La geografia física
El territori sota la jurisdicció de Taiwan consisteix en l’illa homònima (també coneguda com a Formosa) i diversos grups d’illes, entre les quals les de P’enghu (Pescadores), prop de Taiwan, i Matsu i Chinmen (Quemoy), situades vora la República Popular de la Xina, a l’altre costat de l’estret de Taiwan. L’illa principal, Taiwan, és una zona muntanyosa recorreguda en sentit longitudinal per serralades paral·leles cobertes de bosc tropical dens, que atenyen les màximes altituds al centre (Yii Shan, 3.997 m). A l’E les muntanyes cauen a pic a la costa, que és alta, escarpada i d’accés difícil, mentre que a l’W davallen suaument cap a la fèrtil plana litoral, regada per rius curts i ràpids sotmesos a crescudes violentes. Travessada pel tròpic de Càncer i exposada a la influència del corrent càlid del Kuro-Shio, l’illa té clima tropical, càlid a les parts baixes i moderat amb l’altitud; sotmesa al monsó, rep abundants precipitacions (1.500-2.000 mm/any).
La geografia econòmica i l’economia
El desenvolupament econòmic començà el 1949 en constituir-se estat; amb escassos capitals locals i una forta ajuda dels EUA, féu un intens esforç per conquerir la independència econòmica. L’agricultura aportava el 1995 el 3,5% del PIB i ocupava el 10,3% de la població activa. El 25% de la superfície és conreada. A causa de l’orografia de l’illa, els conreus se situen a la costa oest. Des dels anys seixanta hom ha introduït en el sector tecnologia i procediments moderns, cosa que, juntament amb l’aplicació d’una reforma agrària que ha convertit en propietaris molts camperols, ha fet augmentar considerablement els rendiments. Les condicions climàtiques permeten una doble collita d’arròs, que fan de Taiwan un dels països amb rendiments més alts per unitat de superfície del món. També abunden els moniatos, el blat de moro, el mill, la melca, la mandioca, les patates i, sobretot, les hortalisses i la soia. Són molt desenvolupats els conreus comercials: canya de sucre, te, ananàs, bananes, cítrics, peres, prunes, préssecs, espàrrecs i xampinyons, i plantes industrials com el tabac, oleaginoses (cacauets, sèsam, colza) i tèxtils (cotó, cànem, sisal, lli i jute). La ramaderia és pobra per la manca de pastures. No obstant això, hom produeix carn de porcí i d’aviram. En canvi, la pesca dóna per a l’exportació: Taiwan és un dels primers països del món en captures de túnids i de calamars. L’aqüicultura també és molt desenvolupada. El bosc ocupa el 55% de la superfície, i produeix càmfora, de la qual és un dels primers productors mundials. Hom explota també el bambú i el sàndal, a més de la fusta. La mineria té poca importància. Els minerals més explotats són el carbó, el marbre i la dolomita. La indústria (28% del PIB i 26% de la població ocupada el 1995) ha tingut un desenvolupament accelerat des dels anys setanta i, gràcies a la seva estreta vinculació amb el comerç exterior, ha estat la base del desenvolupament econòmic. El sector inclou la branca electrònica i la maquinària, que ha desplaçat la indústria lleugera del primer lloc quant a valor de la producció, i especialment el tèxtil, el qual, no obstant això, segueix tenint una gran importància. Destaquen la fabricació de teles de cotó, de fibres artificials i sintètiques i de gènere de punt i la confecció. Són també notables el sector químic (fertilitzants, resines, plàstics i cautxú sintètics) i el petroleoquímic, la metal·lúrgia (alumini, coure electrolític, ferro colat i, sobretot, acer), el muntatge d’automòbils, la maquinària, la construcció naval i l’electrònica (televisors, transistors, calculadores). L’energia procedeix principalment de les importacions de petroli. Pel que fa a les comunicacions, el ferrocarril té una longitud total d’uns 3.900 km. La principal línia circumda l’illa. Les companyies sucreres també disposen de línies que recorren l’interior de l’illa i serveixen parcialment per al transport de passatgers. Hi ha uns 20.000 km de carreteres, el 90% de les quals són asfaltades. La principal va de Keelung a Kaohsiung. Taipei és el principal dels 13 aeroports. La marina té quatre grans ports: el de Kaohsiung, al S, i el de Keelung, al N, que són dels primers del món pel tràfic de mercaderies, i els de Taichung i Hualien.
Els serveis aporten el 45% del PIB i ocupen prop del 30% de la població activa (1995). Cal dir, però, que el 16% del valor del sector terciari el constitueix el comerç exterior, estretament vinculat a la indústria. Les exportacions consten (1995) sobretot de maquinària (21,6%), maquinària elèctrica i electrònica (21,5%), plàstics (6,4%) i filats sintètics (5,6%). Importa principalment maquinària electrònica (21,6%) i no electrònica (12,8%), productes químics (11,2%), ferro i acer (7%), vehicles automòbils (6%) i petroli (3,7%). Exporta principalment als EUA (25% el 1995), a Hong Kong (22,4%), al Japó (11%) i, amb menys del 4%, a Singapur, Alemanya i altres estats. Els proveïdors principals són el EUA (25% el 1995) i el Japó (28%). Molt per darrere hi ha Alemanya (5,3%), Corea (4,1%) i altres països com ara Malàisia, Hong Kong, Singapur, etc. El comerç indirecte amb la Xina continental adquireix cada cop més rellevància. Malgrat que des de mitjan anys noranta els rendiments pel comerç exterior han minvat, Taiwan se situa entre els primers països del món pel valor del saldo comercial i, tot i el dèficit de la balança de serveis i de les transferències, la balança de pagaments resulta àmpliament positiva. Com a resultat de l’orientació exportadora de la seva economia, Taiwan és un dels estats amb més reserves de divises del món. Taiwan forma part del conjunt d’estats del Sud-est asiàtic que han conegut un desenvolupament econòmic accelerat des dels anys setanta. Les mitjanes anuals de creixement del PIB han estat molt elevades: 9,6% durant el decenni dels setanta, i en les dues dècades següents se situà entre el 7,5% i el 8%. L’any 1984, que superà el 10%, fou la més alta del món. La renda per habitant (12.490 $ el 1995) és la més alta d’Àsia després del Japó, Singapur, Hong Kong i Brunei. L’atur era tan sols de l’1,8% de la població activa el 1995.
La geografia humana i la societat
La població ha passat de 5.800.000 h (1940) a prop de 21 milions (1996) a causa de la forta immigració de xinesos del continent el 1949, en caure el règim nacionalista, i a causa, també, de l’alt índex de natalitat, el qual, tanmateix, ha anat davallant a partir dels anys vuitanta: 22,9‰ el 1981, 18‰ el 1985 i 14, 8‰ el 1996. Aquest any el creixement anual era del 8,8‰, poc més de la meitat de la mitjana mundial. L’illa és densament poblada (593,2 h/km2), amb una forta concentració a la plana occidental. Les principals ciutats són la capital (Taipei), Kaohsiung i, amb menys d’un milió d’habitants, T’aichung i T’ainan. Ètnicament, el 84% de la població és originària de Taiwan, mentre que un 14% procedeix de la Xina Popular; a les muntanyes, pràcticament inaccessibles, habiten tribus paleomalaies, que representen un 2% del total de la població. La llengua oficial és el xinès i les religions predominants són les pràctiques tradicionals xineses com ara el confucianisme o el taoisme (48%) i el budisme (43%). El cristianisme és la principal religió minoritària. Taiwan és una república presidencialista en què la constitució (1947, reformada el 1991) atribueix el poder suprem a l’assemblea nacional (integrada per 334 membres elegits cada quatre anys; fins el 1991, la cambra era formada en la seva majoria per representants perpetus de les divisions administratives de la Xina continental anterior al comunisme). Des del 1996 el president de la república, que gaudeix d’amplis poders, és elegit per sufragi universal. El president és assistit per cinc òrgans col·legials (yuan): el legislatiu (compost de 164 membres, elegits per sugragi universal cada quatre anys), l’executiu (equivalent a un govern) i tres òrgans de control (jurisdiccional, administratiu i burocràtic). El Guomindang (partit nacionalista) domina la vida política de l’illa i fins el 1987 fou l’únic partit polític permès; tenen influència també el Nou Partit Xinès (socialdemòcrata) i el Partit Progressista Democràtic. Autoconsiderat l’únic representant legítim de la Xina, l’any 1971 fou expulsat de l’ONU per exigències de la Xina continental. Taiwan és membre de l’APEC (fòrum de cooperació econòmica Àsia-Pacífic).
La història
Habitada per emigrants xinesos des del segle VII, romangué fora de l’imperi mongol i durant molts anys fou una base de pirates xinesos i japonesos que amenaçaven les rutes comercials xineses que passaven per les costes de l’illa. Al segle XVI fou colonitzada per camperols procedents del Fujian, mentre que els portuguesos arribaren a l’illa el 1517 i l’anomenaren Ilha Formosa. Poc després els japonesos fundaren la ciutat de Chilung. El 1624 els holandesos foren expulsats de les illes Pescadores i s’establiren a Tan-shuei, des d’on rebutjaren els atacs dels espanyols contra Chilung (1642). Un cap semijaponès, Xeng-Xeng Kung (o Koxinga) reunificà l’illa (1662) i es proclamà rei i vassall de l’emperador xinès (1645), però el 1683 passà a l’imperi manxú. La conquesta de Taiwan permeté de tornar a obrir els ports comercials de la Xina meridional. Fou envaïda pels japonesos el 1871 a causa d’una matança de pescadors, però fou abandonada poc després. Una segona expedició el 1874, manada per Saigo Yorimichi, fracassà. Entre el 1884 i el 1885 els francesos falliren també a l’hora de convertir l’illa en la seva base principal per a la conquesta de la Indoxina, però el 1894 fou ocupada pels japonesos, que l’annexaren a l’imperi el 1895 d’acord amb el tractat Shimonoseki. El 1945 fou tornada a la Xina pels aliats, segons les conclusions de la conferència del Caire (1943), cessió reconeguda pel govern japonès el 1951. Les peculiaritats idiomàtiques i culturals de l’illa feren que els seus habitants consideressin com a estrangers els xinesos del continent; aquest sentiment, exasperat per les circumstàncies polítiques de la postguerra, provocà una revolta popular el 1947, ofegada per les forces del Guomindang.
El 1949 l’illa esdevingué la seu refugi del govern nacionalista de la República de Xina presidida pel general Chiang Kai-shek, vençut al continent per l’exèrcit comunista de Mao Zedong. En 1954-55 el general president signà un acord d’assistència mútua amb els EUA, que abastava també les illes P’enghu, Chinmen i Matsu, violentament bombardejades des de la Xina Popular. La crisi entre ambdues Xines fou renovada el 1958, fins que Chiang Kai-shek posà alguns límits als seus projectes d’envair la Xina continental. Tanmateix, el reconeixement francès del govern de Pequín (1964) trencà la tesi d’una sola Xina representada pel govern de Taiwan. El 1971 Taiwan fou substituïda a l’ONU per la Xina Popular. Així i tot, l’ajut incondicional nord-americà havia convertit l’illa en una potència econòmica. Mort Chiang Kai-shek (1975), el seu fill i primer ministre des del 1972, Chiang Ching-kuo, es convertí en el líder del Guomindang i, el 1978, després de dimitir com a cap de govern, assumí també el càrrec de president de la república, càrrec per al qual fou reelegit el 1984. Chiang Ching-kuo inicià una liberalització moderada del règim, però el reconeixement oficial de la República Popular de la Xina per part dels EUA (1978) i la retirada de les forces nord-americanes de l’illa (1979) representaren un seriós revés per al país. Els EUA i Taiwan mantenen, però, bones relacions comercials i el primer continua venent armament al segon. L’any 1987 hom derogà la llei marcial, després d’haver estat en vigor durant 38 anys, donà major permissivitat respecte a la creació de partits polítics i reduí moderadament el paper dels militars en la vida política.
A la mort de Chiang Ching-kuo, el 1988, fou elegit president de la república Lee Teng-hui, el qual fou confirmat en el càrrec el 1990. Al maig del 1991 el president Lee Teng-hui posà fi al ‘període de mobilització nacional per a la supressió de la rebel·lió comunista’, la qual cosa equivalia a donar per acabada la reivindicació de Taiwan com a dipositària del govern legítim de la Xina continental i la guerra civil entre nacionalistes i comunistes xinesos. A partir d’aquesta data les relacions entre Taiwan i la Xina anaren millorant progressivament. El 1993 Pequín acceptà establir converses amb Taiwan. El 1995 Taiwan obrí el port de Kaohsiung al comerç directe amb el continent. Però la visita privada del president taiwanès Lee als Estats Units (al juny del mateix any) aixecà les ires de la Xina. Com a resposta inicià maniobres balístiques molt a prop de l’illa. La tensió augmentà quan els Estats Units enviaren dos vaixells a la zona per evidenciar el seu suport a Taiwan. A l’interior del país, la fi definitiva de la llei marcial permeté l’inici del procés de democratització. Al desembre del 1991 hom celebrà eleccions per a renovar l’Assemblea Nacional. Desapareixien així de l’escena parlamentària els diputats octogenaris escollits el 1948. El Guomindang (KMT), partit al govern, partidari de la reunificació, guanyà el Partit Democràtic Progressista (PDP), partidari de la independència. El 1992, el PDP recollí un 7% de vots més que l’any anterior, i el 1994 aconseguí fer escollir el seu candidat a l’alcaldia de Taipei.
El 1996 tingueren lloc les primeres eleccions presidencials lliures. La victòria fou per a Lee Teng-hui, ja president des del 1988. Durant la campanya electoral, la Xina mostrà el seu descontentament amb els eslògans independentistes d’alguns partits i portà a terme noves maniobres balístiques prop de Taiwan. Un cop confirmat com a president, els contactes de Lee amb el PDP i la seva actitud veladament proindependentista inquietaren la Xina i els reunificadors taiwanesos. A més, després de les eleccions locals a la regió de Taoyuan (celebrades el 1997) els independentistes del PDP controlaven els governs locals de més del 50% de la població taiwanesa (inclosa la ciutat de Taipei i les regions industrials i financeres punteres del país, Hsinchu i Kaohsiung). Al maig del 1997, el govern del president Lee Teng-hui hagué de superar cinc mocions de censura degudes a les incontrolables onades de criminalitat al país, al terme de les quals prometé una recomposició del govern. Així, al setembre del 1997 el primer ministre Lien Chan fou substituït per Vincent Siew, primer taiwanès de naixement que arribava a dirigir el govern. En les eleccions legislatives de desembre del 1998, el Guomindang renovà la majoria a l’assemblea legislativa. Durant l’any 1998 Taiwan emprengué un nou intent per a aconseguir un seient separat del xinès a l’assemblea de les Nacions Unides, tot i que la Xina tornà a oposar-s’hi utilitzant la seva influència sobre els socis comercials. En aquest sentit, al juliol del 1999, el president taiwanès anuncià la finalització unilateral de la política ‘d’una Xina’, per passar a establir relacions en qualitat d’estat sobirà entre ambdós països. Aquest anunci provocà fortes amenaces per part de Pequín, que al final d’agost realitzà maniobres amb submarins nuclears i proves amb míssils prop de les costes de Taiwan. Les relacions amb la Xina es relaxaren durant l’any 2000, i permeteren al gener del 2001 l’establiment, per primer cop en 51 anys, de llaços directes en matèria de correus, transports i comerç entre les illes taiwaneses de Kinmen i Matsu i els ports xinesos de Xiamen i Fuzhou. A l’abril del 2001 afloraren altre cop les tensions arran de l’anunci nord-americà de la venda d’un important paquet d’armament a Taiwan.
Al març del 2000, les eleccions presidencials donaren la victòria, per primera vegada en la història del país, a un líder no nacionalista, Chen Shui-bian, del Partit Demòcrata Progressista (MCT). A l’octubre, Chang Chun-hsiung, de l’MCT, assumí el càrrec de primer ministre. Les controvèrsies per la creació d’una planta nuclear foren l’origen de les disputes entre el nou primer ministre i el president; la paralització de les obres posà en contra del govern el Parlament, que, dominat per l’oposició, al mes de novembre del 2000 preparà una moció de censura. Tot i que tant el nou president com el partit de govern eren favorables a la independència, en cap moment aquesta reivindicació fou formulada explícitament i, en alguns aspectes, les relacions entre la Xina i Taiwan milloraren (al gener del 2001 foren restablertes connexions marítimes directes, al novembre Taiwan aixecà la prohibició per als vincles comercials directes amb la Xina i al gener del 2002 ambdós països ingressaren gairebé simultàniament a l’Organització Mundial de Comerç). En l’àmbit polític i militar, però, la tensió continuà, i es posà de manifest sobretot el 2001 amb l’anunci de noves adquisicions taiwaneses de tecnologia militar als EUA, els assaigs armamentístics d’una i altra part i la trobada entre el president Chen i el dalai-lama. La tensió tingué un punt culminant en la convocatòria d’un referèndum (que pràcticament coincidí amb les eleccions presidencials del març del 2004), que plantejava indirectament la qüestió de la independència. El resultat fou declarat no vàlid per la poca participació. En les eleccions, d’altra banda, interferí un confús atemptat fallit sobre Chen, el qual fou confirmat en el càrrec per un estret marge, malgrat que les acusacions de manipulació foren secundades per protestes multitudinàries poc després de fer-se públics els resultats. Al desembre, les eleccions legislatives donaren la victòria al Guomindang, que advocava per una relació més conciliadora amb Pequín i, de fet, a partir del 2005 les relacions taiwano-xineses tingueren tendència a millorar en alguns aspectes com ara la represa de vols comercials directes des del 1949 i la primera visita d’un líder del Guomindang a la Xina. Tot i això, continuaren els desafiament creuats quan la Xina aprovà una llei que la facultava d’actuar militarment si Taiwan declarava formalment la independència (març). Per part del govern taiwanès, la tensió amb la Xina augmentà quan el govern taiwanès anuncià canvis en la constitució favorables, segons la interpretació xinesa, a la independència (juny) i la supressió del Consell per a la Unificació Nacional (febrer de 2006), entre altres mesures. A l’agost de 2007 les Nacions Unides rebutjaren l’intent de Taiwan d’ingressar a l’organització amb aquest nom enlloc del nom oficial de República de Xina. Les polítiques de desafiament envers la Xina Popular, així com algunes acusacions de corrupció a l’entorn de la presidència el 2006 (de les quals en resultà la cessió d’alguns poders presidencials al primer ministre) comportaren un vot de càstig al MCT en les eleccions legislatives del gener de 2008. En sortí reforçat el Guomindang, que refermà la seva victòria en les eleccions presidencials del març, en les quals Ma Ying-Jeou, d’aquest partit, fou elegit president. Els primers anys del s. XXI, l’economia taiwanesa, molt depenent de les exportacions i del mercat dels EUA (tot i que aquests anys la Xina els superà en importància com a soci comercial), acusà especialment la recessió mundial i, a més, es veié perjudicada pel tifó Maemi, que al juliol del 2002 arrasà el centre i el sud de l’illa, i per l’epidèmia SARS (2002-03). Al maig del 2002 moriren més de 200 persones en un accident d’aviació.