Situació i presentació
S'estén a la dreta del Segre, al sector de ponent de la comarca, al límit amb el Baix Cinca. Limita amb els municipis de Fraga a l’W, amb l’enclavament del Coll de Vinganya (pertanyent a Alcarràs) al NE, amb el municipi de Torres de Segre al N i a l’E, i amb el d’Aitona al S.
La part de llevant, a la zona al·luvial fèrtil del riu, és regada per la séquia de Remolins o de Soses, i la resta, a la zona de plataformes seccionades en plans i turons que separen les conques del Segre i del Cinca (Serra Pedregosa), és regada per séquies derivades del canal d’Aragó i Catalunya.
El terme comprèn el poble i cap de municipi de Soses i l’antic despoblat de Gebut, d’origen islàmic. Travessa la part septentrional del terme l’autovia A-2, i molt a prop del poble passa l’autopista AP-2, que té una sortida dins el municipi. Una carretera local comunica el poble amb la N-IIa i Aitona.
La població i l’economia
Les dades de població més antigues són de mitjan segle XIV, quan el fogatjament del 1358 donava 47 focs a Soses i 51 focs a Gebut. Segons el fogatjament del 1365 Soses tenia 72 focs i en el del 1378 en figuren 44. A mitjan segle XVI hi havia 30 focs (1553). La població moderna, gràcies als regadius, es mantingué dins una tendència positiva. Augmentà notablement al segle XVIII, quan passà dels 89 h del 1718 als 293 h del 1787. L’increment fou encara més gran al llarg del segle XIX, quan arribà a 938 h el 1860. El 1900 tenia ja més de 1.000 h (1.116) i 1.269 h el 1930. La població experimentà un creixement sostingut a partir de la segona meitat del segle XX (1.373 h el 1960, 1.411 h el 1970, 1.497 h el 1975 i 1.503 h el 1981). El 1991 hi havia 1.516 h. Fins a mitjans de la dècada de 1990 la població davallà sensiblement, però a partir d’aquell moment el seu creixement fou positiu, de manera que el 2001 hi havia 1.531 h i el 2005, 1.635 h.
La terra conreada ocupa gran part de la superfície municipal, i el regadiu representa la major part de la zona de conreus, amb predomini dels arbres fruiters, especialment presseguers, pereres i pomeres. El segon conreu més destacat són els cereals sobretot l’ordi i el blat. Amb menys dedicació s’hi fan conreus farratgers i una mica d’olivera.
La ramaderia augmentà substancialment durant la dècada de 1980, però tot i aquest augment, durant la de 1990 quedà una mica estancada. Prengué major importància la ramaderia de granja (aviram i conilles mares) i per primera vegada es comptabilitzaren ruscs al terme. El porcí manté els seus nivells de producció, fet que no és extensible a la cabanya bovina i ovina, que pateix un considerable retrocès. A Soses hi ha cambra agrària, diverses cooperatives i una cooperativa agro-pecuària que comercialitza fruita i darrerament també tomàquets. Pel que fa al sector industrial, estan consolidades vàries indústries relacionades amb l’agricultura i la ramaderia (adobs, pinsos, maquinària, producció de sucs) i la metal·lurgia. La indústria té, doncs, un pes econòmic important dins el municipi de manera que s’està projectant l’ampliació de sòl industrial degut al seu creixement. El mercat setmanal és el dilluns. El terme disposa d’establiments d’allotjament.
El poble de Soses
El poble de Soses es troba a 118 m d’altitud, al sector de llevant del terme, prop del Segre i a tocar de la séquia de Remolins. L’església parroquial de Sant Llorenç fou bastida al segle XVIII sobre l’antiga edificació, gòtica (en conserva evidents vestigis a la façana), dins la línia arquitectònica de la Seu Nova de Lleida.
Casa de la vila i església parroquial de Soses
© Fototeca.cat
La façana és molt simple (el campanar quadrat en forma part, en un angle), i té una bella portada amb columnes. Al NE del poble hi ha la Casa Serra de Montull, amb la capella de Sant Miquel, de construcció moderna, que s’aixeca sobre una d’antiga que datava de l’any 1700. S'hi celebra un aplec el 8 de maig.
La festa major de Soses, que antigament se celebrava el dia de Sant Llorenç (10 d’agost), en honor del sant patró, es va traslladar al dia 5 de setembre perquè no coincidís amb la recollida de la fruita. Dura quatre dies, en els quals es fa una processó amb el sant, que recorre els carrers del poble, i balls populars. Per la festa major de Sant Sebastià (20 de gener) també es fa una processó pels carrers del poble i és costum que la vigília es facin fogueres pels barris. El dissabte proper al 9 de febrer, festivitat de Santa Apol·lònia, les noies d’edats properes als quinze anys (les apol·lònies) organitzen cercaviles i activitats lúdiques. L’Associació cultural de Dones organitza un sopar per a celebrar el dia de Santa Àgueda.
Altres indrets del terme
Gebut
Té un gran interès arqueològic i històric el despoblat de Gebut, situat al sector meridional del terme, al límit amb el d’Aitona. El poblat ibèric de Gebut fou excavat (1941-42) per J. A. Tarragó Pleyan i aparegué pràcticament complet amb la calçada central, els carrers transversals i la planta dels edificis (similar al del Molí d’Espígol, de Tornabous); ja havia estat visitat per Salvador Roca i Lletjós (1927). Sobre el tossal amb el cim pla proper a la carretera de Seròs, al costat de l’anomenada Torre Roella, hi ha una sèrie d’habitatges de planta rectangular arrenglerats al llarg de dos carrers enllosats i una cisterna central.
La part NW presenta una petita elevació, igualment amb habitatges rectangulars, la qual podria formar una mena d’acròpolis; el vessant W conserva restes d’una fortificació que constitueix un mur de tanca al lloc més accessible del poblat. Els materials apareguts són els característics de l’època ibèrica plena: ceràmica pintada, urnes globulars, fragments de petites estàtues d’argila (entre elles la d’un déu Bes); bronzes com ara sivelles, agulles, fragments d’espases i monedes; molins barquiformes, etc. Hom opina que la presència de ceràmica romana procedeix de la dispersió de materials de la propera vil·la romana.
En efecte, uns 500 m al S d’aquest poblat ibèric, al costat de les roques de Gebut, abans que fos destruït, es podien apreciar en superfície diverses restes constructives que indicaven habitacions i es trobà abundant material ceràmic i de mosaics que fan pensar en una vil·la. L’any 1978 s’hi descobrí una sitja que donà materials d’època ibèrica i romana. A causa de la troballa de ceràmica a mà i sílex en major quantitat, hom opina que als terrenys on es localitza la vil·la romana podria haver-hi amagat algun petit assentament de l’edat del bronze. Dominant la carretera local de Seròs, a 300 m de Gebut, es troba la famosa Farmàcia dels Moros (roca que presenta forats als tallats del vessant E), on s’han trobat restes de ceràmica ibèrica, romana i medieval.
El poblament persistí a Gebut i el castell de Gebut fou un dels castells islàmics del segle XI, dins la taifa sarraïna de Lleida, que el 1119, abans de la conquesta del sector, fou infeudat per Ramon Berenguer III a Guillem (Dalmau) de Cervera, i que el 1120 fou cedit en el conegut pacte per Avifelel al mateix Ramon Berenguer III. Fou conquerit molt probablement per Ermengol VI d’Urgell d’acord amb el comte de Barcelona vers el 1149. Formà part del patrimoni de la branca dels Cervera, barons de Juneda i Castelldans, i des del 1168 la parròquia era adscrita a la de Sant Llorenç de Lleida i fou dotada pel bisbe Guillem Pere. El degà de Lleida rebia fruits del terme i castell de Gebut.
La senyoria passà, a la segona meitat del segle XIII, dels Cervera als Ayerbe (Pere d’Ayerbe es casà amb una Cervera de Juneda) i vers el 1340 era dels Cornell d’Arbeca. El 1398 rebé carta de veïnatge de la ciutat de Lleida.
A partir del fogatjament del 1358 el lloc de Gebut consta com a senyoria de l’orde dels hospitalers (els noms de les famílies corresponen a llinatges de moriscs, com era normal en aquest sector) i el lloc figura dins la comanda hospitalera de Torres de Segre. Tanmateix, durant la guerra contra Joan II, el deganat de Lleida hi conservava drets, que motivaren l’enfrontament abans descrit amb Mateu de Montcada, que s’apoderà del lloc per la força. El castell era ja enderrocat el 1660. Les restes del castell musulmà es troben al SW de les del castell medieval i al NE del poblat ibèric.
Les restes arqueològiques
El municipi de Soses és esquitxat de jaciments arqueològics que abracen de l’edat del bronze a la dominació romana. Uns 100 m al S de l’autopista, prop del camí de Llitera a la carretera local de Soses a la Granja d’Escarp, al límit de la vall de la Clamor, hi ha vestigis d’un lloc d’habitació amb estructures peribles on s’han trobat abundants materials de l’edat del bronze. A la partida de la Bassa del Xop també s’han trobat dos llocs d’habitació de la mateixa època, un a la vora de lo Mas del Mestre i l’altre a l’indret on hi ha una gran bassa. Altres jaciments de la mateixa època són els de lo Tossal Redó i de lo Puntal de l’Aubet.
El jaciment ibèric de la Valleta, situat en un tossal aïllat, dominant la carretera de Seròs, 2 km al S de Soses, presenta restes d’habitatge de planta rectangular o quadrada, adossats a una mena de fortificació cap al vessant W. Entre el material trobat en aquest jaciment destaca un collaret d’or que després de passar per moltes mans va ser comprat per l’Institut d’Estudis Ilerdencs. És format per un trenat complex del qual pengen petites peces; la tanca presenta un cap de lleó. A poca distància del nucli urbà de Soses hi ha un altre jaciment ibèric, l’anomenat de l’Era del Tigo (lloc d’habitació amb estructures conservades).
Al jaciment de la Teuleria, situat en els terrenys plans al peu de l’ermita de Sant Miquel, en un lloc no determinat amb exactitud, segons Pita Mercé, apareix ceràmica romana amb relativa abundància. A més, aquest autor parla de la troballa d’una destral paleolítica.
La història
La població és d’origen islàmic i, segons Pita Mercé, les ruïnes i les restes de muralla que dominen el nucli antic de Soses corresponen a l’antiga fortalesa àrab. El 1120, Soses i el seu castell foren un dels llocs que Avifelel atorgà a Ramon Berenguer III en virtut dels pactes que feren. Quan Ermengol VI d’Urgell travessà la Noguera Ribagorçana per a la conquesta del Segrià (1145), abans del setge de Lleida per Ramon Berenguer IV (1145), Soses caigué en poder seu i per això Ermengol VII donà el 1175 a dos repobladors del lloc, Pere i B. de Soses, unes cases de la parròquia de Sant Llorenç de Lleida. El lloc apareix amb el nom de Sosas en l'Ordinatio del bisbe Guillem Pere (1168), amb habitants sarraïns i cristians, formant part, amb Montagut, de la pabordia d’Alcarràs. Dins el mateix segle XII alguns senyors de la conquesta i ciutadans de Lleida tenien al terme de Soses honors i propietats, com Galceran de Pinós (que el 1184 tenia dues sorts de terres “in termino castri de Soses”, vora Remolins, que cedí a Santes Creus).
El 1223 Jaume I confirmà a la seva germanastra Constança (entre d’altres) la possessió dels castells d’Aitona, Seròs i Soses, que aquesta aportà a la poderosa casa dels Montcada (era muller de Guillem Ramon de Montcada, senescal, fundador de la branca dels Montcada senyors d’Aitona). El baró Ot (III) de Montcada (mort vers el 1426) cedí censals sobre Soses a Climent de Santmartí, marmessor seu i ciutadà de Lleida, però ja abans, en el fogatjament del 1358, consta que Soses, dins la vegueria de Lleida, és de Ramon de Santmartí (en el fogatjament del 1365, també és de Ramon de Santmartí), i vers el 1380 (segons Bofarull) era de Francesc de Santmartí, pare de Climent. Ara bé, el 1386 la jurisdicció reial fou venuda al capítol de Lleida per 1.500 florins, i el 1388 consta una transacció d’un censal de 1.000 sous sobre Soses, feu eclesiàstic, a la taula de la paeria de Lleida. Els Santmartí, però, conservaren drets sobre Soses fins el 1414.
La població es beneficià aviat dels regs derivats de la séquia de Pinyana, atès que Lleida estengué (1213) el seu cabal fins a Remolins i Soses (hi ha un acord del 1344 del consell general de la paeria de no donar aigua a Alcarràs, Vilanova de Remolins o Soses si no pagaven un censal de 700 sous jaquesos). Els regants de Soses pagaven el 1418 a la Prohomenia de Segrià 100 lliures anuals pels seus drets i hi hagué problemes més endavant. El 1429 encara hi ha constància de moriscs (eixarcs) i jueus a Remolins i a Soses.
En la guerra contra Joan II, Mateu de Montcada s’apoderà de Soses, feu dels canonges, i de Gebut (de la degania), fet que motivà la seva excomunió per part dels canonges i que el patronat de la capella de Sant Pere de la Seu de Lleida passés al seu pare, Llorenç de Montcada, del bàndol de la Generalitat. El 1471 el lloc tornà a la canongia per conveni amb el mateix Mateu de Montcada, el qual creà a Soses el benefici de Santa Maria (el degà recuperà el domini sobre Gebut i Carratalà). Des d’aleshores la Universitat de Soses no deixà mai de pagar els drets a la Comunitat de Regants de la Prohomenia de Segrià i des del 1794 formà part de la Junta del Sequiatge. Continuà en mans del capítol de Lleida i contribuí a les obres i les millores de la seu, a les despeses de guerra en els conflictes bèl·lics i a armar el sometent contra el bandolerisme.