Situació i presentació
Limita al N amb el terme vallesà de Vallromanes, a llevant amb Premià de Dalt i a ponent amb Alella.
Pel que fa a l’orografia del terme cal mencionar el turó de Salve Regina o Sant Baldiri (430,6 m d’altitud), que fa de partió amb el municipi de Premià de Dalt, el turó de Lledó (496 m), trifini amb Premià, Vallromanes i Teià, i l’anomenada serra de Teià, que fa de límit entre Alella i Teià. Al sector NE del municipi, l’orografia muntanyosa és marcada pels vessants del cim de Sant Mateu (499 m), dins del terme de Premià. En un dels sortints d’aquesta costa, l’any 2004 es construí el mirador de la Cornisa, o de Teià. La vall de la riera de Teià, que desguassa directament a la mar, al límit entre el Masnou i Premià de Mar, centra el municipi.
Vista del municipi de Teià des del mirador
© Alberto González Rovira
Formen el terme el cap municipal, Teià, i diverses urbanitzacions. L’autopista C-32 de Montgat a Palafolls travessa el territori pel sud; la via de comunicació tradicional ha estat la carretera de Teià al barri d’Ocata (el Masnou), on hi ha el baixador de l’estació del ferrocarril.
El primer esment documental del lloc és del 961 (uilla Taliano), grafia que apareix en documents antics i abona la forma Taià, amb la qual també són coneguts la vila i el municipi. El 965 l’església parroquial de Taliano fou donada a la catedral de Barcelona (el mil·lenari de l’església se celebrà solemnement el 1965); el 1063 ja figura l’advocació de Sant Martí que ha tingut des d’aleshores la parròquia. Hom ha interpretat el nom de Taliano com a derivat d’un nom personal llatí. El terme s’estenia fins a la costa des de la formació de la parròquia en temps altmedievals, però el creixement dels barris del Masnou i Ocata en motivà la segregació el 1825 (municipal) i el 1817 (eclesiàstica).
La població i l’economia
Les primeres notícies sobre la població (teianencs, o taianencs) daten dels fogatjaments medievals: el del 1358 dóna 69 focs (unes 345 persones), i el de vers el 1380, 59 focs (39 de cavallers i d’Església, i 20 de Berenguer de Roudors). El 1515 hi consten 43 focs (41 de laics, 1 de capellà i 1 de militar). El creixement demogràfic del segle XVIII, molt notable (de 689 h el 1718 a 1.611 h el 1787), comprèn el desenvolupament dels barris marítims del Masnou i Ocata, i per això aquesta xifra no tornà a ser sobrepassada fins a època recent. El creixement des de mitjan segle XIX (1.286 h el 1860) fins al 1900 (1.208 h) va ser negatiu i lent fins el 1940 (1.426 h) i també fins el 1950 (1.461 h), però des d’aleshores, per l’augment de la funció de lloc de segona residència i subsidiari també del gran desenvolupament del Masnou, ha tingut un ritme més alt: 1.751 h el 1960, 2.025 h el 1970, 2.230 h el 1981, 3.773 h el 1991, 5.450 h el 2001 i 5.835 h el 2005.
La vall de Teià, molt fèrtil, ha estat ocupada pels conreus de vinya, tarongers, oliveres, garrofers i camps de blat, centrats per cases pairals antigues, escampades al voltant de la riera i els torrents, o prop de l’església. Els tarongers desaparegueren per una malura a l’inici del segle XX, però la vinya, després de les plagues d’oïdi o de fil·loxera al llarg del XIX, fou replantada amb ceps americans i l’ha convertit en un dels termes més productius del vi denominació d’origen Alella, tot i que al final de la dècada del 1990 s’havien reduït notablement el nombre d’hectàrees dedicades a aquest conreu. També tingué importància la sembra de la patata (royal kidney), i han desaparegut els garrofers i també els camps de cirerers, abans característics. A més de la vinya, encara es conreen flors i plantes ornamentals i hortalisses. Hi ha la Cooperativa Agrícola de Teià. Del sector industrial, cal mencionar el tèxtil, que hi té tradició, amb la fabricació de teixits i tints. Però la base econòmica és la funció que té el municipi com a lloc de segona residència, amb tendència, com altres municipis veïns, a convertir-se en lloc de primera residència. Pel que fa a les activitats comercials, el dilluns se celebra mercat a la vila.
Aspecte del refugi de la Ferreria
© Alberto González Rovira
Una antiga construcció, que havia servit als treballadors de les pedreres per refer els punxons i les escarpes, fou recuperada i convertida en refugi pels voluntaris de l’ADF (1999).
La vila de Teià
La vila de Teià (3.161 el 2006) és a 128 m d’altitud, a la vora de la riera del seu nom, al centre de la vall i al peu del sector muntanyós, en una posició característica dels pobles de dalt de la comarca. Inicialment era formada per masies o nuclis bastant esparsos i, amb les noves construccions, alguns d’aquests nuclis esparsos o barris s’uniren, però resta en part la primitiva estructura. És centrada per l’església parroquial de Sant Martí de Teià. L’edifici, que substitueix el primitiu que havia estat ja restaurat als segles XIV-XV, fou iniciat el 1574, amb el mestre de cases Antoni Mateu com a director d’obres. És d’una sola nau i té l’estructura del gòtic tardà. La façana, que segons el contracte conservat havia de tenir un portal com el de l’església de les monges de Santa Elisabet de Barcelona, es feu seguint la del monestir dels Àngels d’aquesta ciutat. Té una porta de tipus renaixentista, amb columnes de capitells corintis i un auster frontó coronat per un relleu, potser de l’església anterior, amb sant Martí a cavall; un finestral neogòtic, afegit en època moderna, adorna aquesta façana. El campanar és de torre quadrada, massís, amb les campanes sobre una estructura de ferro. El temple ha estat restaurat, com el retaule que presideix l’altar major, amb unes interessants pintures del començament del segle XVII, obra de Lluís Gaudín (segons Madurell, pintor no identificable amb el cartoixà Lluís Pasqual Gaudín).
Són nombroses les cases pairals que es conserven, algunes d’una gran antiguitat, i moltes han estat restaurades o molt modificades. Cal esmentar-ne Ca l’Oriac (la construcció primitiva data del 1269, però l’edifici actual és del segle XVII), Can Barrera (que es remunta al 1333, quan era del llinatge Marquès), Can Bruguera, Can Torrents (documentada des del 1577, amb molts elements dels segles XVII-XVIII), la Casa Delmera o del Terçó (que era del capítol de la catedral de Barcelona), Can Sala (segle XVI), Ca l’Amàlia, Can Móra, Can Lledó (segle XIV) i Casa Godó (abans Can Messeguer). Les masies de Casa Pol i Can Bru passaren a ser propietat de la família Fiveller de Clasquerí al segle XVII; Casa Pol (segle XVIII) era l’antiga casa feudal dels senyors de Teià, i Can Bru (segles XV-XVII) conserva una torre de vigilància (segle X) i un important arxiu històric. A l’entrada de la població hi ha una notable creu de terme, dita de Can Llaurador. Dins el territori han estat trobades restes prehistòriques (destrals de pedra) i d’època romana (especialment al lloc dit el Palau). El terme inclou diverses urbanitzacions, com són ara la Molassa, Vallvallida, la Vinya, Sant Berger i les Valls, entre d’altres, i múltiples nuclis de població, com les Delícies, les Nogueres, el Paradís, Santa Fe, etc. Pel que fa a les entitats culturals, el 1911 es creà al poble la societat cultural la Flor de la Palma. La festa major de Teià se celebra l’11 de novembre, diada de Sant Martí; hi destaquen les cercaviles, les cantades d’havaneres, les curses esportives i, al migdia, un concurs de “relleno”, plat que consisteix en pomes farcides de carn.