Fill d’un centurió, estudià jurisprudència i filosofia. L’influx de l’estoïcisme (el menyspreu de la moral pagana) i l’admiració pels màrtirs feren que es convertís al cristianisme (~190), que defensà en els seus escrits apologètics contra pagans i heretges (Ad martyres, Ad nationes, Apologeticus, De spectaculis, De oratione, De poenitentia, De praescriptione haereticorum, Adversus valentinianos, Adversus Marcionem, etc). El rigorisme i les preocupacions escatològiques el decantaren vers el montanisme (207), del qual són exponent De corona militis, De ieiunio, De monogamia, De resurrectione carnis, De pudicitia, etc.
Eximi estilista —fins al punt que hom l’ha considerat pare del llatí cristià—, fou l’iniciador de la teologia llatina occidental (dominada més per problemes ètics que metafísics) i el creador de nombrosos termes tècnics (trinitas, substantia, persona, etc). Malgrat el temps transcorregut en el cisma, és considerat un dels grans pares de l’Església occidental.