Membre d’una noble família turcmana vassalla dels descendents de Txagatai Kan, després d’un seguit de revoltes i d’enderrocaments dels governadors del gran kan i una vegada fet assassinar el sobirà de Balkh i de Kabul (1369), antic aliat seu, aconseguí d’emparar-se de tota la Transoxiana (1370), on encapçalà, tot autoproclamant-se hereu i continuador de l’imperi de Genguis Kan, la dinastia timúrida.
El domini de Tamerlà s’expandí considerablement (imperi mongol), tant pels dots bèl·lics i la dedicació contínua del seu cap i pels pocs escrúpols que mostrà a portar a terme les annexions com per la feblesa dels estats veïns. S'emparà de Coràsmia (presa d’Urgeuč, 1379), de Pèrsia (1380-87), de l’Azerbaidjan (1385-86) i del regne cristià de Geòrgia (1387), la població del qual fou obligada a convertir-se a l’islam. Així mateix anorreà els seus parents de l’imperi de l’Horda d’Or en annexar-se tot el territori comprès entre la mar Càspia i la mar Negra, després d’haver destruït els kanats del Kiptxak i de Crimea. Cap al S, des de Samarcanda destruí el soldanat de Delhi (derrota de Mahmud II, darrer representant de la dinastia tuglúquida, 1399).
Enfrontat amb els mamelucs de Síria, devastà Alep i Damasc (1400-01), després de la destrucció de Bagdad (1401) i de diverses poblacions de l’Iraq. Derrotà també i empresonà prop d’Ankara el soldà otomà Baiazet I (1402), expedició en la qual destruí la caserna dels hospitalers d’Esmirna (1402). Morí quan tot just iniciava la conquesta de la Xina. L’imperi de Tamerlà, recolzat en la seva forta personalitat, desaparegué poc després de la seva mort.