Situació i presentació
El terme municipal de Tiurana, de 15,92 km2 d’extensió, pertany a la subcomarca del Segre Mitjà i s’estén a l’esquerra d’aquest riu, al sector on rep el Rialb per la dreta. A l’extrem de llevant de la Noguera, el municipi de Tiurana confronta amb el municipi de Bassella, de la comarca de l’Alt Urgell, pel cim d’un dels turons de Solers. Al SE limita amb el municipi de Vilanova de l’Aguda i a migdia, per una línia al S del Mas d’en Pinós i per un dels contraforts orientals de la serra del Pubill, amb el municipi d’Oliola i amb una llenca del de Ponts. A ponent, el Segre, en línia irregular del NE al SW, forma el límit de Tiurana amb la Baronia de Rialb. El terme és en general força accidentat (turons de Solers, de 668 m i 650 m); la plana d’al·luvió que hi havia entre la vila de Tiurana i el Segre, molt fèrtil, i altres sectors del terme foren negats pel pantà de Rialb. Desguassen al Segre el barranc del Bacó i el barranc de Valldenou. Entre les partides de Tiurana es destaquen el Pla de la Bardina i el Moraguer.
El terme comprenia la vila de Tiurana, cap de municipi, i el poble de Miralpeix, i comprèn encara l’antiga quadra de la Cluella (també afectada pel pantà), el Mas Magucó, l’ermita de Sant Ermengol i el santuari de Solers. La construcció del pantà de Rialb comportà el negament de la vila de Tiurana i del poble de Miralpeix. El 1995 ja s’inicià el desallotjament de la vila. El 1999 començà l’embassament d’aigua, i el 2001 s’iniciaren les obres d’un nou nucli vora el santuari de Solers. La primera festa major del nou poble se celebrà el 2004, amb la qual cosa finalitzava una primera fase de desenvolupament de la vila.
El municipi queda comunicat amb els termes veïns bàsicament per camins i pistes veïnals.
La població i l’economia
Els fogatjament de 1378 i 1553 hi havia 10 i 29 focs respectivament. El segle XVIII la població disminuí lleugerament, passant de 221 h (1718) a 213 h (1787). El 1857 hom comptabilitzà un augment amb 556 h. D’ençà aquest moment la població inicià progressivament una corba descendent, amb petites oscil·lacions (495 h el 1887, 471 h el 1900, 418 h el 1920, 445 h el 1936, 367 h el 1950, 214 h el 1970 i 199 h el 1981). El 1991 tornà a incrementar-se amb 233 h, i el 1999 minvà notablement a 23 h com a conseqüència de la construcció del pantà de Rialb, que provocà l’emigració de la població, sobretot cap a les poblacions veïnes (Ponts i Oliana). El 2005 la població havia augmentat a 46 h.
L’economia del municipi s’ha basat tradicionalment en les activitats agràries. Les terres de conreu més riques eren les de regadiu, que es trobaven a la plana propera al Segre, la qual ha estat inundada. Hi passava un petit canal que prenia l’aigua del riu a tramuntana de Can Bella, o la Bella, al N del terme. Els principals conreus són els cereals (blat, ordi) i els fruiters (pomeres, pereres). La ramaderia, que se centrava sobretot en el bestiar porcí, va patir una forta davallada en la dècada de 1990.
La vila de Tiurana
L’antiga vila de Tiurana era situada a l’esquerra del Segre, a 387 m. El nucli urbà constava d’un carrer principal i un altre de paral·lel on hi havia l’església, a més de petits ravalets als afores. A l’entrada de la vila pel carrer Major hi havia un portal de mig punt, del segle XV; a més també tenia cases de traça medieval. L’església parroquial de Sant Pere, que depenia de l’arxiprestal de Ponts, era d’un gòtic tardà, datada en la clau del portal el 1545 (la dita dovella conté també l’efígie del patró). Sobre el frontis s’aixecava una espadanya de quatre ulls. A la plaça de l’Església hi havia un pont àrab.
Després de l’abandó de la vila, que dispersà la població, es procedí, el 1999 a l’enderrocament de les cases de la vila i s’inicià la seva negació. El cementiri fou traslladat al santuari de Solers on es començà, vers el 2001, la construcció d’un nou nucli. En aquest indret s’han reconstruït alguns elements procedents de l’antiga vila, com els porxos del carrer Major, el pou del 1865 i la façana de l’església de Sant Pere. La població celebra en la nova ubicació la festa major, el primer diumenge de setembre, i l’aplec del Dilluns de Pasqua, que ja es venia celebrant tradicionalment al santuari de Solers.
Altres indrets del terme
El santuari de la Mare de Déu de Solers és situat vora les muntanyes d’aquest nom, al NE del municipi. Més al S, en un penyal a 662 m d’altitud, que presidia l’antiga vila, hi ha l’ermita de Sant Ermengol, romànica, d’una nau. A la façana de ponent hi ha una finestra geminada amb capitell i columna. La porta és a migdia.
No gaire lluny de l’antic cap de municipi, al SW, entre el Segre i el barranc del Bacó, hi havia el poble de Miralpeix, ara negat per les aigües. Al segle XIX formà un municipi amb la quadra de la Cluella. L’antiga quadra de la Cluella, és situada aigua avall de Tiurana i de Miralpeix. Encara hi ha el mas de la Cluella i un xic més al NE hi havia l’església romànica de la Mare de Déu de la Cluella, que depenia de la parròquia de la Torre de Rialb; el parament exterior de l’edifici i el campanar van ser espoliats i portats a Solsona on es van aprofitar per a la construcció d’una nova capella, particular. Al S del terme, prop del termenal amb Oliola hi ha la capella de Sant Miquel, del mas Pinós, ja tardana però de tradició romànica, amb porta adovellada.
La història
El castell de Tiurana era documentat en l’infeudament que feu Pere I el Gran a Ermengol X, el 1278, del comtat d’Urgell, després que el comte urgellès hagués estat vençut en la seva revolta. La vila i el castell romangueren en poder dels comtes d’Urgell fins que, derrotat Jaume I el Dissortat, Ferran el d’Antequera, el 1414, cedí la senyoria del lloc al donzell Pere Blanc, nebot de l’arquebisbe de Tarragona, per haver notificat al pretendent dels Trastàmara la seva elecció a Casp com a hereu de Martí l’Humà a la corona catalanoaragonesa. A la primeria del segle XVII la vila de Tiurana era d’Andreu Blanc. El 1831 consta que era de la senyoria del baró de Tiurana, duc d’Híxar. Aleshores, Miralpeix era senyoria de N. Puig i Franquesa. Des del segle XIII ambdues poblacions pertanyien a la vegueria d’Agramunt i a partir del segle XVII al corregiment de Cervera. Ambdues depenien del partit judicial de Balaguer.