Torí

Torino (it)

La porta Palatina de Torí

© Fototeca.cat

Capital del Piemont, Itàlia, i de la província homònima.

Quarta metròpoli de l’estat, després de Roma, Milà i Nàpols, és situada a la confluència del Po i del seu afluent el Dora Riparia, en una plana al peu d’una zona de turons morènics. La seva situació prop dels Alps i a la cruïlla de les grans rutes vers els túnels del Gran Sant Bernat i el Montblanc i vers la Ligúria, explica, en part, la seva importància. És característica la seva estructura urbanística, basada en una ordenació geomètrica dels carrers i places, i també la gran homogeneïtat arquitectònica dels seus edificis. Fins al final del segle XIX i el començament del XX, que començà el desenvolupament industrial per tal de compensar la pèrdua de la seva capitalitat i evitar la decadència, Torí s’havia mantingut estable des de l’edat mitjana. El desenvolupament de la ciutat ha anat estretament lligat al desenvolupament de la indústria metal·lúrgica, principalment a la branca automobilística: la FIAT i la Lancia, i ha originat una indústria subsidiària i auxiliar. Altres indústries importants són la fabricació de motors, l’aeronàutica, la tèxtil, la de pneumàtics (Pirelli), l’editorial i l’alimentària (vermut). També és un destacat centre cultural, amb universitat i diverses escoles superiors. És arquebisbat. Té aeroport internacional.

La història

Antiga Augusta Taurinorum romana, fou edificada probablement sobre la primitiva Taurasia, capital dels taurini. Ocupada pels longobards (segle VII), fou seu d’un immens ducat, baluard del regne longobard contra els francs. Umbert II de Savoia (segle XI) heretà el títol de comte i marquès de Torí, però la casa de Savoia no reeixí a ocupar la ciutat fins el 1280. Capital del ducat de Savoia (1563), fou assetjada, sense èxit, pels francesos (1706) durant 117 dies; posteriorment (1798 i 1800), però, l’ocuparen. Restituïda a la casa de Savoia durant la Restauració, tingué una gran importància entre el 1848 i el 1865, bé que amb la unificació d’Itàlia deixà d’ésser seu de la cort i del govern i passà a ésser la quarta en importància de les ciutats italianes, després de Roma, Milà i Nàpols.

El patrimoni arquitectònic

Entre les nombroses restes romanes, es destaquen la porta Palatina, flanquejada per dues torres de l’antiga muralla, i les torres de la porta Pretoria. El campanar de Sant’Andrea i l’església de San Domenico són els únics representants del romànic i del gòtic, respectivament. Torí és, per damunt de tot, una ciutat renaixentista i barroca. La catedral, del segle XV, amb influències toscana i llombarda, inicia la llarga llista d’esglésies, palaus, places i vies que caracteritzen la ciutat, entre els quals cal fer esment de la nova Citadella (1564), la Piazza Castello, amb el palau Madama, i la Via Nuova (projecte d’A. Vitozzi), la Via Po i el palau reial (Amedeo di Castellamonte, 1658). L’obra barroca és deguda gairebé exclusivament a F. Iuvara: Capella della Santa Sindone, esglésies de San Lorenzo, del Carmine, de Santa Cristina, de Santa Croce, etc., el palau Carignano, el Collegio dei Nobili (actual Accademia delle Scienze), els palaus Martini di Cigala i Birago di Borgaro i la basílica Superga. Durant el segle XIX places i jardins foren adornats de monuments, no tots, però, de la categoria del d’Emanuele Filiberto, obra de C. Marocheti (1838). El 1863 A. Antonelli inicià la característica Mole Antonelliana, que domina el panorama de la ciutat. Torí posseeix nombrosos museus i galeries d’art, d’entre els quals cal fer esment de l’Accademia Albertina de Belle Arti, la Galleria Sabauda, el Museo Egiziano i la Galleria d’Arte Moderna. Cal fer esment, encara, de la universitat (1404) i la Biblioteca Nazionale (1720), que, entre altres tresors, posseeix la col·lecció de còdexs del monestir de Bobbio.

La vida musical

La seva vida musical és centrada en la capella de música de la catedral, de gran importància durant els segles X i XV, i en la cort de Savoia, considerada la millor capella del món occidental al segle XV, quan fou regida per Guillaume Dufay. La vida operística es desenvolupà en diferents teatres (dei Commendianti, delle Feste) i, a partir del 1741, en el Reggio.