La capital és Yellowknife. S’estén al N fins bastant més enllà del cercle polar àrtic, i comprèn nombroses illes, entre les quals destaca la de Terra de Baffin. Un gran altiplà interior cobreix una bona part dels districtes de Franklin i Keewatin, mentre que a la part occidental s’obre la vall del Mackenzie entre les muntanyes de Horn i Franklin, prolongada per la gran depressió entre el Gran Llac dels Ossos i el de l’Esclau. Prop d’aquests llacs i del d’Athabaska hi ha les principals mines d’urani i de radi del món. Hom hi explota també mines d’or, argent, coure, plom, tungstè, jaciments de gas natural i també de petroli. Té la densitat de població més baixa del Canadà (0,02 h/km2). La població esquimal (25%), que viu en els districtes de Keewatin i Franklin, es dedica sobretot a la caça i la pesca, mentre que els indis (25% dels habitants) practiquen en gran part la caça i el comerç de pells, sotmès d’altra banda a regulació governamental. La gran riquesa forestal del territori és encara poc explotada. Una delegació del govern canadenc a Yellowknife exerceix les funcions administratives. La primera referència documentada del territori prové de l’explorador britànic Martin Frobisher (1576), però no fou fins al segle XVIII que els baleners i alguns exploradors, com Samuel Hearne i Alexander Mackenzie, s’hi aventuraren. Al segle següent s’establiren les primeres colònies de baleners i caçadors de pells. Fins el 1870, any en què passà al Canadà, la sobirania fou compartida per la monarquia britànica i la Companyia de la Badia de Hudson. El 1912 es fixaren els límits actuals de la província. El 1920, el descobriment de petroli comportà l’inici de les activitats mineres i extractives i el desenvolupament de les comunicacions (autopista al Gran Llac de l’Esclau, instal·lació d’una xarxa de radars, etc.). El 1999 la meitat occidental constituí el territori autònom de Nunavut.
Cascades del riu Athabaska, als Territoris del Nord-oest
© Corel / Fototeca.cat