Situació i presentació
Limita amb Palau-sator (N), Pals (NE), Regencós (E), Palafrugell (S) i Vulpellac (W). A més del cap municipal, el municipi comprèn el poble de Torrentí i la caseria del Pla. S'estén pels darrers contraforts nord-orientals de les Gavarres i comprèn també un sector de la plana al·luvial, a ponent del massís de Begur. La riera de Torrent, que davalla de la serralada i voreja el poble, forma part de la complicada xarxa hidrogràfica que desguassa a la mar a la meitat de migdia de la platja de Pals. A ponent del territori municipal hi ha el collet dels Revolts de Torrent, des del qual es domina un esplèndid panorama sobre la plana, limitada a la llunyania pel massís del Montgrí i la mar, amb la silueta peculiar de les illes Medes. El sector muntanyós del terme de Torrent és cobert per la vegetació característica de les Gavarres: pinedes i suredes, que ja no s’exploten. Al paratge dels Revolts creix un exemplar de llentiscle molt singular per les seves grans proporcions, que es troba protegit.
Pel terme de Torrent passa la carretera C-66 que uneix Palafrugell amb Girona. D’aquesta carretera surt un ramal que enllaça amb la de Palafrugell a Torroella de Montgrí tot pas sant prop del poble de Torrent.
La població i l’economia
El 1358 el terme de Torrent tenia 21 focs o famílies; el 1497 hi habitaven 23 famílies, 26 el 1515 i 29 el 1553. Al segle XVIII la població (torrentins) era de 47 focs el 1708, 179 h el 1718 i 221 h el 1787. Fins a la segona meitat del segle XIX la corba demogràfica és ascendent. El 1860 tenim el cens més alt: 320 h. S'esdevingué després una considerable davallada (l’any 1900 només tenia 253 h) motivada per la fil·loxera, la qual comportà la desaparició de les vinyes que ocupaven una gran part de les terres àrides de les Gavarres. La minva demogràfica continuà fins a la fi del decenni dels anys cinquanta del segle XX: 206 h el 1960. A partir d’aleshores es produí una ràpida recuperació originada per l’establiment de nombrosos immigrants atrets pel treball generat pel turisme de la costa i, de forma secundària, per les indústries sureres de Palafrugell. Segons el cens del 1970, a Torrent residien 288 persones. Amb la crisi dels anys setanta s’inicià una nova disminució, si bé tingué una lleugera recuperació entrat el segle XXI: 202 h el 1979, 176 h el 1996 i 188 h el 2005.
Als replans més baixos de la serra el bosc alterna amb algunes vinyes i oliveres, mentre que les terres del pla són totalment conreades. Els cereals i el blat de moro són cada vegada més desplaçats pel farratge, en especial l’alfals, ja que la cria de bestiar ha anat en augment durant els darrers anys. L’agricultura i la ramaderia —bestiar boví, oví i aviram—són les activitats econòmiques predominants. La indústria és poc representativa. Algunes masies aïllades, sobretot al sector boscós, han estat restaurades i emprades com a segona residència i d’estiueig o fins i tot com a hotel.
El poble de Torrent
El poble de Torrent és emplaçat a la capçalera del rierol que li ha donat el nom, a 44 m d’altitud i amb 95 h el 2006, al peu de la serra, en un paratge obert vers llevant, de cara a la plana. El nucli és format per una trentena de cases agrupades entorn del temple parroquial. Hi ha alguns carrerons estrets i molt curts i una gran esplanada o plaça a la sortida de la porta medieval del recinte del castell. L’església parroquial de Sant Vicenç, documentada des del segle XIV, havia estat sufragània de Sant Feliu de Boada. L’edifici, de considerables dimensions, fou bastit al segle XVIII. És d’una nau amb capelles laterals i absis poligonal. A la façana occidental de l’església hi ha la porta. La nau, la capçalera i les capelles laterals són cobertes amb voltes de llunetes. El campanar, al costat de migdia del temple, és una torre de planta quadrada.
Del castell de Torrent resten drets alguns vestigis del seu recinte murat. El portal, a llevant, és de mig punt i de gran dovellatge; al seu damunt hi havia restes d’un gran matacà, que ha estat reconstruït. A l’angle NE del recinte hi ha una torre circular que no conserva la part superior.
Algunes cases del poble tenen llindes amb inscripcions del segle XVIII; alguns ràfecs de teulada decorats són de la mateixa centúria. La festa major de la població s’escau pel primer dissabte de setembre.
Altres indrets del terme
El poble de Torrentí, documentat al segle XI, és 1 km al N del cap de municipi. El formen una dotzena de masies escampades. El casal més notable és Can Figa o Can Joanals, del segle XVII, fortificat, amb una elegant garita angular.
El Pla és un altre veïnat de masies disseminades pel sector NE del terme. Entre aquestes podem esmentar Ca n’Oller, el Rostoll, Can Damià, Can Serra, etc.
L’ermita de Sant Llop, emplaçada en un replà de les Gavarres, 2 km a ponent del poble, és del segle XVIII i té la planta de creu grega amb capçalera quadrada i cúpula. A la llinda de la porta una inscripció ens informa que fou construïda entre els anys 1749 i 1757. Anteriorment ja existia una ermita al mateix lloc, de la qual hi ha notícies el 1539. Malgrat que conservi la dedicació a sant Llop —patró dels pastors—, l’aplec més popular se celebra per Santa Llúcia, la copatrona.
El cementiri dels Moros (o dolmen de Puig Roig) és un gran sepulcre megalític situat al cim d’un turó poc elevat, al NE del terme. Del tipus de galeria coberta, és un dels megàlits més grans de Catalunya. Descobert el 1923, s’hi feren exploracions als anys quaranta, però fins el 1970 no s’excavà ni s’estudià de manera definitiva. Les troballes han estat abundants: objectes de sílex, ceràmiques fetes a mà (alguns fragments de vas campaniforme, peces de collar, etc). Cal destacar la curiosa estructura del túmul, a base de filades radials de lloses clavades verticalment que convergeixen vers la cambra. S'han perdut les lloses de coberta i el seu estat de conservació és ruïnós.
La història
En una butlla de l’any 1017 el papa Benet VIII confirmava les possessions que l’abadia de Sant Esteve de Banyoles tenia al terme de Torrent i també al de Torrentí: “in locum quem dicunt Torre ntilio vel infra ejus termines, in locum quem dicunt Torrente vel infra ejus termines...”. L’any 1358 el lloc de Torrent era dominat pel cavaller Dalmau de Xetmar.
El 1377 la seva neta Beatriu de Xetmar vengué la jurisdicció civil del castell de Torrent a Berenguer de Cruïlles per 45 000 sous. Des d’aquest moment el lloc, citat gairebé sempre amb la categoria de castell, romangué sota el domini dels senyors de Cruïlles i Peratallada, dels quals consta que el 1395 ja gaudien de la jurisdicció criminal del castell de Torrent. El 1770 Felip de Cruïlles de Peratallada, baró de Cruïlles i senyor de Torrent, fou investit pel rei Carles III amb el títol de marquès del Castell de Torrent.