Diputat del partit nacional-liberal (1907), fou el fundador del partit populista (1918). Nomenat canceller (1923), formà un govern de coalició amb els socialistes. Reprimí amb energia les revoltes socials, però, abandonat pels socialistes, hagué de dimitir. Com a ministre d’afers estrangers, féu costat al pla Dawes i al pla Young, participà en la conferència de Locarno i signà el pacte Briand-Kellog de renúncia a la guerra (1928). Escriví Von der Revolution bis zum Frieden von Versailles (‘De la Revolució fins a la pau de Versalles’, 1919). EL 1926 li fou atorgat el premi Nobel de la Pau, que compartí amb Aristide Briand.