Primera dinastia dels comtes de Tolosa (dita de sant Guillem)
Després de la derrota goda de Vouillé (507), la ciutat de Tolosa caigué en mans dels francs i el 630 el rei Dagobert I la feu centre d’una marca o ducat d’Aquitània, concebut com a baluard contra els gascons. La decadència dels reis merovingis comportà la progressiva independència dels ducs d’Aquitània, a la qual posà fi el rei Franc Pipí I el Breu l’any 768. Per als carolingis Tolosa fou des d’aleshores baluard de la lluita contra els sarraïns de les fronteres meridionals. Per això, quan Carlemany creà el regne d’Aquitània, que encomanà al seu fill Lluís I el Piadós (781), Tolosa esdevingué la capital habitual del nou reialme i, alhora, seu d’un comtat. El primer comte de Tolosa fou Corsó (778-790), el qual fou succeït pel mateix cosí de Carlemany, Guillem I de Tolosa —que inicià la primera dinastia comtal tolosana—, i aquest pel seu lloctinent Bigó I de Tolosa (806-816), marit d’una filla natural de Carlemany. A l’època de Guillem I i de Bigó deu correspondre l’ocupació o conquesta de les terres més septentrionals de Pallars i Ribagorça, empresa que, duta a terme com una iniciativa personal dels comtes tolosans, finí amb la incorporació d’aquests comtats a Tolosa. Precisament pel fet de tenir entre llurs honors aquests districtes de frontera, els comtes tolosans del segle IX pogueren autotitular-se marquesos. Mort Carlemany l’any 814, el seu successor a l’imperi, Lluís I el Piadós, encomanà el regne d’Aquitània al seu fill Pipí I. Entorn d’aquest nou rei aquità, i després del seu successor Pipí II, s’aglutinà un partit de nobles aquitans que volgueren apoderar-se del poder polític i convertir Tolosa en el centre de la seva lluita independentista. Aprofitant aquestes circumstàncies, un dels fills de Guillem I, Bernat I de Tolosa (Bernat de Septimània), comte de Barcelona i marquès de Gòtia, des del 830 intrigà per recuperar el comtat de Tolosa, que havia posseït el seu pare, però tant les seves maquinacions com les dels nobles aquitans toparen amb la fermesa del successor de Bigó, el comte Berenguer I de Tolosa, que a les terres meridionals representà el legitimisme i la fidelitat a l’emperador i fou cap de fila d’un bàndol nobiliari en què militaren els fills de Bel·ló de Carcassona Oliba I i SunifredI. L’aliança amb Pipí I contra Lluís I el Piadós costà a Bernat I la pèrdua de les honors catalanoseptimanes, que foren lliurades a Berenguer I de Tolosa (832-835), però en morir aquest, Bernat I, ja reconciliat amb l’emperador, recuperà Catalunya i Septimània i rebé la investidura de Tolosa. Els comtats de Pallars i Ribagorça escaparen, però, al seu control, car estigueren a mans del comte Galí II d’Aragó. Després de la mort de Lluís I el Piadós (840) i de Pipí I, la desmesurada ambició de Bernat I el portà a aliar-se amb Pipí II i els rebels aquitans contra el nou rei Carles II el Calb, que posà setge a Tolosa, el capturà i l’ajusticià per traïdor (844). L’execució de Bernat no significà pas, però, la submissió d’Aquitània i Tolosa a la voluntat de Carles II, car hom sospita que el comtat tolosà anà a parar a mans d’un fill de Bernat de Septimània, Guillem II de Tolosa, segurament per desig de Pipí II. L’estat d’insubmissió d’Aquitània obligà Carles II el Calb a tornar a l’ofensiva i assetjar Tolosa, ciutat que li fou lliurada en 849/850 per un vassall de Pipí II, Frèdol, que el rei nomenà comte en successió de Guillem II.
Segona dinastia dels comtes de Tolosa (roergata)
Frèdol I de Tolosa —cap de la segona dinastia comtal tolosana— fou succeït pel seu germà Ramon I de Tolosa, a qui usurpà el comtat el marquès de Gòtia Unifred I (863-864), el qual sabé defensar Tolosa d’un atac dels normands; però, empaitat pels fidels del rei Carles II, fugí a Itàlia al cap de poc. El comtat fou adjudicat aleshores al fill gran del difunt Ramon I, Bernat II de Tolosa, dit el Vedell, mentre que els comtats veïns de Carcassona-Rasès passaven a Oliba II, contra els desigs de Bernat II. Entre les cases de Tolosa i Carcassona no trigà a esclatar una aferrissada lluita per l’hegemonia a les terres meridionals, fins al punt que ambdues demanaren al rei que dirimís la qüestió a la dieta d’Attigny. El sobirà ajornà la decisió fins el 872, que atribuí Carcassona-Rasès al tolosà, cosa que provocà una autèntica insurrecció i l’assassinat de Bernat II (872) per mans d’uns homes que obeïen Oliba II de Carcassona i eren fidels de Bernat III de Tolosa, dit Plantapilosa, fill petit de Bernat de Septimània, que volia ocupar Tolosa. Carles II el Calb reconegué els fets consumats i atorgà el comtat de Tolosa al Plantapilosa (872); paral·lelament Carcassona-Rasès es consolidaren a mans d’Oliba II i Pallars-Ribagorça escaparen a l’obediència del comte de Tolosa i es constituïren comtats independents. De les seves honors sorgí el primer ducat d’Aquitània, que passà al seu fill Guillem III d’Aquitània, comte de Tolosa (Guillem III de Tolosa), que fou el darrer comte de la dinastia de Sant Guillem. Tolosa passà el 887 a Odó I de Tolosa (germà de Bernat II), que associà al govern el seu fill Ramon. Aquest, en morir el seu pare, fou comte únic de Tolosa amb el nom de Ramon II de Tolosa i fou succeït pel seu fill Ramon III de Tolosa, dit també Ponç I, i aquest pels seus fills Ponç II de Tolosa (~950-987) i Guillem IV de Tolosa, el qual d’ençà del seu matrimoni amb Emma de Provença esdevingué marquès de Provença i comte de Forcalquier i Aurenja. Per un conveni amb el comte Ramon III de Roergue esdevingué, a més, comte de Sant Gèli, districte format per una part del comtat de Nimes. El comtat de Tolosa, ensems amb el d’Albi, Carcí i Sant Gèli, i el marquesat de Provença, passaren al seu fill Ponç III de Tolosa. Els contactes entre els governants d’una i altra banda de la serralada pirinenca que aquest havia iniciat continuaren en temps del seu fill Guillem V de Tolosa i s’incrementaren arran de l’adquisició de Carcassona i Rasès per part de Ramon BerenguerI (1067). En no tenir descendència masculina, deixà els comtats (1088) al seu germà el comte Ramon de Sant Gèli, que esdevingué Ramon IV de Tolosa. El fill i successor d’aquest a Tolosa, Bertran I de Tolosa, conegut també com a Bertran de Sant Gèli, hagué de defensar el comtat contra Guillem IX d’Aquitània, que, en nom dels drets de la seva muller, Felipa (dita Matilde), filla de Guillem V de Tolosa, arribà a envair-lo (1098-1100). Però el papa, que garantia els béns dels croats, obligà el duc d’Aquitània a retirar-se. Amb el suport prestat al vescomte Bernat Ató I de Besiers, que el 1082 havia pres Carcassona, Bertran I inicià la política d’hostilitat del casal de Tolosa al de Barcelona, que esdevingué habitual en el futur. En morir el seu pare (1105), deixà el comtat de Tolosa al seu germanastre Alfons I de Tolosa, dit Alfons Jordà, i se n'anà al Líban, on conquerí Trípoli (1109) i en rebé el títol de comte, que ostentà fins a la mort, el 1112. Bertran I deixà posteritat, que fou la branca tolosana dels comtes de Trípoli. Quan Alfons I heretà el comtat era un infant, circumstància que fou aprofitada per Guillem IX d’Aquitània i Felipa per a reivindicar de nou llurs drets i el 1114 apoderar-se altre cop de Tolosa. Per guanyar la voluntat dels tolosans, els nous senyors beneficiaren generosament l’Església local, però la mort de Felipa (1116/17) debilità la posició de Guillem IX i els homes de Tolosa reconegueren Alfons I com a llur “senyor natural” (1119). La situació internacional del comte no era, però, gens falaguera, sobretot d’ençà que Ramon Berenguer III de Barcelona havia esposat Dolça de Provença (1112). El perill de l’hegemonia catalana a Occitània inclinà aleshores el tolosà a refermar l’aliança amb el vescomte Bernat Ató I de Carcassona-Besiers, que no l’estalvià d’ésser assetjat pels catalans al castell d’Aurenja (1123). Alliberat pels tolosans, que el portaren triomfalment a Tolosa, la lluita entre Tolosa i Barcelona finí amb un acord de repartiment de Provença (1125), però en endavant la lluita amb la dinastia catalana continuà, i alhora s’obrí un nou front a Aquitània, on els drets de Felipa no foren oblidats pels seus descendents. Així, havent esposat la seva neta i hereva, Elionor I d’Aquitània, el rei Lluís VII de França els reprengué i el 1141 assetjà infructuosament Tolosa. Més tard Elionor I es casà amb el rei Enric II d’Anglaterra, comte d’Anjou i del Maine i duc de Normandia, sobirà d’un formidable estat feudal que s’estenia des dels Pirineus fins a Escòcia. Per tal de fer valer els drets de la seva muller sobre Tolosa, l’any 1159 Enric II s’alià amb Ramon Berenguer IV de Barcelona i Guillem VI de Montpeller, prengué Càors i avançà per Verdun sus Garona i Castelnau d’Estrefons sobre Tolosa, on aleshores governaven els germans Ramon V de Tolosa i Alfons II de Tolosa (1148-d 1183), fills d’Alfons I. Aquest cop Lluís VII de França, que era cunyat de Ramon V i que no podia acceptar una ampliació dels dominis de l’anglès, socorregué Tolosa i Enric II s’hagué de retirar, però tornà a l’ofensiva el 1162 i el 1164, també sense èxit. Paral·lelament augmentà la presència catalana a Occitània, car, per llaços feudals o de parentiu, el Casal de Barcelona es vinculà als Trencavell, vescomtes de Carcassona i Besiers, i a les cases de Foix, Bigorra i Bearn. Ramon V de Tolosa reeixí en un primer moment a fer la pau amb Enric II d’Anglaterra (1173), i el 1176 convingué amb Alfons I de Catalunya-Aragó la cessió a aquest dels drets sobre el comtat d’Arle o de Provença, però el 1179 s’inicià la “gran guerra meridional” entre tolosans i catalans, en el curs de la qual Alfons I assetjà Tolosa, mentre uns vassalls del tolosà assassinaven Ramon Berenguer IV de Provença (1181). La resistència de Tolosa, convertida en baluard de la monarquia francesa dins Occitània, obstruí l’hegemonia catalana i impedí la unió d’Occitània i la corona de Catalunya-Aragó sota un mateix sobirà. Tampoc Ricard Cor de Lleó, lloctinent del seu pare Enric II a Aquitània, no reeixí a apoderar-se de Tolosa quan ho intentà el 1188. L’ajuda prestada pels homes de Tolosa a llur sobirà en aquests anys difícils fou compensada amb la concessió de privilegis (1141) i franqueses (1147) i la creació d’unes institucions municipals d’autogovern (1152, 1188, 1189). En aquests moments Tolosa era la capital d’un brillant estat feudal que s’estenia de la Garona al Roine, englobant el Carcí, l’Albigès, el comtat de Roergue, el Gavaldà i part de Provença; a la cort del sobirà excel·liren poetes com Pèire d’Alvèrnia, Pèire Vidal, Ramon de Miraval, Aimeric de Peguilhan, etc. Sota el govern de Ramon V es plantejà el problema càtar: el concili de Tours del 1163 en constatà la difusió, el comte escriví el 1177 als monjos de Cîteaux expressant el fort arrelament del catarisme als seus estats i el 1178 i el 1181 els cistercencs predicaren a Tolosa contra els adeptes de la nova religió. Però l’esclat de la gran crisi albigesa correspon a la regència de Ramon VI de Tolosa, que fou succeït pel seu fill Ramon VII de Tolosa, a la mort del qual el comtat passà a la seva filla Joana I de Tolosa (morta el 1271) i al seu gendre Alfons III de Tolosa, conegut per Alfons de Poitiers, que, encara que tingué fama de bon administrador, delegà funcions a agents francesos del N, que toparen amb les autoritats locals, i els conflictes s’allargaren del 1255 al 1270. Alfons III i Joana I sortiren d’Aigüesmortes amb la croada de Lluís IX cap a Tunis (1270) i moriren a la tornada, sense descendència (1271). En virtut del tractat de Meaux-París (1229), llur comtat passà al rei de França, aleshores Felip III l’Ardit.