etiòpia féu una declaració de guerra als “senyors de la guerra” i, amb el suport de les Nacions Unides, al desembre envià a Somàlia una força d’uns 8.000 efectius en suport del govern que, malgrat les protestes de la Unió Africana i la Lliga Àrab, rebutjà el bàndol insurgent després de controlar Muqdiisho. Tot i això i el desplegament d’una força de pacificació de la Unió Africana (que en la pràctica era gairebé només formada per soldats etíops) la violència continuà i fou agreujada, a més, per un atac aeri dels EUA al gener del 2007 (la primera intervenció militar des del 1993), contra un suposat comando d’Al-Qā‘ida que provocà nombroses víctimes civils. En els mesos següents, la consideració del govern dels EUA com a un santuari d’Al-Qā‘ida pel predomini dels “senyors de la guerra” i la seva comportà successius atacs de les forces aèries i l’armada dels contra objectius identificats com a pertanyents a aquesta organització. L’aquiescència del president Yusuf a l’atac del gener del 2007 afeblí encara més el suport de la població al govern, desafecció que es reflectí en la violència que envoltà la Conferència per a la Reconciliació convocada al juny del 2007. Les dissensions dins del mateixos oficialistes també s’accentuaren, com també les diferències entre el primer ministre Ghedi (que dimití a l’octubre del 2007 i fou substituït per Nur Hassan Hussein) i el president Yusuf. Les tensions, motivades sobretot per la rotunda oposició del president a deixar entrar al govern els islamistes moderats del Front de Realliberament de Somàlia (FRS), tingueren un desenllaç al desembre Yusuf finalment cedí i, al mateix temps que es produí la seva dimissió per un vot de censura contrari al seu intent de fer cessar el primer ministre, Etiòpia anuncià la retirada de les tropes desplegades a Somàlia. Al gener del 2009 el parlament acceptà l’entrada de 149 nous membres del FRS i escollí l’islamista moderat Sheikh Sharif Sheikh Ahmed i estengué dos anys el mandat del govern provisional. El mes següent accedí al càrrec el nou primer ministre Omar Abdirashid Ali Sharmarke, també islamista moderat que, entre les primeres mesures, introduí la llei islàmica en l’ordenament jurídic de l’estat.
L’estat de guerra continu ha convertit Somàlia en el país més pobre del món i en una situació de quasi permanent catàstrofe humanitària (a la qual cal afegir, els prop de 150 morts i desenes de milers de desplaçats pels efectes del tsunami del 26 de desembre de 2004). Les estimacions en el nombre de refugiats i desplaçats es xifraven en prop d’un milió al final del 2008. La majoria de refugiats es localitzaven a Kenya. La distribució d’ajut alimentari, d’altra banda, topava sovint amb la interferència de les milícies en les zones més castigades pel conflicte i amb la pirateria. Aquesta activitat, afavorida pel conflicte bèl·lic el desgovern que se'n derivà, experimentà a mitjan primera dècada del segle XXI un augment preocupant. Després del segrest de diversos petroliers, a l’octubre del 2008 l’OTAN desplegà una flota antipirateria, però tot i així els segrestos continuaren durant la primera meitat del 2009.