i Eduard Toda i Güell | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Eduard Toda i Güell

Eduard Toda

història hist i literatura lit
Diplomàtic i escriptor.
Reus, Baix Camp, 9 de gener de 1855 — Poblet, Vimbodí, Conca de Barberà, 26 d’abril de 1941

Condeixeble d’Antoni Gaudí i amic de Joaquim Bartrina, ja de molt jove s’interessà pel monestir de Poblet i a 15 anys publicà Poblet. Datos y apuntes (1870). A Madrid, on estudià la carrera de dret, establí una forta amistat amb Víctor Balaguer, i el 1873, gràcies a la influència d’E. Castelar, pogué ingressar com a agregat diplomàtic al ministeri d’estat. Des del 1871 havia col·laborat assíduament a la premsa republicanodemocràtica de Reus. L’any 1876 anà com a vicecònsol a Macau i a continuació a Hong Kong i Xangai, on publicà Annam and its minor currency (1882).

El 1882 retornà a Catalunya portant una valuosa col·lecció numismàtica, que passà al Museo Arqueológico de Madrid. Gràcies a la seva amistat amb Balaguer es posà en contacte amb els homes més significats de la Renaixença; des d’aquest moment escriví en català (Macao, records de viatge 1883; Poblet. Records de la Conca de Barberà, 1883) i col·laborà a La Ilustració Catalana i La Renaixença.

El 1884 anà, ja com a cònsol, a Egipte. Féu excavacions a Tebes (publicà uns estudis particulars sobre la tomba de Sennedjem) i reuní una col·lecció d’objectes egipcis que actualment es troba repartida entre el Museo Arqueológico Nacional i el Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Els escrits d’Alí Bei, que donà a l’Institut Municipal d’Història de Barcelona i que hom creia que havia descobert a Egipte, de fet els havia trobats a París, posteriorment. En tornà el 1884, i el 1887 anà destinat a Càller; aconsellat per Marià Aguiló, establí uns estrets lligams amb l’Alguer i fou, de fet, el veritable desvetllador de l’interès per la cultura catalana de Sardenya: a més de portar una extensa col·lecció d’actes dels parlaments sards (que donà a la biblioteca del congrés de diputats), publicà una àmplia sèrie d’articles i nombrosos llibres (Un poble català d’Itàlia: l’Alguer, 1888; Records catalans de Sardenya, 1903; La premsa catalana a Sardenya, 1903, etc.). Fou encara cònsol a Hèlsinki (1889) i a Le Havre (1895-96) i el 1898 actuà a París com a secretari de la comissió espanyola encarregada de negociar la pau amb els EUA.

Després d’això deixà l’activitat consular i s’establí a Londres, on es dedicà a negocis privats. No retornà a Catalunya fins el 1918; aleshores, posseïdor d’una considerable fortuna, s’instal·là a l’antic monestir d’Escornalbou, que havia adquirit el 1911 i restaurat —d’una manera molt lliure— totalment. Hi establí una notabilíssima biblioteca i fou visitat per les personalitats catalanes més importants del moment. Féu unes importants donacions de llibres a diverses entitats, com al Centre de Lectura de Reus i sobretot a la biblioteca del monestir de Montserrat, a l’Arxiu Històric, la Biblioteca de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans, del qual fou membre corresponent des del 1916 (fou, però, contrari a les Normes ortogràfiques del 1913).

El seu interès per Poblet —on passà els últims anys de vida— es materialitzà a partir del 1920, en què ingressà a la Comissió de Monuments Històrics i Artístics. El 1930 començà la seva gran activitat com a president del llavors recentment creat Patronat de Poblet, que portà a terme la restauració del monestir. Fou també vicepresident del Patronat de Santes Creus i membre de nombroses institucions, com la Societat Arqueològica de Tarragona (1920) i l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1909), professor de l’Escola de Bibliotecàries, etc. Escriví, ultra les esmentades, obres de caràcter divers, entre les quals cal esmentar sobretot la Història d’Escornalbou (1926) i la monumental Bibliografia espanyola d’Itàlia, en cinc volums (1927-31).

Col·laboració: 
MToV
Llegir més...