Bastida damunt un batòlit granític fendit pel riu Tajo, que la mig encercla i s’hi encaixa epigènicament, la situació estratègica controlant la ruta E-W del Tajo, explica el seu paper de capital fins el 1563. La manca d’indústria i l’absorció comercial per part de Madrid expliquen que els 37.000 h que li són atribuïts durant el califat de Còrdova no hagin estat superats fins el 1950 (40.243 h). La seva artesania, de gran prestigi (or de Toledo —avui en part fabricat a Menorca—, armes blanques), ha cedit la importància davant les noves indústries (pol de descongestió de Madrid) i, sobretot, davant el turisme. És seu arquebisbal, amb el títol de seu primacial de les Espanyes.
Vista del nucli antic de Toledo
© CIC-Moià
La història
Antiga població d’origen cèltic, documentada des del segle II aC, fou ocupada pels romans (~193 aC), rebé el nom de Toletum i esdevingué seu episcopal (~300). A partir de l’any 400 començà a adquirir importància, arran dels concilis que hi foren celebrats (concilis de (Toledo)). A partir de Leovigild, fou capital del regne hispanogot i centre d’un arquebisbat. En el tercer concili de Toledo (589) Recared renuncià a l’arianisme, i més tard, en el dotzè concili (681), s’establí la supremacia de la seu de Toledo sobre la resta de les diòcesis hispàniques. A partir de la dominació musulmana, perdé la seva capitalitat, però el predomini de la població mossàrab la convertí en un focus de continuades rebel·lions. Durant l’emirat d’al-Ḥakam I (796-822) hi esclatà una insurrecció molt violenta, després de reconèixer la població l’autoritat d’’Ubayd ‘Allāh ben Ǧamir. L’emir cordovès hi envià el muladí ‘Amrūs ben Yusūf, governador de Talavera, el qual aplicà una forta repressió, que culminà amb una matança, coneguda amb el nom de ’’jornada del foso’, en la qual perderen la vida els notables revoltats. Sotmesa definitivament al califat de Còrdova, sota ‘Abd al-Raḥmān III (929-931) conegué una nova fase d’esplendor i un considerable desenvolupament en l’activitat artesanal (armes). En desmembrar-se el califat, fou la capital d’un regne de taifa molt important (1035-85), governat pels Banū;-l-Nūn, i s’hi formà una comunitat jueva. La seva incorporació al domini cristià, sota Alfons VI de Castella (1085), tingué una gran repercussió tant en el món cristià com en el musulmà, i s’efectuà mitjançant un pacte de capitulació pel qual es garantí als pobladors musulmans i jueus la seguretat de persones i béns. A més, la seva conquesta permeté la repoblació de les terres entre el Duero i el Sistema Central. La diversitat racial que hi mantingué Alfons VI donà peu, durant els s. XII i XIII, a la formació de la important escola de traductors de Toledo. Hi foren encunyats els primers diners castellans, i, en deixar d’encunyar el rei moro de Múrcia, també hi foren encunyats dinars, amb llegendes àrabs (1172). A la baixa edat mitjana continuà el seu ritme de creixement, obtingué un privilegi ferial (segle XIV) i es convertí en un notable centre draper (segle XV), mentre que la producció de capells, d’armes, de seda, etc., esdevenia força important. La comunitat jueva, que dominava l’artesania, el comerç i les finances de la ciutat i que tingué un paper rellevant en el seu desenvolupament econòmic, en fou expulsada el 1492. Als s. XV i XVI fou escenari de diverses reunions de corts, entre les quals la de l’any 1502, per reconèixer com a hereus de la corona Joana la Boja i Felip el Bell. Ciutat combativa, fou el focus principal de la rebel·lió de les Comunitats contra Carles I (1520-22), dirigides principalment per Lasso de la Vega, Padilla i la muller d’aquest últim, Maria; Toledo capitulà (1522) després d’una llarga resistència. Amb tot, a la primera meitat del segle XVI esdevingué una de les ciutats més florents de la Península: la indústria tèxtil, de la llana i la seda hi assolí un gran desenvolupament. En esdevenir Madrid capital del regne de Castella (1561), Toledo entrà en una fase de decadència, que s’aguditzà en temps dels últims Àustria. La ciutat no escapà a la deflació del 1664 —seguida de la inflació dels anys 1670— ni a la crisi que es produí vers el 1680, afavorida per fams i adversitats climatològiques. Com a conseqüència, sofrí una minva considerable del seu potencial humà (hi restaren 5.000 famílies) i l’èxode de l’artesanat. Al segle XVIII, bé que la indústria sedera i llanera continuaren en decadència, la riquesa del clergat de Toledo no en resultà afectada; al contrari, la diòcesi de Toledo arribà a fruir d’una renda anual de 3.500.000 rals. Al segle XIX esdevingué una ciutat de províncies, amb funcions de tipus administratiu, i la producció es reduí a una indústria de caràcter local. Tanmateix, arran de l’expansió del blat (1834-50), esdevingué capital d’una zona cerealística important, juntament amb Burgos, Valladolid, Salamanca, Conca i Sòria. En produir-se la rebel·lió militar del 1936, romangué fidel a la República, a excepció de l’alcàsser, on el coronel Moscardó reeixí a resistir fins a l’arribada de les tropes del general Varela, que ocuparen la ciutat (28 de setembre de 1936). Eclesiàsticament, Toledo conserva encara, bé que reformada i reduïda a una petita “comunitat mossàrab” i a una capella de la catedral, l’antiga litúrgia visigòtica.
El patrimoni arquitectònic i artístic
Aspecte del Puente de Alcántara
© CIC-Moià
Entre els monuments de la ciutat cal esmentar el Puente de Alcántara, d’origen romà, reformat posteriorment (segles XII-XIV), i el de San Martín (segles XIII-XVI), gòtic. De les muralles, que presenten fragments de diferents èpoques, cal destacar la Puerta Vieja de Bisagra (segle IX), la Puerta del Sol (segle XIII), la Puerta Nueva de Bisagra (segle XVI) i la del Cambrón (segle XVI). D’època musulmana hi ha l’antiga mesquita del Cristo de la Luz (segle X) i restes d’una altra mesquita i d’uns banys àrabs. També del segle X, restaurades en èpoques posteriors, són les esglésies de Santa Justa, Santa Eulalia i San Sebastián. Són mudèjars les de Sant Vicente, San Román, el Cristo de la Vega, Santiago del Arrabal i Santo Tomé; en aquesta última es conserva l’Enterrament del senyor d’Orgaz, d’El Greco. Tenen interès les antigues sinagogues de Santa María la Blanca (segle XIII) i del Tránsito (segle XIV).
Sector de la façana principal de la catedral de Toledo
© CIC-Moià
La catedral, gòtica (segles XIII-XVI), té cinc naus, doble girola i nombroses capelles, entre les quals la capella major, amb un retaule gòtic, la mossàrab, la de Santiago, la de San Ildefonso i la dels Reyes Nuevos; la sala capitular té un magnífic teginat mudèjar; la sagristia, que té el sostre pintat per L. Jordán, conserva pintures d’El Greco (l’Espoli, Apostolat), Goya, Orrente, Bassano, Morales i d’altres; destaca el tresor, amb obres d’orfebreria i joieria, la peça més important del qual és la custòdia d’Enrique de Arfe (segle XVI); al cor, situat en la nau central i que conserva la Mare de Déu Blanca (segle XIV), destaca el doble cadirat, el de la part inferior obra de R. Alemán, i el de la superior obra de F. Bigarny i d’A. Berruguete, autor també de la Transfiguració, grup escultòric situat damunt el rerecor; el Transparent, obra de N. Tomé (segle XVIII), darrere l’altar major, al deambulatori, és una composició escenogràfica de gran efecte; el claustre és dels s. XIV-XV; a l’exterior destaquen la Puerta del Reloj, la façana principal i la Puerta de los Leones, ricament treballades. El monestir de San Juan de los Reyes (segle XV), gòtic, amb magnífic interior i claustre, fou construït per J. Guas per encàrrec dels Reis Catòlics. Entre els nombrosos edificis civils cal esmentar el Taller del Moro (segle XIV), mudèjar, l’Hospital de la Santa Cruz (segle XVI), obra d’E. Egas, actualment seu del Museo de Arqueología i del de Bellas Artes, l’Hospital Tavera, també conegut per Hospital de Afuera, construït per A. de Covarrubias, que conserva el sepulcre del cardenal Tavera, d’A.Berruguete, i una important col·lecció d’obres d’art, l’ajuntament (segles XVI-XVII), d’estil herrerià, i l’alcàsser (segle XVI), reconstruït diverses vegades. A la casa d’El Greco hi ha moltes i importants obres d’aquest pintor.