A Madrid, començà la seva carrera periodística com a crític d’art de La Época. Ingressà al partit republicà després del 1898 i fundà la revista Vida Nueva. Amic de Blasco i Ibáñez des del 1893, es traslladà a València (cap al 1898) i col·laborà amb ell en les tasques polítiques i en la redacció d'El Pueblo. Aviat fou popular per les seves campanyes apassionades i per la seva intervenció demagògica als mítings republicans. El 1903 rompé amb Blasco i encapçalà un altre partit (sorianisme); fundà i dirigí El Radical. Diputat per València (1901-09), fou elegit per Madrid (1911), on s’instal·là i creà el periòdic republicanosindicalista España Nueva. El 1923 pronuncià unes polèmiques conferències sobre les responsabilitats per la guerra del Marroc. Deportat a les illes Chafarinas i Fuerteventura el 1924, fugí, amb M.de Unamuno, a París, on mantingué la seva oposició a Primo de Rivera i participà en les campanyes dels exiliats. Fou diputat (1931) d’Izquierda Federal i, poc després, ambaixador a Xile fins el 1939. Publicà nombroses obres, entre les quals La vida donostiarra (1893), Moros y cristianos (1894), El triunfo de don Carlos (1901), España bajo el sable (1925), San Lenín (viaje a Rusia) (1927) i La revolución en España (1931).