i Joan Teixidor i Comes | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joan Teixidor i Comes

Joan Teixidor i Comes
© Fototeca.cat
arts gràfiques gràf i literatura lit
Escriptor i editor.
Olot, Garrotxa, 8 d’abril de 1913 — Barcelona, 10 de gener de 1992

Es llicencià en lletres a Barcelona. S'inicià molt jove en la literatura i col·laborà en La Publicitat , Mirador i Quaderns de Poesia , dels quals fou fundador; aviat féu una gran amistat amb Carles Riba, Salvador Espriu i Joan Vinyoli. Com a poeta recollí les experiències més afinades del postsimbolisme i de l’avantguarda, a més de l’empremta de la generació castellana del 1927: Poemes (1932), Joc partit (1935) i L’aventura fràgil (1937). Després de la guerra civil s’afegí al grup fundador de la revista i de l’Editorial Destino i hi escriví amb regularitat. La tragèdia collectiva, la guerra civil i la maduresa personal aprofundiren la seva lírica a Camí dels dies (1948) i sobretot a El príncep (1954), colpidor recull sobre la mort d’un fill. També ha publicat Per aquest misteri (1962), de caire religiós, l’obra poètica completa Una veu et crida (1969) i el recull de prosa poètica Un cel blavíssim (1978). Com a crític literari s’empara d’un mètode interpretatiu lliure, humanístic, d’acord amb la seva formació noucentista i internacional: Entre les lletres i les arts (1957) i Cinc poetes (1969). Cal remarcar la seva tasca de crític artístic, la monografia Antoni Tàpies (1964) i Miró: escultures (1973), Miró, Lithographe III (1977) i Eudald Serra (1978). A més, els llibres de viatges, d’assaigs i dietaris Els antics (1968), Viatge a Orient (1969), Tot apuntat 1965-1975 (1980) i Apunts encara (1986) i Més apunts (1990). L’any 1989 rebé la medalla d’or al mèrit artístic de Barcelona.

Col·laboració: 
AMS / LlBG
Llegir més...