Té 161 km de longitud i de 80 m a 150 m d’amplada, i és accessible a vaixells d’11,25 m de calat. El traçat aprofita els llacs salats i no té rescloses. Situat a la ruta marítima més curta entre Europa i Àsia, ha tingut un paper capital en l’economia mundial. El trajecte, que abans durava 52 hores, s’ha reduït a 11, i es pot fer de nit, gràcies als treballs de condicionament de 1955-61. El 1980 fou inaugurat el primer túnel viari —del total de cinc túnels prevists— fet per sota el canal. Situat uns 20 km al N de la ciutat de Suez, té una llargada de 1.750 m i una amplada de 8 m, i enllaça el delta del Nil amb el Sinaí. Des del desembre del 1980 el canal permet el pas dels superpetroliers.
Ja a l’antiguitat existí la idea d’obrir un pas entre la Mediterrània i la mar Roja, però no fou fins al segle XIX que fou duta a terme l’empresa. El soldà Sa‘īd Paixà d’Egipte concedí (1854) el permís a F.M. de Lesseps per a posar en pràctica el projecte de l’enginyer Linant de Bellefonds. Immediatament, es constituí la Companyia Universal del Canal Marítim de Suez, amb un capital de 200 milions de francs, amb una concessió d’explotació per a 99 anys (1854 i 1856). Anglaterra aconseguí de fer aturar les obres (1863), però la intervenció de Napoleó III permeté de reprendre els treballs el 1866 fins a la inauguració (17 de novembre de 1869). La Gran Bretanya es convertí en el principal accionista (1875) i en la potència que el controlà fins després de la Segona Guerra Mundial, en què els conflictes entre àrabs i israelians, juntament amb els interessos de les grans potències, precipitaren la inestabilitat del canal. Després de la primera guerra araboisraeliana (1948-49), Egipte prohibí que hi passessin vaixells israelians.
El 1956 Nasser el nacionalitzà, mesura que donà lloc a l’anomenada crisi de Suez: les antigues potències colonials (França i la Gran Bretanya) s’uniren a Israel per impedir el control egipci. El suport de l’antiga Unió Soviètica a Nasser donà lloc a una tensió que amenaçà esclatar en un conflicte armat. Finalment, les pressions dels Estats Units comportaren la retirada de França, la Gran Bretanya i Israel, completada el març del 1957, i la confirmació del control egipci sobre el canal. Romangué tancat des del 1967 (fi de la guerra dels Sis Dies) fins al juny del 1975, que fou obert novament.