Deixeble, a Barcelona, de Sainz de la Maza (1940) i de l’escola de Llotja (1942), el 1946 es presentà a la Sala Vinçon de Barcelona, ciutat on exposà sovint (sales Caralt, Vayreda, Gaspar i Parés). Participà en els Salons d’Octubre i el 1952 guanyà el premi de gravat Rosa Vera, i el 1954, l’especial de dibuix del Tercer Saló del Jazz. Viatjà becat per França, Bèlgica, Holanda i Anglaterra (1954) i participà als Salons de Maig de Barcelona. Exposà individualment sovint a Madrid, i a París (1962), Palma (1962), Bilbao (1966), València (1967), Illinois (1967), etc. Obtingué una beca March el 1965 i el 1969 fou nomenat professor de pintura a la Universidad de los Andes de Bogotà, ciutat on exposà, així com a Cali i Mèxic DF.
Conreà l’escenografia (Una voce in off, de Xavier Montsalvatge, 1962; Bestiari, de Joan Oliver, 1972), el gravat, el monotip, el dibuix i la pintura. Després d’un postimpressionisme convencional esquematitzà la figuració fins a arribar, vers el 1956, a la pintura de màquines complexes i pulcres —cosa que el féu sintonitzar amb els defensors de l’art social—; en aquest gènere destaquen els murals barcelonins de la Mútua Metal·lúrgica (1959), entre d’altres. Posteriorment evolucionà cap a unes representacions clares, planes i precises, de temes intimistes i nostàlgics, els quals anomenà genèricament i de manera informal La Catalunya tronadeta. L’any 2001 rebé la Creu de Sant Jordi.