Situació i presentació
Limita amb l’Escala al N, amb Bellcaire d’Empordà i Ullà a l’W, amb Gualta i Fontanilles al SW i amb Pals al S. Tota la franja llevantina limita amb la mar.
Ofereix un paisatge notablement variat per tal com es divideix en dues grans unitats geològiques: el massís cretaci del Montgrí i la plana al·luvial solcada pel tram final del Ter. Comprèn la vila de Torroella, al peu de la muntanya de Santa Caterina i apartada de la mar, el barri mariner i turístic de l’Estartit, davant les illes Medes, el veïnat de Sobrestany i diverses masies escampades i urbanitzacions.
El topònim es degué originar en una fortalesa altmedieval a l’entorn de la qual cresqué la població. De fet, es tracta d’un diminutiu de “torre” o de “petita fortalesa”. Per la seva banda, “Montgrí” deriva de la tonalitat que la roca calcària dóna a aquestes muntanyes. Com a “Torroella de Montgrí”(de Montegrino) apareix esmentada al segle XIII, per bé que les primeres referències de la població siguin anteriors.
El massís del Montgrí s’eleva entre la mar, damunt la qual cau bruscament formant grans penya-segats, i la plana, al límit entre les dues comarques empordaneses. Té un basament triàsic de margues guixenques sobre el qual hi ha capes calcàries cretàcies i constitueix un anòmal conjunt d’origen secundari sobre el sòcol terciari empordanès. A la seva part central hi ha una gran depressió coberta per dunes que la tramuntana ha portat des del golf de Roses, fixades per espesses pinedes (14 km2), i a ponent d’aquest paratge, a tramuntana de la vila, s’afileren d’W a E la muntanya d’Ullà, la muntanya de Santa Caterina (316 m), que té al cim el castell medieval de Montgrí, el Montplà i a continuació l’altiplà anomenat la Muntanya Gran, des de la plana del Ter fins a Ca la Montgó i la costa de l’Escala. Els Maures, a l’extrem SE, són dos turons similars anomenats Torre Moratxa i Roca Maura (aquest cau encinglerat damunt l’Estartit). El massís, en contrast amb l’esponerosa vegetació del pla, es troba gaire bé verge de conreus i arbrat (restes d’oliveres a la part baixa, garrigues, matollar, herbes aromàtiques a la resta) i té una característica coloració grisa. El Montgrí havia estat envoltat per la mar, i per la seva situació accelerà el rebliment dels estuaris del Ter i del Fluvià pels al·luvions dels rius que han format en temps quaternaris recents la plana empordanesa. Les terres planes del curs del baix Ter han sofert moltes transformacions ja en època històrica (des de l’edat mitjana la terra ha avançat alguns quilòmetres). D’altra banda el curs del Ter ha estat alterat diverses vegades. Antigament un braç del riu desembocava prop d’Empúries, i l’altre, prop de la vila; al segle XIII tot el corrent fou desviat vers Torroella. Amb el nom de Ter Vell hom coneix un embassament a tocar de l’Estartit on anava a parar el riu abans de ser aconduït, el 1790, una mica més al S, a l’indret on ara desemboca. El 1994, aquesta zona, que es caracteritza per una variada fauna i flora, va ser reconeguda com a Reserva Natural de la Llacuna del Ter Vell. El conjunt de la llacuna i el seu àmbit d’inundació ocupa una extensió de 23 ha, és un refugi d’aus aquàtiques durant l’hivern i punt clau en les rutes de migració.
La costa del municipi s’inicia al S al bell mig de la llarga i arenosa platja de Pals, prop la desembocadura del Daró i del Masot. Abans d’arribar a la desembocadura del Ter hi ha el promontori de la Fonollera, actualment a 1 km de la costa, abrupte pel costat de mar (15 a 20 m), antic illot i després tombolo, interessant arqueològicament. Després de les boques moderna i antiga del Ter, hi ha el poble i petit port de l’Estartit, protegit escassament a llevant per la punta de la Barra i davant mateix de les Medes. La costa rocosa es continua per la punta de les Salines, extrem de llevant del massís, i des d’aleshores, amb la línia costanera dirigida vers ponent, es domina ja la panoràmica del golf de Roses. Segueix Cala Falguera, el cap d’Oltrera, Cala Pedrosa, la punta del Castell amb la Foradada, i Cala Viuda, fins a la punta del Milà, penyal vertical sobre la mar, on s’acaba la costa de Torroella i del Baix Empordà i on s’inicia la de l’Escala.
Una carretera local uneix cap al S la vila de Torroella i Palafrugell, passant per Pals. De Torroella també surt una carretera cap a l’Estartit, i una altra cap a Verges, on comunica amb la carretera C-252, de la Bisbal a Portbou; amb aquesta darrera comunica també la carretera local que de Torroella porta a Parlavà. Des de Parlavà, una carretera local enllaça amb la C-31, de Girona a Palamós.
La població i l’economia
Malgrat els estralls de la Pesta Negra, el fogatjament de vers 1370 donà 178 focs a Torroella (unes 800 persones), xifra que la feia una de les viles més poblades de l’Empordà. Al llarg del segle XVIII es produí novament un augment demogràfic, dins la tendència general i en part gràcies a l’increment agrícola que comportà la dessecació de la zona d’estanys, i el 1860 s’arribà a 3.738 h. La població (montgrins, torroellencs i torroellesos) sofrí després un descens (3.543 h el 1900), però al llarg del segle XX el creixement ha estat constant, accelerat els darrers decennis per la incidència del turisme: 4.331 h el 1960, 5.175 h el 1970, 5.657 h el 1979, 6.884 h el 1990 i 10.228 h el 2005.
L’economia tradicional havia estat de base agrícola. Els conreus es localitzen sobretot a la plana (dessecada a partir del segle XVIII), regada per séquies derivades del Ter i dedicada a cereals (al regadiu i al secà), hortalisses i arbres fruiters, blat de moro i alfals. Resten als vessants del Montgrí oliveres i vinya, que abans de la bonificació de la zona pantanosa eren els conreus principals. Als aiguamolls es conreava, des del segle XV, l’arròs, conreu que per raons sanitàries fou reglamentat al llarg del segle XVIII i finalment prohibit. En la reintroducció d’aquest conreu a la plana de Pals (i en part a Torroella) tingué un paper decisiu Pere Coll i Rigau, fill de Torroella. La cria de bestiar és un bon complement de l’agricultura, principalment de bovins i aviram. Hi ha tres cooperatives agroramaderes (Copomex, Frutícola Mas Nou i Pastors de Girona). La pesca ha estat una altra activitat bàsica, localitzada a l’Estartit, però la incidència del turisme ha contribuït decisivament a la seva decadència.
A l’edat mitjana apareix ben documentada la feina dels paraires que fabricaven draps, activitat que cedí el lloc a les derivades de l’agricultura (al segle XVIII Zamora hi registra nombrosos molins d’oli i també d’arròs). En el darrers decennis del segle XX s’ha desenvolupat notablement el sector de la construcció gràcies a l’aparició i el creixement del turisme. Un altre ram que ocupa un paper fonamental dins l’economia del municipi és el de les indústries alimentàries, complementades per una gran fàbrica d’envasaments plàstics. Hi ha així mateix empreses dels rams de la fusta, de construcció de petites embarcacions esportives i de pesca, i del metall. L’activitat comercial, impulsada pel turisme, també ha tingut un increment important al municipi, sobretot a l’Estartit. A Torroella hi ha mercat el dilluns, i a l’Estartit el dijous. També té tradició a Torroella (les primeres notícies daten del 1393) la Fira Agrícola i Ramadera de Sant Andreu, que s’escau el 30 de novembre i que inclou una mostra de maquinària agrícola i productes relacionats amb l’agricultura.
El turisme és, sens dubte, la principal font de riquesa, localitzat sobretot al nucli de l’Estartit. A tota la costa proliferen les urbanitzacions (les Dunes, la Torre Gran, la Torre Vella, el Mas Pinell, Torre Moratxa, Griells-la Platera), els càmpings, els hotels, els blocs d’apartaments i nombrosos serveis complementaris com bars i restaurants.
Pel que fa a l’ensenyament, queda cobert fins al batxillerat. El turisme ha afavorit molt les activitats esportives, especialment de tipus aquàtic; s’hi practica el submarinisme, l’esquí nàutic, la vela o el surf de vela –i també se'n fan classes– sota la direcció de diverses entitats que s’esglaonen al llarg de la costa de Torroella. A l’Estartit hi ha un port esportiu.
La vila de Torroella de Montgrí
Morfologia urbana
Plaça Major de Torroella de Montgrí
Hans Porochelt (CC BY-NC-ND 2.0)
La vila de Torroella de Montgrí (7.539 h el 2006) és a 31 m d’altitud, al peu del massís del Montgrí, a l’esquerra del Ter i vora la plana, a l’extrem de ponent del terme municipal. La població presenta dos barris de diferent origen: el nucli altmedieval, de carrers estrets i desordenats al voltant de l’església parroquial i de l’antic palau reial, molt modificat i sense vestigis de l’època de la seva formació (només dos capitells romànics conservats al Museu Arqueològic de Girona), i, a migdia, l’eixample iniciat als segles XIII i XIV, quan la vila passà a poder reial, amb la planta de campament romà propi de les poblacions medievals creades sota domini reial, amb carrers estrets i rectilinis que formen angle recte, amb la plaça Major al centre (la vila és l’exemple més important i ben conservat d’aquest tipus d’urbanisme a l’Empordà). Als voltants del nucli medieval, arran de l’enderrocament de les muralles nasqueren els eixamples moderns, amb dues àmplies avingudes de circumval·lació.
L’església parroquial de Sant Genís de Torroella de Montgrí, esmentada des del 1209, és un temple gòtic d’una nau, de considerables dimensions, amb capçalera poligonal i capelles laterals. La seva concepció correspon als segles XIV i XV, però no fou consagrat fins molt temps després, perquè la construcció s’allargà molt. Cal destacar les voltes de complicada creueria, que evidencien unes formes molt evolucionades, i la decoració en relleu de les claus de volta i de les impostes dels arcs, com també les nombroses gàrgoles, escultures de caràcter popular. El frontis barroc és obra tardana, del segle XVIII, amb una gran portalada rectangular coronada per una fornícula decorada amb dos lleons. El campanar, de torre quadrada, que restà inacabat, és obra també del segle XVIII, com la sagristia.
Vista de l'església de Sant Genís i del palau el Mirador
© JoMV
Al seu costat, a la banda SW, hi ha l’antic palau reial, conegut pel Mirador, a l’indret on s’aixecava el primitiu castell feudal. Declarat monument historicoartístic el 1981, és un edifici de planta rectangular, molt restaurat a la fi del segle XIX sota la direcció de l’arquitecte Rafael Masó, amb una torre quadrada a l’angle NE; conserva al pati una galeria gòtica del segle XIV, amb arcs apuntats i fines columnes i capitells, i algunes de les antigues finestres. Cal destacar també el Palau Solterra amb façana gòtica i notable pati renaixentista, que acull el Museu Art 2000.Les muralles altmedievals, que devien encerclar només el barri de la sagrera, foren refetes i ampliades des de la fi del segle XIII, quan la vila passà a la corona, especialment durant el regnat de Pere III i en temps de Joan I. El recinte murat tenia sis portes i diverses torres; se'n conserva la torre de les Bruixes, cilíndrica (al NW), d’uns 12 m d’alçada, lleugerament atalussada i amb espitlleres, i que protegia un dels portals ara tapiat, i el portal de Santa Caterina, que s’obre a la part baixa de torre de planta rectangular amb espitlleres i merlets (la façana interior és oberta per dos arcs apuntats). Entre totes dues hi ha restes de llenços de muralla. La plaça Major, porticada, és de dimensions molt equilibrades i d’un gran encant; algunes de les arcades són d’època gòtica, de forma rebaixada. S'hi destaca la façana de la casa de la vila, del segle XVI, de portal adovellat i finestres decorades amb emblemes de l’escut de la vila. Al seu angle SE hi ha la capella de Sant Antoni, d’origen antic, però totalment reformada al segle XVIII, de planta rectangular, on hi ha el rellotge públic de la vila (sembla que al segle XIV ja hi havia la campana de les hores i inicialment s’hi celebraven els actes civils i religiosos); ara és sala d’exposicions municipal. La vila té notables casals, que palesen la prosperitat de què gaudí, amb façanes decorades amb finestres gòtiques i renaixentistes, especialment als carrers de l’Església i Major i a la plaça Major. Destaquen Can Sastregener (segles XV i XVI), Can Bataller i la Casa Pastors, restaurada, que des del 1983 acull el Museu del Montgrí i del Baix Ter. També cal esmentar l’antic convent de Sant Agustí, fundat a la fi del segle XIV i extingit el 1835, del qual es conserva un magnífic claustre renaixentista (segle XVII) de dos pisos (fou enderrocada l’església dels Dolors, del segle XVIII), on hi ha l’Escola Municipal de Música Anselm Viola, i l’antic hospital de pobres i malalts (segles XVII i XVIII), amb una remarcable façana, una capella dedicada a la Mercè i un petit claustre posterior. Extramurs hi ha la capella del Roser, prop del cementiri, petit edifici d’una nau i absis semicircular, obra del segle XVI.
La cultura i el folklore
Mentre que l’Estartit concentra el gros de l’activitat esportiva, Torroella de Montgrí reuneix la major part de les activitats culturals, algunes d’elles de tradició secular. Durant el mesos de juliol i agost té lloc anualment el Festival Internacional de les Músiques, organitzat per les Joventuts Musicals, que acull personalitats i orquestres destacades de la música clàssica com de totes les músiques del món.
La vila de Torroella de Montgrí té un lloc d’honor dins la història i el desenvolupament de la sardana.
Pati del Palau Solterra, seu de la Fundació Vila Casas a Torroella de Montgrí (Baix Empordà)
© Fundació Vila Casas
Des de petit visqué a la vila Miquel Pardas (nascut a Verges el 1818), autor del primer tractat sardanista conegut (1850) i col·laborador de Pep Ventura en la creació de la sardana llarga. La primera vegada que es ballà la sardana segons aquestes noves normes fou a la plaça de Torroella, el 1844. Hi ha notícia d’una antiga cobla de Miquel Gich (que actuà ja a Barcelona), seguida de la cobla La Lira (que perdurà fins el 1923). Joan Rigau, àlies el Barretó, fundà la Cobla dels Barretons, i el seu fill Pere Rigau i Poch (1868-1909), també dit el Barretó, compositor de sardanes populars, fundà la Cobla Montgrins (1884), que dirigí fins el 1900 i que és ara la cobla més antiga de les existents a Catalunya i una de les més prestigioses; fou dirigida després per Vicenç Bou i Geli (1855-1962), des del 1909, compositor de sardanes molt populars; el succeí en la direcció Joaquim Vallespir, també compositor, i del llinatge Vallespir es destacaren encara Jaume i Enric, compositors i intèrprets, i Josep, excel·lent contrabaix. Una altra cobla és la del Foment de la Sardana.
Hi ha, també, altres associacions que contribueixen a dinamitzar la vida cultural de la vila. Cal destacar el Centre d’Estudis del Montgrí i Baix Ter, que investiga i estudia diversos aspectes de la contrada (història, etnologia) i publica un butlletí i di verses monografies sobre temes d’interès local. La seva activitat es complementa amb la gestió cultural del Museu del Montgrí i Baix Ter; inclou seccions de geologia, botànica, arqueologia o etnografia, biblioteca especialitzada en temes locals i l’arxiu municipal. L’any 2000 s’obrí el Museu Palau Solterra, el qual es dedicà inicialment a l’art contemporani; des de l’any 2008 el museu, que pertany a la Fundació Vila Casas, és dedicat a la fotografia contemporània nacional i internacional. Al novembre del 2011 s’inaugurà l’Espai Ter, una nova sala polivalent.
Se celebren a la vila diverses festes. La festa major s’escau amb ocasió de la festivitat de sant Genís, el quart cap de setmana d’agost, i la festa petita, per Sant Andreu (30 de novembre), quan es celebra la fira agrícola, ramadera i comercial d’origen medieval (1393) que enllaça amb la festa de Santa Caterina; el dia 25 de novembre, si és diumenge, o el diumenge anterior es fa un aplec a l’ermita de Santa Caterina. Per Nadal cal destacar el concert que ofereixen les Joventuts Musicals, des del 1968, i la cavalcada de Reis. A l’estiu, el primer dissabte de juliol té lloc l’Aplec de la Sardana.
Altres indrets del terme
L’Estartit
El poble de l’Estartit (2.892 h el 2005) és a la costa, al peu dels espadats de Roca Maura i del cap de la Barra, que el protegeixen en part dels vents del nord. A la fi del segle XVIII, segons Zamora, hi havia unes 80 cases i 14 llaguts, i fins gairebé la meitat del segle XX era un poblat de pocs habitants, d’un sol carrer amb les cases dels pescadors tocant gairebé la mar. Arran del fenomen turístic, el nucli disposa d’un port per a les embarcacions esportives del Club Nàutic de l’Estartit i de nombrosos blocs d’edificis. El seu creixement provocà la demanda de segregació de Torroella de Montgrí al llarg de la dècada del 1980. L’església parroquial de Santa Anna és un edifici modern. Per Santa Anna, el 26 de juliol, se celebra la festa major d’estiu, amb trobada gegantera, travessia nedant fins les illes Medes (darrer diumenge de juliol) i cantada d’havaneres (últim dissabte de juliol). Pel 13 de desembre, diada de Santa Llúcia, se celebra la festa petita, i pel juliol s’escau la festa del Carme, que inclou una processó marítima.
Les illes Medes
Davant la platja de l’Estartit s’alcen, amb la seva silueta inconfusible, les Medes. Són set illots rocosos de la mateixa formació que el Montgrí, a una milla de distància del litoral. La Meda Gran té unes 15 ha i emergeix 76 m del nivell de la mar, amb vessants escarpats. Al seu cim hi ha el far (en construir-lo, el 1866, hom trobà enterraments romans i hi ha vestigis d’aquesta època a l’embarcador). A l’edat mitjana era un niu de pirateria i Martí l’Humà manà que hom hi bastís un monestir de l’orde del Sant Sepulcre, iniciat per Ferran I el 1413, però sembla que l’obra no es dugué a terme. Al mateix segle XV hi havia una torre de defensa amb una capella dedicada a sant Miquel a càrrec dels cònsols de Torroella, fortalesa que hagué de ser refeta a mitjan segle XVI. Lloc conflictiu en les guerres que assolaren el país, el general Lacy l’ocupà a la fi de la guerra contra Napoleó i hi feu construir un fortí, que esdevingué presó durant les guerres carlines (les construccions militars foren desarmades i abandonades el 1890). La Meda Xica és separada de la Gran per un freu d’uns 50 m, i en direcció SE trobem el Tascó Gran, el Tascó Petit i les Ferranelles i, una mica més enllà, la roca del Cavall Bernat, con rocós de 72 m, de forma fàl·lica com el seu nom indica, que emergeix 57 m sobre la mar. Vers el N hi ha el Magallot (o la Bóta). La riquesa de fauna i flora del fons submarí de les Medes és molt remarcable, i hi ha estat abundós el corall, molt explotat des del segle XVIII.
Durant la dècada del 1980 s’iniciaren diverses accions encaminades a protegir les Medes de les depredacions existents. El 1983 i el 1985 es fixaren zones de veda de pesca al voltant de les illes. El 1986 es va instal·lar al sector un biòtop per tal de contribuir al desenvolupament de l’ecosistema. Finalment, el 1990 una llei va ampliar la zona de costa protegida a 200 m, fet que converteix les illes en un parc natural marí, on és obligada la conservació de la flora i la fauna del fons marí; la pesca, el submarinisme i la pesca esportiva hi tenen, per aquest motiu, moltes limitacions. Un servei de vaixells turístics permeten veure el fons marí d’aquest espai.
Roca Maura, Santa Maria dels Masos i les masies
L’antic castell de Roca Maura, esmentat des del 1078 i unit des del segle XII en els documents amb el de Torroella, pot situar-se al cim de la Torre Moratxa (restes de la torre i rastres de parets), situat al costat del turó dit precisament de Roca Mau ra; més avançada l’edat mitjana degué servir de torre de guaita contra la pirateria (s’albira una gran extensió de mar). Les dues muntanyes, anomenades els Maures, dominen el poble de l’Estartit.
En un replà al vessant meridional de la Torre Moratxa hi ha l’ermita i el mas anomenats Santa Maria dels Masos (o Santa Maria del Mar), antic cenobi esmentat des del 844 (és el lloc del terme documentat des de temps més reculat) amb el nom de Santa Maria de Càrcer, en un precepte de Carles el Calb (cellula que dicitur Carcer sita yuxta maris magni littora), on consta com a propietat del monestir d’Amer. L’església estigué dedicada a sant Pere i a Santa Maria, i l’edifici no presenta elements anteriors als segles XVI i XVII, però en tota l’esplanada i als marges que la limiten hi ha nombroses restes de població romana.
Entre Torroella i la mar, escampades pels petits turons i als vessants de la muntanya, hi ha algunes notables masies amb torres de defensa (segles XVI i XVII), entre les quals destaquen la Torre Gran (amb torre circular i corsera ben conservada), la Torre Begura (gran torre de planta quadrada i notables finestres), el Mas Ral (torre cilíndrica emmerletada), la Torre Martina (torre cilíndrica) i la Quintaneta. Al sector del N de Montgrí hi ha la Torre Ferrana, amb torre de planta quadrada, i la Torre Ponça, al NE dels Maures (d’una antiga família cognominada Ponç).
Castell de Montgrí i Santa Caterina
Domina la vila, al cim de la muntanya de Santa Caterina, el castell de Montgrí, fortalesa d’aspecte imponent però inacabada, que Jaume II projectà com a avançada dels seus dominis davant el comtat d’Empúries, a la primera dinastia dels quals es trobava enfrontat. Les obres es feren entre el 1294 i el 1301, i foren interrompudes molt probablement davant la decadència palesa dels emporitans. Es construïren només els murs (coronats per merlets) i les quatre torres cilíndriques angulars de la gran planta quadrada i s’excavaren els valls i les cisternes. Són notables els capitells de les finestres coronelles. El monument, que constitueix un interessant testimoni del gòtic civil català, ha estat restaurat.
L’ermita de Santa Caterina és situada a la capçalera d’una solitària vall (entre les muntanyes d’Ullà i de Santa Caterina) dels vessants septentrionals del Montgrí, no lluny del castell, voltada d’un paisatge nu i descarnat, que inspirà la famosa novel·la Solitud, de Víctor Català. L’edifici és d’estil gòtic tardà, modificat al segle XVIII, de tres naus, amb una hostatgeria i casa de l’ermità al costat; forma un notable conjunt d’arquitectura popular. Conserva, després de les destruccions del 1936, un retaule barroc a l’altar major, però foren destruïts talles barroques, exvots i la primitiva imatge de la santa, gòtica, d’alabastre policromat; una taula, del retaule de la pietat, atribuïda a Jaume Cabrera, és al Museu d’Art de Girona, i una altra de l’escola de Jaume Serra, en una col·lecció particular de Barcelona.
Sobrestany i la Bolleria
També al vessant nord del Montgrí hi ha el veïnat de Sobrestany, format per masos agrupats i d’altres dispersos sobre l’antic estany de Bellcaire (com reflecteix el topònim). Les masies són dels segles XVI i XVIII. L’any 1997 es va inaugurar el Parc Animal de Sobrestany, on viuen en llibertat més de 500 animals autòctons i no autòctons.
Uns 2 km més al N, prop del Mas Cremat i del límit amb Bellcaire i l’Escala, hi ha les restes de l’església de Santa Maria del Palau, edifici d’estil romànic molt evolucionat (sense absis), probablement del segle XIII, amb la façana i el pòrtic enderrocat. Apareix documentada des del segle XIII com a sufragània de la parròquia de Bellcaire, però hi ha indicis per a creure que correspon al villare quod dicitur Purtos esmentat el 881; en qualsevol cas, pels seus voltants hi ha restes molt abundants de poblament d’època romana, des del segle II aC, continuades per restes baiximperials i medievals que fan pensar en una continuïtat de poblament. El veïnat de la Bolleria té ja algunes cases dins el terme de Bellcaire d’Empordà. S'hi ha fet una urbanització i comprèn, a més, alguns masos disseminats per la zona, com el Mas Vailet, Can Faveta o el Mas Nou.
Les restes arqueològiques
Les coves prehistòriques del Montgrí han proporcionat les restes de poblament conegudes més antigues de tot l’Empordà. El cau del Duc de Torroella, homònim del pròxim cau del Duc d’Ullà, de situació similar a la muntanya veïna, és una gran cova abric situada a la meitat superior del vessant meridional de la muntanya de Santa Caterina, damunt la vila. Els materials d’ambdues coves foren estudiats per L. Pericot cap al 1920, que els classificà com a epipaleolítics, relacionats amb la cultura asturiana. El 1963 E. Ripoll i H. de Lumley tornaren a estudiar-los (al Museu Arqueològic de Barcelona) i els situaren al Paleolític mitjà, però el 1972 el mateix Lumley apuntà la possibilitat que el poblament del Montgrí fos anterior, del Paleolític inferior, tesi que sembla demostrada per noves troballes i estudis. En són característics els anomenats pics del Montgrí, còdols escapçats, nom acceptat per la ciència arqueològica mundial per a designar aquest tipus d’estris paleolítics. Els darrers anys del segle XX s’han descobert jaciments paleolítics a l’aire lliure a les Palloses (Montplà), el Còrrec del Coll d’en Garrigàs, la Carrerada dels Pastors i la rodalia del Palau. Després, però, sembla que hi ha un període d’abandó que arriba fins al Neolític, ja que els següents indicis de vida al Montgrí daten de 2500-1800 aC. S'han trobat al Montgrí una sèrie de coves sepulcrals d’època eneolítica, entre les quals el cau dels Ossos (a la Muntanya Gran), el cau de l’Olivar d’en Margall (al Mont Pla) i el cau del Tossal Gros (a ponent de Torre Moratxa), que presenta la particularitat de tenir l’obertura protegida per una cista dolmènica (una cova dolmen). La Fonollera és un jaciment arqueològic conegut de temps i un dels llocs on s’ha suposat que podria haver estat situada la ciutat, potser fabulosa, de Cípsela, esmentada a l'Ora marítima d’Aviè (Pella i Forgas i Schulten); la majoria dels estudiosos (Pericot, Tarradell, etc.), però, el relacionen amb Ullastret. Hom hi troba quatre fases d’ocupació humana. La primera mostra fons de cabanes pertanyents al bronze inicial. En la segona, durant el bronze final, el poblat arribà al seu període més important. Les dues darreres fases corresponen a l’època romanorepublicana i baiximperial. S'han trobat també indicis molt similars als llocs pròxims del Puig Mascaró i el puig del Mas Pinell, que fan del paratge un conjunt arquitectònic d’enorme interès. Els vestigis de poblament ibèric són encara molt petits a la comarca. Han aparegut materials al Mas Solei i alguna troballa aïllada als afores de Torroella, però manquen excavacions.
Són abundoses dins el terme les restes d’època romana, algunes ja esmentades (com les de l’església del Palau i la de Santa Maria dels Masos). Una de les vil·les de major importància es coneix pel Camp de la Gruta (nom provinent d’una magnífica cisterna molt ben conservada), destruïda pel propietari el 1971. Les troballes que en procedeixen són molt nombroses, com les d’altres vil·les romanes del terme, localitzades a l’horta d’en Soler, l’horta del Rami, la vinya d’en Xalant, la Torre Martí i en altres llocs. També han estat interessants les troballes arqueològiques submarines, prop de les Medes especialment i a la costa rocosa, com ara un vaixell datat del segle II aC i monedes, amb importants troballes a l’illa Pedrosa.
La història
La Vila Torrocella apareix esmentada ja el 879 en un plet del bisbe de Girona Teuter, que reclamava el lloc com a pertinença d’Ullà. El primer esment del castro de Torroella és del 1085, en un document de concòrdia entre els comtes d’Empúries, senyors d’aquestes terres, i de Rosselló. Consta en altres documents del segle XII juntament amb el castell de Roca Maura. D’altra banda, el monestir d’Amer posseïa dins el terme la cel·la de Santa Maria de Càrcer. Des de la fi del segle XI i principi del XII eren senyors del lloc els Torroella, feudataris dels comtes d’Empúries, els quals sembla demostrat que procedien de la poc coneguda casa vescomtal d’Empúries. Pere de Torroella i el seu fill Ponç Guillem signaren, el 1202, un conveni d’amistat amb el rei Pere. El 1228 succeí a Ponç Guillem en la senyoria de la vila el seu germà Bernat de Santaeugènia, la personalitat més notable d’aquest llinatge. Fou amic i conseller de Jaume I, intervingué en la conquesta de Mallorca i fou el primer governador de l’Illa, i rebé com a recompensa també la senyoria de Pals, a més de les nombroses possessions mallorquines. A Torroella concedí dues cartes de població, la primera el 1237, que no satisfeu els pobladors que s’organitzaven aleshores en comú, i la segona, després de molts anys de tensions, el 1265, amb nous privilegis. Succeí a Bernat de Santaeugènia la seva filla Sança (1269), casada amb el vescomte Guerau de Cabrera, que molt aviat permutà la vila i el castell de Torroella pel castell de Vilademuls amb Dalmau de Rocabertí. Però, el 1272, aquest personatge cedí tots els seus drets sobre Torroella a l’infant Pere (futur Pere II) i des d’aquest moment la vila fou vila reial. Amb el pas a la corona s’engrandí considerablement i gaudí de moltes llibertats. Durant el segle XIV Torroella arribà probablement a la seva màxima esplendor, però inicià alhora la decadència. Fou residència freqüent de Joan I, que feu restaurar l’antic castell, anomenat ja Lo Mirador en un text del 1385, i d’aquí partí per al viatge on havia de trobar la mort prop de Foixà (1396). Havia reorganitzat el call jueu el 1388 amb l’intent de repoblar la vila, molt delmada per les pestes del segle XIV. D’altra banda, a la fi del mateix segle XIV, el port de Torroella (a la desembocadura del Ter), un dels més importants de la costa septentrional del Principat, restà colgat per l’avanç de les sorres, i la decadència s’accentuà des del segle XV per la intensificació de la pirateria. A la fi del segle XVII la baronia de Torroella, governada per un procurador reial, comprenia Torroella, Gualta, Fontanilles i Sobrestany.