Tremp

Vista aèria de Tremp

Municipi i cap de la comarca del Pallars Jussà, al centre de la conca de Tremp.

Situació i presentació

El municipi de Tremp és un dels exemples més complexos de la geografia de Catalunya, per tal com té 302,82 km², sense continuïtat física i amb gairebé una trentena d’entitats de població. Aquests fets comporten que l’estudi d’aquest municipi no sigui moltes vegades unitari pel que fa a la descripció. La superfície del municipi de Tremp ha canviat al llarg dels anys. Tremp tenia un terme històric de 8,3 km², que comprenia la ciutat de Tremp i la quadra de Claret, que formava tradicionalment un enclavament separat pel municipi de Talarn. Des de 1840 Tremp passà a ser definitivament cap de partit judicial. El 1959 el terme passà a tenir 10 km², ja que hom hi afegí 1,7 km² que foren segregats del terme de Talarn i que es corresponien amb els barris de les Adoberies, de la Pedrera i del Cementiri, els quals formaven part de la conurbació de Tremp. La distorsió física del municipi arribà al començament dels anys setanta. El 1970 s’agregaren els termes de Sapeira (78,1 km²), Espluga de Serra (68,2 km²), Gurp de la Conca (47 km²) i Fígols de la Conca (77,9 km²). El 1972 foren agregats els termes de Palau de Noguera (2,7 km²) i Vilamitjana (14 km²). Definitivament la fesomia del municipi de Tremp s’acabà de dibuixar el 1973 amb l’agregació del terme de Suterranya (5,6 km²).

El nucli central del municipi és format per la ciutat de Tremp, totalment envoltat pel terme de Talarn, del qual el separen el barranc del Juncar i el de les Adoberies, el pendent de la Noguera a l’W i el barranc de Riucós a la part S, creuat pel pont de la carretera de Balaguer.

Vista de la col·legiata de Santa Maria de Valldeflors de Tremp

Al sector de ponent de la comarca es troba el gran enclavament format per la fusió el 1970 de l’antic enclavament de Claret amb els antics municipis agregats de Fígols de la Conca, Gurp de la Conca, Sapeira i Espluga de Serra. Aquest gran sector limita al N amb les terres del Pont de Suert (Alta Ribagorça), a l’E amb l’enclavament de Toralla i Serradell (Conca de Dalt), Salàs de Pallars i Talarn, al S amb Guàrdia de Noguera i Sant Esteve de la Sarga, i a l’W amb els municipis ribagorçans de Sopeira, Areny de Noguera i el Pont de Montanyana.

Al N d’aquest territori hi ha un segon enclavament del municipi de Tremp. Aquest es correspon amb un antic enclavament del també antic terme d’Espluga de Serra format pels nuclis d’Enrens i Trepadús, situat als vessants meridionals de la Faiada de Malpàs. Aquest enclavament és envoltat pel municipi del Pont de Suert (Alta Ribagorça) a excepció d’un punt al SW, per on limita amb el municipi de Sopeira (Ribagorça).

A llevant del nucli central del municipi hi ha un tercer enclavament format entre el 1972 i el 1973 amb les agregacions dels municipis de Palau de Noguera, Vilamitjana i Suterranya. Aquest sector limita al N i a l’E amb Isona, al S amb Gavet de la Conca i a l’W amb Talarn.

Per últim, el quart enclavament es correspon amb la demarcació de Puigcercós, que depenia de l’esmentat municipi de Palau de Noguera. És envoltat al N i E pel terme de Talarn i al S i W pel de Guàrdia de Noguera.

El terme de Tremp comprèn, a més de la ciutat de Tremp, cap del municipi i de la comarca del Pallars Jussà, un nombre important d’entitats de població. Hi ha els pobles de Castissent, Eroles, Espluga de Serra, Fígols de Tremp (o de la Conca), Gurp (o Gurp de la Conca), Palau de Noguera, Puigcercós, Puigverd de Talarn, Sant Adrià, Santa Engràcia, Sapeira, Suterranya, Tercui i la Torre de Tamúrcia, les caseries dels Masos de Tamúrcia i la Ribereta, el raval del Pont d’Orrit, els llogarets d’Aulàs, del Castellet, Claramunt, Claret, Espills, Tendrui, Tercui i Torogó, la vila de Vilamitjana, l’Acadèmia General Bàsica de Sotsoficials (compartida amb el terme de Talarn), i els nuclis, molts d’ells despoblats, de Casterner de les Olles, Enrens, Escarlà, Espluga Freda, Llastarri, Miralles, Montllobar, Orrit, Prullans, Trepadús, la Vileta i la Casota.

Totes les principals carreteres de l’extens terme conflueixen a Tremp. La primera carretera en el sentit modern del mot que va comunicar Tremp amb les comarques veïnes és la que es dirigeix a Artesa de Segre (C-1412 i C-14), dita també de Tàrrega perquè s’origina i tenia antigament en aquest punt l’estació de tren més propera. Sol·licitada des del 1778, no entrà en funcionament fins el 1880. Entra a la Conca pel coll de Comiols a 1.100 m d’altitud, a l’indret conegut com el Cap de la Serra, que és un mirador excepcional. La carretera C-13, que enllaça amb Balaguer pel pas dels Terradets, va obrir-se al pas el 1913, quan La Canadenca va construir el pont provisional de ferro, conegut com la Passarel·la, que va ser reemplaçat pel pont definitiu actual el 1974. És la carretera més usual i turística que travessa el Montsec vers Àger i que ha estat adreçada per la carretera del Doll. Vers al N, des de Tremp, la C-13 es dirigeix cap a la Pobla de Segur, on després del tram entre aquesta vila i Sort (N-260), continua cap a Esterri d’Àneu (ja al Pallars Sobirà). L’any 1938 s’inicià l’antiga comarcal C-1311, de Tremp al Pont de Montanyana, on enllaça amb la que va de Lleida a la Vall d’Aran per Benavarri (N-230), a través del coll de Montllobar i que comunica la Conca amb la comarca de la Ribagorça i la resta d’Aragó. També cal considerar de gran importància el ramal, que surt de la C-13, que uneix la Conca amb l’Urgellet a través del coll de Bóixols i que a Isona enllaça amb la carretera d’Artesa de Segre, i a Coll de Nargó (Alt Urgell) amb la C-14 vers la Seu d’Urgell.

Hi ha l’estació del ferrocarril de Lleida a la Pobla de Segur, única part feta de l’ambiciós projecte de la línia de Lleida a Sent Gironç planejada el 1880, que arribà a Tremp el 1949 i es continuà el 1951 fins a la Pobla de Segur, on restà deturada.

El marc físic

El nucli central del municipi de Tremp es troba al mig de la Conca de Tremp, en un replà enlairat a 468 m d’altitud, a la dreta de la Noguera Pallaresa.

La Noguera Pallaresa és així mateix l’eix que travessa de N a S l’enclavament format per Palau de Noguera, Vilamitjana i Suterranya. El sector septentrional d’aquest enclavament és accidentat pel roc de Neret i els contraforts meridionals de la serra de Sant Corneli (958 m). La resta de les terres són força planeres, sobretot vora la Noguera, on hi ha l’horta de Vilamitjana que reguen les sèquies de Vilamitjana i de Gavet, les quals aprofiten les aigües del pantà de Sant Antoni, o de la vall baixa del riu d’Abella. Al riu d’Abella aboca les seves aigües per la dreta el barranc de Can Riberes, que en bona part del seu curs forma el límit oriental de l’enclavament amb el terme d’Isona. Al sector per on penetra la Noguera a l’enclavament, hom troba l’aiguabarreig del barranc de Riucós, que hi desguassa per la dreta. Al límit S de l’enclavament, per l’esquerra, la Noguera rep les aigües del riu de Conques (dit en aquestes terres de Gavet) enfront de l’aiguabarreig del barranc de l’Espona. Aquest barranc forma límit natural entre l’enclavament de Puigcercós i el terme de Guàrdia de Noguera.

El gran enclavament de Claret, Fígols de la Conca, Gurp de la Conca, Sapeira i Espluga de Serra, situat al sector ponentí del nucli central de Tremp, s’aixeca formant dos vessants, un que mira a la Noguera Pallaresa i un altre que ho fa envers la Noguera Ribagorçana. Al sector meridional de l’enclavament, al límit amb Guàrdia de Noguera i Sant Esteve de la Sarga, la serra de Montllobar fa de divisòria d’aigües entre els vessants ribagorçà i pallarès; les alçades màximes d’aquesta serra oscil·len entre els 1.125 i els 1.107 m. El Barranc Gros, el barranc del Pont, el de Gargalluda i el dels Horts aboquen entre altres a la Noguera Ribagorçana. Són també de la conca de la Noguera Pallaresa el barranc de Riucós, el de Palau i el de l’Espona. Al mig d’aquest gran enclavament es troba la serra de Lleràs que assoleix 1.581 m a Roca Lleuda; la serra de Gurp (1.424m) n'és una prolongació. D’altres són Serra Mitjana i la serra de Santa Engràcia (1.002 m), i altres menors són contraforts o esperons d’aquelles: el serrat de Santa Maria, el d’Anganec, el Serrat Roig i Montibarri (1.063 m). Els barrancs i rierols que neixen a les esmentades serres (barranc de Seròs) desguassen a la Noguera Pallaresa. Aquests en erosionar els terrenys més tous dels vessants, han contribuït a remarcar l’aspecte àrid i trencat d’aquest sector de la conca. Més a ponent s’alcen els contraforts de les serres de Salàs i la Grau d’Espills (1.118 m), de les quals davallen diverses valls afluents en sentit E-W a la Noguera Ribagorçana: el barranc del Solà o de Tamúrcia, el d’Espluga Freda, el daEscarlà, el d’Espills i el de Tercui. Al sector més septentrional de l’enclavament s’aixequen els vessants meridionals de la serra de Sant Gervàs (pala del Teller, 1.887 m, i pic de Sant Gervàs, 1.836 m) que cauen abruptament en una impressionant cinglera. Comprèn les valls del Canarill, de Miralles i la capçalera de la de Tamúrcia, que van a desguassar transversalment a la Noguera Ribagorçana. L’aspra serra de Sant Gervàs es continua vers el SE per les menys altes de Setcomelles i de Camporan i el tossal de Cornells (1.205 m).

El darrer enclavament del municipi de Tremp (Envers i Trepadús), situat al N de la serra de Sant Gervàs, es troba als vessants meridionals de la Faiada de Malpàs (1.701 m), i comprèn els petits barrancs de Trepadús i de la Palomera, afluents ara al pantà d’Escales.

Pel que fa a la vegetació potencial, al sector de la vall de la Noguera hi ha un domini de bosc de roure valencià. A les terres més elevades domina el bosc de roure martinenc i a mesura que les terres adquireixen una major altitud apareix el bosc de pi roig i el de pi negre. En alguns indrets hi ha sectors de domini de la fageda i de l’avetosa.

La població

Els primers censos de població (trempolins) coneguts del 1365 i del 1378 indicaven que la vila experimentà un lleuger augment: de 163 a 194 focs. El despoblament dels segles XIV i XV la va afectar, ja que el nou fogatge del 1515 només li donà 77 focs (350 h), i el del 1553, un total de 113 famílies, onze de les quals del braç militar i setze de l’eclesiàstic. Entrat el segle XVIII hom retornà al cens del segle XIV, és a dir, 736 h el 1718, que augmentaren a 1.338 el 1787. Tanmateix, la vila no va mai superar el miler d’habitants fins passada la meitat del segle XVIII.

Tremp havia assolit la xifra de 2.238 h el 1860 i arribà al màxim de 2.631 el 1887. No obstant, factors com l’aïllament físic de la comarca, la manca d’implantació industrial i la fil·loxera repercutiren en el cens, que dóna 2.054 h el 1900 i 1.937 el 1910. Aquest darrer any fou el punt més baix dels temps moderns, ja que les obres de La Canadenca, amb la seva aportació de gent i tècnics, i el millorament dels conreus gràcies als canals de reg, desvetllaren un notable creixement a partir del 1920, que no es deturà fins als volts del 1970. En el cens del 1960 se li sumen ja els habitants de les Adoberies i altres carrers pròxims que se li afegiren segregats de l’antic terme de Talarn. Així mateix, la creixença dels darrers censos inclou els 7 municipis annexats. Entre el 1981 i el 2001 el conjunt del municipi de Tremp passà de tenir 5.603 h a 5.192 h. L’estancament i la manca de vitalitat en aquests anys va ser més accentuada en els municipis agregats, en què el despoblament ha estat sovint un fet irreversible en alguns nuclis. Cal considerar el progressiu envelliment de la població. Als primers anys del segle XXI es produí un lleuger increment de població (5.286 h el 2005).

L’economia

L’agricultura i la ramaderia

A mitjan segle XIX, segons Madoz, es feia vi, blat, sègol, ordi, civada, trepadella, fruites, llegums, hortalisses, cànem i seda i hi havia bestiar menut per al consum, bestiar de llana, cabrum i boví. Es caçaven conills, llebres, perdius i alguns llops. A les terres de Palau de Noguera hi havia antigament un molí, el Molí del Poble i la masia d’Alta-riba; a Gurp un molí fariner; a Sant Adrià un d’oli i a Santa Engràcia el Molí del Raval (d’oli) era de sang (mogut per tracció animal). A Vilamitjana, entre les partides de terres antigues, venudes a partir del 1896 hi havia les de Neret, l’Erm, la Conca de Riu i la Verneda. A Eroles hi havia un molí d’oli, amb embigat de fusta, idèntic al de Puigverd, que el 1974 fou traslladat al recinte de la Fira de Barcelona. Encara a mitjan segle XIX a Eroles, Fígols i Montllobar es rompien els boscos uns quants anys, després dels quals s’abandonaven i artigaven noves terres. D’altra banda, entorn de les poblacions, especialment cap a la Noguera Pallaresa s’estenia una bona feixa hortícola, regada per les aigües del pantà de Sant Antoni. A partir de 1918 aquest sector s’incrementà amb la construcció d’una sèquia derivada del pantà. Emperò, els terrenys de conreu s’han anat reduint mentre que el pasturatge i la superficie forestal s’han incrementat.

Així, a Tremp continua tenint una certa importància l’agricultura. Hom conrea cereals (ordi, blat, melca), farratge, gira-sol, lleguminoses, ametllers, oliveres i vinya. En ramaderia es cria sobretot bestiar porcí, oví i boví.

La indústria

La població de Tremp mai no s’ha distingit per l’activitat industrial; algun temps tingué oberts alguns obradors d’adobar pells (que donà nom al barri i al barranc de les Adoberies), però es desconeix l’abast d’aquest ram. Madoz, el 1842, parlà de quatre obradors, que degueren ser purament familiars. La vila també tingué un gremi d’argenters. Segles més tard hom troba a Tremp els clàssics oficis de ferrers, fusters, molts teixidors de llana i de lli i fins de seda, espardenyers i calderers. Al segle XIX tingué algunes fassines, molins de farina i d’oli, algunes teuleries i alguns carreters. Anys després, de l’antiga indústria del vi, només en quedava una planta embotelladora, els carreters s’havien convertit en un parell de tallers de carrosseries, els teulers en una bòvila mecanitzada i alguna petita empresa de bigues de ciment i mosaic, i l’antiga indústria tèxtil s’havia perpetuat en algun taller petit de confecció. En canvi, es crearen alguns bons tallers de mecànica i petits tallers dedicats a la fabricació de maquinària agrícola.

Entre les empreses més representatives cal esmentar la Cooperativa Agrària i Ramadera del Pirineu (Copirineu), que va tenir abast comarcal, i s’encarregava a Tremp de la fabricació de pinsos i de la comercialització de productes de molineria; tancà el 1994. També hi havia Fundicions Llarden, fàbrica del sector metal·lúrgic on es feien aixetes. La construcció del polígon industrial de les Colomines fou una mesura per a dinamitzar el sector.

El comerç i els serveis

La tradició dels mercats i fires de Tremp és molt antiga: ja se celebrava una fira el 1174. L’any 1228 consten dos mercats, el dimecres i el divendres de cada setmana, i el 1385 el rei Pere III va autoritzar, a més, la celebració de dues fires anuals de quinze dies de duració. La regularització del mercat tradicional del dilluns es va fer amb un privilegi del rei Felip IV de Castella del 25 d’agost de 1664 pel qual es concedien al mercat de Tremp els mateixos privilegis, gràcies i exempcions de què gaudien els altres mercats del Principat. D’aquest moment en endavant el mercat ja no va variar de data i alguns mercats, el del dilluns després de la Fira de Salàs, els dels dilluns de les dues Pasqües i algun altre prengueren un especial relleu. Així, les comunicacions de Tremp amb tota la Conca, el Pallars Sobirà i la Ribagorça han fet que la seva àrea de mercat sigui la més àmplia de totes les muntanyes de Lleida. El mercat tradicional continua viu i aferma sobre tota la comarca el prestigi i la capitalitat de Tremp.

Al costat dels mercats se celebraven fires per sant Domingo (4 d’agost), dita la Fira dels Alls, i per sant Tomàs (21 de desembre), famosa per les transaccions de porcs que s’hi feien. També era típica la fira de sant Joan (24 de juny), perquè hi havia una mena de llotja de la llana on es concertaven els preus de la llana recentment tosa i els que haurien de regir durant l’any. Tanmateix, la facilitat de comunicacions féu en part innecessàries les fires. Per intentar de mantenir el seu prestigi es va declarar fira el darrer dilluns de cada mes, però sense cap incidència especial. El 1964 es va iniciar (per sant Bonifaci, patró de Tremp) la celebració d’una fira industrial i agrícola, anual, promoguda per la Cambra de Comerç i Indústria local, coneguda també amb el nom de Fira de Primavera.

Pel que fa als serveis sanitaris, el 1993 fou inaugurat l’Hospital del Pallars, que dóna servei a la població de les dues comarques. En educació, l’ensenyament és cobert fins a la formació professional. Quant a allotjament, hom disposa d’una àmplia oferta hotelera.

La posició central de Tremp dins la Conca i el desenvolupament del comerç i els serveis, malgrat la manca d’una indústria forta, expliquen que Tremp sigui, amb la Pobla de Segur, el nucli que ha experimentat un major creixement i modernització al llarg del segle XX a la comarca.

La ciutat de Tremp

Morfologia urbana

La ciutat de Tremp (468 m i 4 647 h el 2005) és situada en un replà enlairat a la dreta de la Noguera Pallaresa, al centre de la Conca que presideix. Va néixer en un petit domini eclesiàstic a redós de l’església de Santa Maria, al llarg del segle XI. Aquesta i les cases que l’envoltaven es van cenyir amb una muralla, que en part devia correspondre al traçat històric dels murs i valls refet a partir del 1381 per ordre de Pere III. Així quedà configurat el nucli antic de la població, perfectament visible per la seva forma ovalada i pels seus carrers comprimits i estrets, amb un passeig o ronda que els envolta i que en un ampli sector, recorregut per la carretera de Lleida a la Vall d’Aran, guarda encara el nom de carrer o passeig del Vall, en record del fossat que circumdava la muralla. L’antiga muralla, pràcticament desapareguda, tenia quatre portals: el de Peressall, el de Soldevila, el de Sant Roc i el de Capdevila, i la flanquejaven sis torres, de les quals en queden tres, la dels Padres, la de la Sagristia i la de Mingo; una quarta torre, la Gavatxa, fou enderrocada durant les obres de modernització que feren enderrocar també el portal de Soldevila (1903) i el de Peressall (1915). D’aquestes tres torres rodones, la més ben conservada és la de la Sagristia, adossada a l’església parroquial; la dels Padres (dita així perquè era annexa al col·legi de Pares de la Sagrada Família fundat el 1864) tingué instal·lada temps enrere una estació meteorològica.

La relativa creixença que va experimentar la població a partir del segle XVII féu aparèixer a la part de llevant, enfront del Peiró o plaça de la Creu, un petit raval amb quatre carrers que es digué el Raval dels Caputxins, en record del convent de Caputxins que s’hi va aixecar el 1627 i on el 1826 es traslladà l’antic Hospital de Pobres, fundat el 1521 al carrer del Forn, fet que li féu canviar novament el nom.

El 1775 es va obrir un nou carrer extramurs, el carrer de Sant Roc, que inicialment s’omplí d’eres i pallers i acabà essent un important nucli de poblament, que en temps moderns ha esdevingut la via de comunicació directa amb l’estació. En aquest mateix temps s’anaven poblant el barri de les Adoberies i el carrer de Sant Jaume, ambdós fins el 1959 del terme de Talarn, bé que considerats ravals de Tremp. El convent de Sant Jaume de Pallars o Schola Christi fou un convent dominicà erigit poc abans del 1498 sobre una església, de Sant Jaume, preexistent. Rebé el 1525 la protecció de l’emperador Carles V i vers el 1534 s’havia convertit en estudi general o convent escola regit pels mateixos dominicans; el 1525 hom reconegué els seus estudis i el mateix Carles V concedí l’any abans a la institució l’explotació de les mines de metalls que hi pogués haver al bisbat d’Urgell i també a les Valls d’Aran i de Barravés. Perdurà com a convent i escola de l’orde fins a l’exclaustració del 1835 (tenia llavors 10 comunitaris i 14 estudiants dominicans) i fou aterrat el 1837 per fortificar la ciutat. L’unia a la població el pont de Sant Jaume, sobre el barranc de les Adoberies, encara existent. El 1880, amb motiu de la construcció de la carretera d’Artesa de Segre, es va obrir el passeig de la Rambla, urbanitzat i ampliat el 1923, prop del qual es construïren notables edificis, i es va continuar amb el passeig del Vall, també urbanitzat i ornat d’oms centenaris i d’una font lluminosa.

La creixença moderna de Tremp féu urbanitzar el 1913 l’antiga Sort de Mir, situada més enllà de la vall de Manyanet, el 1923 tot l’antic Prat de Sullà, que s’estenia a ponent del passeig fins al camí d’Aragó i el barranc del Juncar, i el 1937 la Sort de Sullà, que anava del carrer del Sac a la carretera d’Artesa. Així quedava configurada la ciutat extramurs, que en temps moderns s’ha continuat amb noves edificacions per la carretera d’entrada fins al barranc de Riucós i pel carrer d’Aragó, on s’han aixecat prop de l’estació els blocs de cases anomenats les Cases de Sant Bonifaci. Així mateix, hom va cobrir un sector del barranc del Juncar que permet el desenvolupament urbà vers el SW. Tot això, juntament amb l’agençament del Parc Municipal del Pinell, ha configurat un creixement harmònic entorn del nucli antic, que guarda el vell regust de vila antiga. Algunes de les modificacions fetes en aquest nucli foren l’eixamplament de la plaça de Capdevila el 1937 i el fet d’haver donat sortida al carrer del Mercadal.

Edificis d’interès

Entre els edificis més remarcables de Tremp hi ha en primer lloc l’església canonical o col·legiata de Santa Maria, coneguda de segles per Santa Maria de Valldeflors, per la llegenda de la troballa de la imatge que la presideix. L’església, dita antigament de Pallars, és la que va donar origen a la població, la qual es va fundar entorn d’ella i del territori exempt que l’envoltava. Malgrat invasions i destruccions àrabs evocades per cronistes sense prou fonament, la primera menció històrica, i encara molt dubtosa, és la de l’acta de consagració de la catedral d’Urgell del 839, on s’esmenta l’església de Santa Maria, “que dicunt ad Trimplo”, en un document que sembla redactat al final del segle X. En tot cas podríem admetre que ja existia una església a la fi del segle X, destruïda vers el 1070, quan el comte Ramon V de Pallars Jussà es va aliar amb els àrabs per restablir la seva autoritat al Pallars Jussà. Aquest fet hauria mogut el comte i la nova esposa, Valença de Tost, a dotar-la de nou i a procurar la seva restauració el 1079, un cop afermats en el comtat. També podria ser que hagués estat destruïda vers el 1040 en la ràtzia que va ocupar la Vall d’Àger, després de la primera conquesta per Arnau Mir de Tost; en tot cas, els mots “olim a paganis destructa” del primer document que en parla directament el 1079 no permeten excessives fantasies. El que sí que és cert és que l’església es restaurà entorn del 1079, que ja tenia una comunitat de preveres el 1087 i que el mateix comte Ramon V tingué la intenció de fer-s’hi enterrar, segons consta pel testament de la comtessa Valença. L’església fou ampliada o refeta vers el 1109 en temps dels comtes Pere Ramon i Arnau Ramon, quan es parla ja de les dues esglésies, la vella i la nova. Deixant de banda els problemes jurisdiccionals sobre l’església i la població entre els comtes de Pallars i la mitra d’Urgell, consta que l’antiga església fou reemplaçada per l’actual entre el 1638 i el 1642, en què es va consagrar l’església actual.

Es tracta d’una església espaiosa d’estil gòtic tardà, d’una gran nau, de 40 m de llargada per 13 d’amplada i 29 d’alçada, coberta amb voltes de creueria, acabada amb un gran absis rodó a l’interior i d’aspecte poligonal, pels grans contraforts a l’exterior. Té un petit creuer que li dóna planta de creu llatina, amb els altars del Santíssim i de Sant Bonifaci a cadascun dels seus braços. La nau té capelles a cada costat i una porta al costat dret, que dóna a la placeta de l’Església, indret on sembla que hi hagué l’antic claustre, del qual ens han pervingut alguns capitells, aprofitats per a piques d’aigua beneita, i les dependències canonicals, ara desaparegudes. Al presbiteri hi ha un senzill sepulcre del bisbe d’Urgell Francisco José Catalán de Ocón. D’altra banda, flanqueja l’església per un costat la base massissa del campanar, quadrada, que quedà inacabat i que el 1909 es va acabar amb un cos poligonal vuitavat, amb grans finestrals per a les campanes, amb coronament metàl·lic en forma d’arcs d’una cúpula. A l’altre costat hi ha la torre rodona de la muralla dita de la Sagristia. L’església ha sofert diferents reformes al llarg dels segles, les més notables el 1922, quan es va remodelar l’interior i se li va treure el cor dels canonges, que ocupava el centre de la nau. La comunitat canonical, regida inicialment per un ardiaca, càrrec que el 1257 es va unir a la mensa episcopal d’Urgell, constava de vuit canonges. Des del 1391 van entrar a formar part de la comunitat quatre beneficiats, nombre que havia arribat a 24 a la fi del segle XVIII. Des del segle XV es considerava canònica secular i col·legiata i per això fou regida per un canonge fins el 1852. Des del 1852, suprimida la col·legiata, és regida per un arxipreste. El 1923 l’església de Tremp va rebre de Pius XI el títol canònic de basílica.

Presideix aquesta església, que amb les guerres, especialment la de 1936-39, ha perdut els antics retaules i molta part del mobiliari, una magnífica imatge gòtica de fusta policromada, del principi del segle XV, d’uns dos metres d’alçada, que va reemplaçar l’antiga patrona (destruïda en un incendi), coneguda des dels segles medievals com a Santa Maria de Valldeflors, per la tradició que diu que fou trobada en la vall propera a l’església, la qual es cobrí de flors en ple hivern. Fou salvada el 1937, juntament amb el reliquiari de Sant Bonifaci, que fou tingut com a patró de la vila entre el 1644 i el 1856.

Un altre edifici notable és l’antic hospital, de pedra sòlid i majestuós. Fou erigit al carrer del Forn, poc després del 1521, gràcies al llegat de Jaume Fiella, un eclesiàstic fill de Tremp que morí essent canonge i degà de la seu de Barcelona. Aquest Hospital de Pobres fou traslladat el 1835 al convent de Caputxins, on restà sota la direcció de les monges de l’Immaculat Cor de Maria (1860). L’antic hospital fou convertit el 1840 en presó del partit judicial i després en magatzem municipal. L’actual hospital conserva de l’antic convent de Caputxins, erigit el 1627, l’antic claustre senzill i auster. La resta ha estat del tot transformada.

La casa de la ciutat ocupà fins el 1980 el lloc de l’antiga abadia o casa del capítol que el 1432 el bisbe d’Urgell va establir al comú de la vila de Tremp, prop de l’església, al lloc dit el Planell. Fou totalment reconstruïda el 1638 i tenia la planta baixa dedicada a hostal de la vila. El 1855 es va vendre l’hospital com a bé comú i l’ajuntament quedà propietari del pis, que arranjà el 1895.

Tremp tenia abans diferents cases senyorials o habitades per famílies del braç militar, com els Sullà, els Bardaixí, els Palau, els Orcau, els Gassol, situades preferentment al carrer de Soldevila. En una d’aquestes cases, la Casa del Baró d’Abella, s’instal·là l’Audiència i el 1892 es convertí en la Casa de l’Arxipreste o rectoria (en una bona part refeta el 1975). Altres edificis remarcables són el del Sindicat (1904), el Casal Catòlic Cultural (1929), el de la Societat La Lira (1935) i la Casa dels Pobres.

La cultura i el folklore

L’escola femenina o de les monges fou erigida el 1859, gràcies al bisbe Caixal, que l’any següent hi establia la comunitat de monges de l’Immaculat Cor de Maria o claretianes, al carrer dels Caputxins. El 1864 el pare Josep Manyanet (1833-1901), fill de Tremp, hi fundà la Congregació de Fills de la Sagrada Família i hi obrí un col·legi de primera i segona ensenyança, que funcionà amb intermitències fins el 1961. Les escoles públiques i oficials, existents també a mitjan segle XIX, l’any 1959 van estrenar un nou local vers el barranc del Juncar. A més, el 1960 es va crear el Col·legi Diocesà Pius XII, regit per la Congregació Salesiana, i l’any següent una Escola d’Arts i Oficis, que des del 1975 depèn també del bisbat.

Al costat de l’ensenyament, Tremp ha tingut des de mitjan segle XIX i fins a la guerra civil de 1936-39 una llarga tradició de confraries, germandats i associacions de tipus cultural, recreatiu o benèfic, com la Societat Casino (1850), Casino Artesà (1884) o Casino de la Unió (1888), que inicialment aplegaven els estaments alts de la població; de caire més popular aparegueren el 1905 El Relámpago i el 1906 La Rosa. El 1909 s’introduí el cinema, que esdevingué un espectacle normal des del 1912 en el Teatre Salón, el qual fou seguit el 1930 pel Cine Catalunya, on es feia també teatre i que perdurà fins el 1968, i el cinema La Lira, el 1945. També hi hagué una gran afecció al teatre, que es féu en diferents locals, com el Casal Cultural Catòlic, i en especial el cant, que donà lloc a l’entitat coral La Lira (1877), a l’orfeó Cantaires del Montsec (1905) i a l’Orfeó de Tremp, l’únic que subsisteix, creat el 1966. Quant a entitats culturals cal destacar el Museu Comarcal de Ciències Naturals del Pallars Jussà, que obrí al públic de forma permanent, el 2000. El museu es dedica a les ciències naturals, la geologia i la paleontologia. Quant a l’esport, el 1912 s’inicià el joc del futbol, de tennis i fins del beisbol. L’excursionisme té des del 1964 la Secció Amics de la Muntanya (SAM), que té al seu càrrec l’arranjament del refugi del Sant del Bosc al cim de la serra de Montsec, prop del santuari del mateix nom, i la realització de campanyes per a la recuperació del patrimoni artístic comarcal.

Entre les diferents festes de Tremp hom destaca la representació dels Pastorets que se celebra des del 1929. Per sant Antoni Abat se celebra la festa dels Tres Tombs i és tradicional, al vespre, dansar el ball del Contrapàs. El primer diumenge de maig es fa un aplec a l’ermita de la Mare de Déu d’Arbull. El cap de setmana més pròxim al dia 28 de juny es fa la popular festa dels Bombers. La festa major de Tremp se celebra en honor de la Mare de Déu de Valldeflors (8 de setembre). També es fa la festa de Sant Bonifaci (14 de maig), patró de la fira de primavera. Hom celebra la Processó del Sant Enterrament per Setmana Santa.

Altres indrets del terme

Palau de Noguera i Puigcercós

El poble de Palau de Noguera (438 m i 85 h el 2005) és a 3 km al S de Tremp, vora la carretera C-13. Té una disposició agrupada entorn de l’església parroquial de Sant Joan Baptista, edifici barroc poc característic, presidit per un bon altar neoclassicista. Dins el poble hi ha una petita capella sense culte, dedicada abans a la Mare de Déu de la Pietat, i en el terme les ruïnes d’una capella romànica dedicada a sant Joan i el santuari de Sant Antolí, edifici de volta apuntada i d’antiga devoció local i comarcal. La festa major s’escau el quart diumenge d’agost.

Palau de Noguera tingué una importància especial perquè controlava un gual de la Noguera Pallaresa. Fou una població fortificada i avui amb prou feines si es veu on era el perímetre de l’antic sector clos. Originàriament fou un palau dels comtes de Pallars Jussà, i és esmentat ja el 1100 en una donació de terres feta pel comte Pere Ramon I i a l’església de Mur. El 1161, el comte Arnau Mir i la seva esposa Òria donaren el lloc de Palau a l’orde de l’Hospital perquè tingués cura de la seva repoblació i aquests mateixos comtes, el 1168, expediren una carta de franqueses a tots els qui vinguessin a repoblar el lloc de Palau, dit també inicialment Vilanova de Pallars. Des d’aquest moment, la població i la seva església parroquial de Sant Joan quedaren unides a la comanda hospitalera de Susterris. En el testament del comte Arnau Mir (1171), per salvaguardar els béns i els drets que ja hi tenia la canònica o pabordia de Mur, es disposà que quedessin per a Mur totes les heretats lliures de tributs que hi hagués a la població de Palau o Vilanova, que s’anava construint al lloc on hi havia el seu palau vell. La comanda de Susterris hagué de defensar els seus drets quan el rei Joan I va pretendre de vendre, el 1381, aquest lloc juntament amb el de Puigcercós, que considerava del terme de Talarn, al noble Berenguer d’Abella. Dintre el mateix segle XIV, el comanador de Susterris va erigir a l’església parroquial un priorat de l’orde, on residiren els preveres que habitaven a Susterris i des d’aquí, des del 1436, els preveres de Palau havien d’anar a celebrar una missa cantada cada diumenge a l’església de Sant Joan, dita més tard de Sant Antoni de Susterris. El rei tenia part de la jurisdicció de Palau, segons consta per un document del 1471, i els homes de Palau havien de pagar anualment al rei 50 sous pel dret de la quèstia, tribut del qual foren dispensats per un privilegi reial del 1562. El domini dels hospitalers sobre Palau va perdurar fins el 1831.

L’antic poble de Puigcercós, en un enclavament al S de Tremp, era dalt un turonet, un xic separat de l’actual, que es va començar a esllavissar el 1858; va fer-ho de nou el 1881 i el 1889, cosa que obligà a construir un poble nou al pla (441 m). El fet va commoure l’opinió pública, i fins i tot el govern; s’organitzaren recaptes i una junta per a auxiliar els seus habitants. El 1892 s’havien construït les 36 cases on es van traslladar les famílies que hagueren d’abandonar el poble vell. L’església nova, dedicada, com l’antiga, a sant Martí, va fer-la aixecar a despeses seves el bisbe d’Urgell, Salvador Casañas, el 1894. Dalt el turonet esbalçat queden les ruïnes de l’antiga església romànica de Sant Martí, i un tros de torre rodona molt inclinada, la mateixa que, segons Madoz, feia de campanar, i restes d’algunes cases. En la demarcació de Puigcercós hi ha restes de la capella romànica de Sant Macari, que hom creu la primitiva església parroquial. Hom celebra la festa major el cap de setmana proper a sant Joan.

Puigcercós (52 h el 2005) formava un agregat que ja era documentat el 1194. Tenia el petit castell de Puigcercós, que fou objecte de venda el 1200 entre Ramon de Puigcercós i Acard de Mur per 600 sous jaquesos. El rei també hi tenia drets o l’alta jurisdicció al segle XIV; el lloc acabà essent de la jurisdicció del paborde de Mur, que es va mantenir fins el 1851 en l’aspecte religiós; en el civil s’uní a Palau de Noguera el 1842, quan tenia 97 h.

Vilamitjana i Suterranya

La vila de Vilamitjana (450 m i 207 h el 2005) o Vilamitjana de la Conca és al peu de la carretera de Tremp a Artesa de Segre, uns 4 km al SE de Tremp, en un petit tossal que domina la plana regada per la Noguera Pallaresa. Consta d’un nucli antic format per una trama de carrers irregulars adaptats al tossal, que culmina amb l’església parroquial de Santa Maria, un edifici gòtic format per una nau allargada de volta apuntada i capçalera plana, façana de portal adovellat d’arc apuntat també, amb una simple motllura, alta i esvelta per tal com té l’antic campanar d’espadanya tan ample com la façana, amb els seus llargs finestrals tapiats, i té a sobre d’aquest i del rellotge, un segon campanar, també d’espadanya de tres obertures que segueixen el ritme de les tapiades. Prop la vila hi ha l’antiga masia del Borrell, amb la capella de Santa Llúcia, romànica de volta esfondrada. Hom celebra la festa major el tercer diumenge d’agost.

Les notícies més antigues són del 1172. Des dels segles XII i XIII, Vilamitjana consta com a domini de la mitra d’Urgell, que va perdurar fins a la fi de l’Antic Règim. Antigament hi havia al cim de la vila, sobre l’església, el castell de Vilamitjana, del qual ara només ha quedat el topònim del Castell.

Vista del poble de Suterranya

El poble de Suterranya (553 m i 69 h el 2005), al NE de Vilamitjana, és al peu de la serralada de Sant Corneli i forma un petit nucli compacte de cases aturonades entorn de l’església parroquial de Sant Serni. Aquesta té una nau amb capelles laterals, d’època gòtica, bé que les voltes de la nau han estat transformades; la façana, amb un petit ull de bou i obertures tardanes, acaba amb un campanar d’espadanya. La festa major és el segon diumenge d’agost. Prop del poble hi ha el santuari o capella de Sant Miquel, edifici romànic encara amb culte, on es fa un romiatge el dia 29 de setembre.

La història revela que la parròquia i el terme de Suterranya (Soterrania en els documents dels segles XIII i XIV) fou una dependència del gran terme del castell d’Orcau i tingué per senyors els Orcau, els Erill i després els comtes d’Aranda i ducs d’Híxar, que eren els qui nomenaven el batlle. El lloc era entre el 1833 i el 1840 un bastió carlí d’on sortien grups que lluitaven contra Tremp i altres punts de la comarca addictes als cristians o liberals. Als segles XVIII i XIX hom coneix l’existència d’un molí comunal, dit Molí del Poble.

Al poble vell o ruïnes de Puigfalconer, on hom creu que hi havia el nucli original de Suterranya, hi ha les ruïnes de l’església dedicada també a sant Serni, de perfecta disposició romànica.

Claret, Fígols de la Conca i Puigverd de Talarn

El poble de Claret (616 m i 2 h el 2005) és situat a la dreta del barranc de Riucós, al SW del terme. L’antiga església parroquial era dedicada a la Mare de Déu de l’Esperança. Hom celebra el primer diumenge de setembre un aplec a l’ermita de Santa Helena. L’antic enclavament de Claret era separat de l’antic terme de Tremp pel municipi de Talarn. La baronia de Claret fou concedida el 1654 a Francesc d’Areny i de Toralla, senyor de Claret i el 1787 passà als Gràcia.

El poble de Fígols de la Conca (731 m i 2 h el 2005), o Fígols de Tremp, és situat al vessant oriental de la serra de Montllobar, a l’W de Claret. A mitjan segle XIX hi havia 20 cases agrupades. L’església parroquial de Sant Pere és d’origen romànic, però fou molt modificada entre els segles XVII i XVIII. Vora la població, a la Casa Batlle, hi ha una capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. Un xic més allunyat, el Mas del Prior, o el Masenc, té una capella sense culte dedicada a sant Sebastià, moderna, i conserva en ruïnes la romànica de sant Joan Evangelista. La festa major se celebra el tercer diumenge d’agost. El lloc de Fígols de la Conca, que l’any 1381 era de Jaume Rossell, el qual hi tenia 6 focs, i de l’orde de Sant Joan, que n'hi tenia 2, almenys des dela primeria del segle XVIII pertangué a la baronia de Claret.

El poble de Puigverd de Talarn (717 m i 1 h el 2005), és vora el pui del Moro, al S de Fígols. A mitjan segle XIX hi havia 9 cases poc distanciades entre si, excepte la de Miravet, més al S. L’església parroquial de Santa Anna depenia de la de Palau. El trull de la vila fou traslladat a Barcelona i exposat al passeig de Maria Cristina, a Montjuïc. Els llocs de Puigverd de Talarn i d’Arbull pertangueren a l’orde de Sant Joan de Jerusalem, dins la comanda hospitalera de Susterris.

Eroles, Montllobar, la Vileta i la Casota

Al N de Fígols de la Conca, al vessant meridional de la serra de Rocamola, en un petit turó entre dos barrancs, dits de la Pasterola i de la Quadra, hi ha el poble d’Eroles (683 m i 11 h el 2005), que fins el 1950 donà nom a un municipi. Les cases s’ordenen en un carrer i en una petita plaça. L’església parroquial de Santa Maria és d’origen romànic; havia estat destruïda per la gent de Tremp en el transcurs de la guerra entre el bisbe d’Urgell i el comte de Pallars, i fou refeta amb modificacions. Als afores del poble hi ha la capella de Sant Pere Màrtir.

Eroles, Montllobar, la Vileta, Sant Adrià, Alsamora, Gurp, la quadra Cabiserans i Mont-rebei integraven la baronia d’Eroles, que prengué el nom del castell d’Eroles, el qual des de la segona meitat del segle XI fou posseït pels Eroles, aleshores feudataris dels comtes de Pallars Jussà. El 1055 Eroles s’incloïa dins els termes dels castells de Llimiana i Mur. El 1392 el rei encara hi posseïa 8 focs, que aquell mateix any vengué a Ramon Roger d’Eroles. Dels Eroles, als quals encara pertanyia al segle XIV, la baronia passà als Queralt, als Vilanova, als Borrell, als Ibáñez-Cuevas i als Oriola-Cortada. Fou confirmada com a títol del regne el 1761 a favor de Maria de Borrell i de Copons, que fou àvia del baró Joaquim d’Ibáñez-Cuevas i de Valonga, destacat militar i polític absolutista. L’alou d’Eroles fou donat per la vescomtessa Sança, muller del vescomte Guillem I d’Urgell, segons el seu testament, a l’arxilevita Traver sota la subjecció de Santa Maria de la Seu d’Urgell; a la mort del dit Traver, l’alou d’Eroles havia de romandre en mans de la canònica de la Seu.

El despoblat de Montllobar, al SW d’Eroles, damunt la serra del mateix nom, el 1381 tenia 3 focs. A mitjan segle XIX hi havia només una casa, sobre el camí de Tremp, que feia d’hostal. Al cim del puig hi ha una torre mig derruïda, visible des de molt lluny. El 1392 el rei vengué els 3 focs reials que hi tenia a Ramon Roger d’Eroles i sgintegrà a la dita baronia. D’altra banda, cal dir que Montllobar, acull un important registre geològic.

Madoz, a mitjan segle XIX, explica que la Vileta i la Casota eren quadres o masos d’Eroles. L’antiga caseria de la Vileta és situada al NW del coll de Montllobar. Hi ha la capella de Santa Llúcia, romànica. L’antiga quadra i hostal de la Casota és entre la Vileta i Montllobar.

Castissent, Prullans, Vivers, Montserbós, Arbull i altres capelles

El poble de Castissent (722 m i 20 h el 2005), en part de masos dispersos, és aturonat sobre la Noguera Ribagorçana, aigua avall del Pont de Montanyana, a l’extrem SW del gran enclavament de Tremp. De l’església parroquial de Sant Joan Baptista, que pertanyia al monestir de Lavaix, depenien les de Montserbós i Prullans. Resten encara fragments de torres i muralles de l’antic castell de Castissent. Se celebra un romiatge al santuari de la Mare de Déu de Montserbós per l’Ascensió.

El topònim, que apareix documentat sota la forma Castellum Sanctum, segons Coromines, prové segurament de Castellum Sancti ‘castell de Sanç’ (Ibn ‘Ida¯rı¯; en diu Kasˇtel sˇent). Ramon d’Abadal explica que el primer comte independent de Pallars-Ribagorça, Ramon, lluità contra els sarraïns que el 904 s’havien apoderat de Sarroca de Bellera, Castissent i la Mola de Baro, i que feren un gran nombre de captius entre els quals el fill del comte, Isarn. El 1077 Sunyer Ramon definí a Ramon V de Pallars Jussà i a Valença el castell de Castissent. Castissent formà part primer del marquesat d’Aitona (a la primeria del segle XVIII) i després del marquesat de Pallars (1831).

Al sector occidental, al N de Castissent, es localitza el nucli de Prullans, on hi ha la capella de Sant Roc, romànica, que encara conserva les lloses de la coberta. El 1381 era dels hereus de R. Pascal, donzell, i hi havia 4 focs. El 1847 encara hi havia 8 cases.

Es desconeix la localització de Vivers, esmentat als fogatjaments del segle XIV.

El santuari de la Mare de Déu de Montserbós (999 m) és aturonat, vora l’antic camí i la carretera de Tremp al Pont de Montanyana. No gaire lluny hi ha l’ermita de la Mare de Déu de Montserbós, també romànica.

Al vessant occidental de la serra de Montllobar, al S del gran enclavament, hi ha l’antic lloc d’Arbull, amb el santuari de la Mare de Déu d’Arbull, romànic, amb absis amb arcuacions. El 1157 el comte Arnau Mir de Pallars Jussà deixà el castell d’Arbull a l orde de l’Hospital; aleshores n'era castlà Roger d’Eroles. El 1381 hi havia 3 focs. Hom celebra un aplec d’Arbull a Puigverd el primer diumenge de maig.

Altres capelles de l’antic terme de Fígols de la Conca són la de Santa Anna del Mas de Toríbio, la de la Mare de Déu del Roser del Mas Pedro; també el Mas de Ciutat té una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser i, així mateix, el Mas de Palasí; el Mas Carlets en té una a sant Agustí i una altra de la mateixa advocació és a la Casa Mostatxo; a Cal Batlle hi ha la de sant Antoni de Pàdua i sant Antoni Abat; a la Casa Miquel hi ha la de sant Germà, el Mas de Faro en té una de dedicada a sant Salvador i a Ca l’Aleixó, o casa Salzer, n'hi ha una dedicada a sant Pere. Són petites capelles, unes amb portal adovellat i lloses a la coberta i d’altres de més modernes. A la Casa Cortit es conserva el basament de l’absis romànic de la capella de Sant Miquel.

Claramunt i Tercui

Aturonat en un contrafort occidental de la serra de Rocamola, a l’W d’Eroles, hi ha l’antic poble de Claramunt (1.091 m), sota el turó del Cap. A mitjan segle XIX hi havia 15 cases agrupades; entre les cases disseminades hi havia la dels Prats de Ricon, la de Ramon del Soldat i la de l’Escolà; al poble hi havia restes d’una torre antiga i vestigis d’altres fortificacions. L’església parroquial de Sant Pere és romànica. Prop del Mas Fumat hi ha la capella romànica de Sant Salvador, amb arcuacions llombardes; conserva una pica baptismal de tradició romànica. La jurisdicció de Claramunt a la primeria del segle XVIII era de Pau d’Àger i el 1831 la senyoria del lloc pertanyia a Joaquim Labaing i la Cerda.

El poble de Tercui (783 m i 2 h el 2005) és aturonat i domina la riba esquerra de la Noguera Ribagorçana, a l’W de Claramunt. L’església parroquial de Sant Pere centra el petit nucli; és un edifici romànic modificat. Als afores hi ha les restes de l’antic monestir de Santa Maria de Tercui, l’església del qual també és romànica, fundat el 1061 pels monjos de Sant Pere de Rodes. Al segle XIII el superior de la comunitat tenia el títol de paborde, que passà, a l’extinció del monestir, a la parròquia (Sant Pere depenia de Lavaix des de la concòrdia del 1118). El 1381 el lloc era de l’abat de Sant Pere de Rodes i el domini passà després a la pabordia.

Gurp de la Conca i Santa Engràcia

El poble de Gurp de la Conca (917 m i 8 h el 2005) és a la capçalera del barranc de Seròs, sota mateix de l’espadat (on hi ha coves d’interès espeleològic) de la serra de Gurp. L’església parroquial de Sant Serni, romànica, té un portal adovellat resseguit exteriorment per una arquivolta amb motllures. És sufragània de la parròquia de Santa Engràcia, amb la qual depèn de l’arxiprestat de la Conca Alta i Flamisell. Sobre el serrat, vora la població es dreça, sense la coberta exterior, la capella romànica de Sant Martí. A migdia del poble, vora Montibarri, hi ha l’església de Sant Miquel, romànica, que fou donada a Sant Pere de Rodes el 1079.

Conta Madoz que a mitjan segle XIX algunes cases, de les 30 que hi havia, tenien com a teulat la mateixa roca a la qual eren arrecerades. A la sortida de la població pel camí del Molí hi ha el barri dit el Raval. En la part oposada, unes construccions subterrànies foren utilitzades com a corrals; són les coves que el cens del 1860 anomena d’en Genera, de la Roca, de Cisco Macià i de Muntaner. Al lloc de Gurp hi havia hagut el castell de Gurp. Poc documentat, se'n coneix l’existència per un instrument del 1079 segons el qual el comte Artau de Pallars Sobirà cedí a Sant Pere de Rodes l’església de Sant Miquel, situada al comtat de Pallars, dins el terme del castell de Gurp. A la primeria del segle XVIII posseïen la jurisdicció del lloc el baró de Claret i Maria Barutell, i el 1831 Gurp pertanyia a la baronia de Claret.

A l’E de Gurp, entre el Serrat Roig i la Costa Ampla hi ha el poble de Santa Engràcia (1.035 m i 24 h el 2005), sobre una roca tallada verticalment en espadat per la part del NE i de ponent. Al cim hi ha unes marques o senyals anomenats popularment les Petjades del Diable i restes dnuna antiga torre. L’església parroquial, en un lloc més elevat, és dedicada a santa Engràcia; es cobreix amb volta apuntada i té un campanar de torre adossat. El 1831 el lloc era del marquès de Pallars. A mitjan segle XIX hi havia 16 cases i un raval amb 7 cases més a la pujada, amb un molí d’oli i una petita capella. Sembla que aquesta és la de Sant Sebastià, de la qual resten escassos vestigis.

Tendrui i Sant Adrià

El lloc de Tendrui (642 m i 5 h el 2005), a l’E de Tremp, s’aixeca entorn de les restes del castell de Tendrui i de l’església parroquial de Sant Esteve, d’origen romànic. El pujolet on hi ha el poble és envoltat pel barranc de Tendrui, que antigament ajudava a la seva defensa. A mitjan segle XIX hi havia 15 cases i un mas dit la Torre de la Marquesa.

Vers el 1066 la vescomtessa de Pallars, Adalgarda, amb el seu fill Arnau, convingueren amb el comte Ramon V de Pallars Jussà i la seva muller Valença sobre la seva castlania, amb unes condicions que implicaven l’acceptació del conveni per Gerbert, també fill d’Adalgarda, si aquest sortia de la presó. Així, Gerbert, vescomte, convingué amb el comte Ramon V a propòsit del castell de Tendrui, del qual es partiren la propietat. Gerbert restava encarregat de Tendrui i es comprometia a no aliar-se amb el comte Artau de Pallars Sobirà sense el consentiment de Ramon. A l’indret posseïen béns el susdit comte Artau i el també comte Ermengol d’Urgell, béns que el 1086 cediren al comte Ramon V. En aquesta data ja s’esmenta, a més del castell de Tendrui, la seva vila. Sobre Tremp, el castell devia tenir força valor estratègic, ja que els vescomtes de Pallars Gerbert i Arnau se'n titulen senyors (la senyoria superior, però, era del comte de Pallars Jussà); entre els anys 1112 i 1114, el comte Pere Ramon I de Pallars Jussà és documentat que estigué a Tendrui amb el vescomte Pere I. Segons els fogatjaments del segle XIV, el lloc de Tendrui era dels cònsols de Tremp. Els canonges urgellesos, que havien obtingut la donació del lloc, compraren posteriorment el castell de Tendrui. Al principi del segle XVII consta que Tendrui era del capítol de la Seu d’Urgell. El 1831 pertanyia a la col·legiata de canonges de Tremp.

El poble de Sant Adrià (871 m i 4 h el 2005), al NW de Tendrui, és emplaçat sota Roca Mola, en la part més alta d’un turó des del qual s’albira tota la Conca de Tremp. L’església és dedicada a sant Adrià i el cementiri era contigu al castell. Fora del poble, al peu del turó, hi ha l’ermita de Sant Llorenç, romànica. Fou lloc de la baronia d’Eroles. El 1848 hi havia 13 cases sense carrers.

Espills, Escarlà, la Ribereta i altres masies

A ponent del gran enclavament de Tremp, entre les valls dels barrancs d’Escarlà i d’Espills, més a migdia (neix a Rocamola), s’alcen els cims del Grau d’Espills (1.118 m) i la Roca Roia (862 m), entre les quals, enlairat en un esperó rocós, hi ha el poble d’Espills (1.070 m i 5 h el 2005). A l’extrem de l’esperó s’alça l’església parroquial de Sant Pere, que fou possessió del monestir de Lavaix (1118); hi havia un molí fariner. Resten al poble les ruïnes de l’antic castell d’Espills, esmentat ja el 1055 com un límit del castell d’Areny. El 1381 era dels barons d’Erill, però a la fi de l Antic Règim, era d’una família cognominada Sobirà. A migdia del poble hi ha l’ermita de la Mare de Déu del Solà, petit edifici romànic d’una nau i absis semicircular, modificat.

En un tossal sobre la riba esquerra de la Noguera Ribagorçana hi hael nucli d’Escarlà (806 m i 2 h el 2005), a la dreta de la vall d’Escarlà. L’església de Sant Joan, sufragània d’Espills, és un interessant edifici d’origen romànic, amb absis sobrealçat, capelles laterals formant creuer i campanar de torre, alçat sobre les cases. A l’altre costat de la vall i al peu de la serra del Grau d’Espills hi ha el santuari de la Mare de Déu de la Mira, petit edifici d’una nau, que ha estat modificat.

La caseria de la Ribereta és a la solana del serrat de Roca Roia, amb el Mas d’Alturó i la capella de Sant Pau. Pels volts resten diverses masies, com ara: Concurrell, que es troba prop de la Noguera Ribagorçana, entre les valls d’Espluga Freda i Escarlà, amb la capella de Sant Martí; Vallibel, a l’esquerra de la vall del Solà; Cal Barreda, a l’altre costat d’aquesta vall; Lluell, Alfonsa, la Torre de Sullà, el Soldat, Sullivà (ambdues prop de la Ribereta), Soliveta, Tallonet i Farràs, totes tres situades prop de la Noguera Ribagorçana.

Sapeira, Espluga Freda, Aulàs, el Pont d’Orrit i Orrit

El poble de Sapeira (1.005 m i 2 h el 2005), al sector septentrional del gran enclavament de Tremp, és situat en un serrat que continua vers ponent la serra de Salàs i que forma l’interfluvi entre els barrancs del Solà i d’Espluga Freda, a la vora d’una petita vall, dita de Sapeira, afluent al segon per la dreta. Forma un petit grup de cases centrades per l’església parroquial de Santa Maria, d’origen romànic i modificada, amb una porta de triple arquivolta sobre àbac i l’absis substituït i campanar de torre quadrada, més recent.

El topònim prové de la penya o pedra (peira) on s’aixeca el poble i és documentat ja el 979. L’església fou donada el 1087 al monestir d’Alaó i el lloc, el 1381, pertanyia als barons d’Erill. Passà a altres mans i el 1831 consta que pertanyia a la família Serra, dins el corregiment de Talarn. Al segle XIX, el poble tenia un molí fariner i un altre d’oli.

El lloc d’Espluga Freda (1.196 m) és a migdia de Sapeira, a la dreta del barranc del seu nom. L’antiga església parroquial de Sant Esteve forma un conjunt amb una sèrie d’edificacions de pedra; es destaca el campanar de torre quadrada. Més a migdia, entre el barranc d’Espluga Freda i el d’Escarlà, als vessants de la muntanya de Sant Cosme, hi ha l’antiga església de Sant Cosme d’Espluga Freda, totalment en ruïnes (era romànica), a redós de la balma que donà nom al lloc, adossada a un penyal. El lloc és esmentat ja el 917 i figura al segle XVII en els dominis dels comtes d’Erill.

Aulàs (916 m i 15 h el 2005) és un nucli situat vora el barranc de Torogó, al N de Sapeira. La seva església de Sant Martí depenia de la de Sapeira. Consta el 1831 en el domini de la família Perucho.

A tocar de la Noguera Ribagorçana, a l’W de Sapeira hi ha el raval del Pont d’Orrit (15 h el 2005), enfront de la vila d’Areny de Noguera. Enlairat en un turó, a la dreta del barranc d’Espluga Freda, hi ha el poble d’Orrit (854 m), amb l’antiga església parroquial de Sant Pere, romànica, d’una nau, absis amb arcuacions i bandes llombardes, i campanar de planta quadrada; molt malmesa, ha estat abandonada i se'n bastí una de moderna, molt simple, amb campanar d’espadanya, més a la vora del riu i la carretera. Orrit és situat prop de l’entrada del congost d’Escales. Donà nom a la vall d’Orrit, que formà un antic pagus, el centre del qual, el castell d’Orrit, és esmentat ja el 826, i que comprenia una àmplia demarcació (termes de Sapeira i part dels d’Espluga de Serra i de Sopeira, inclòs l’important monestir d’Alaó, del qual fou una cel·la o dependència l’església de Sant Climent de la Vall d’Orrit). Passà als comtes de Pallars Jussà i fou incorporat a la corona el 1291. Al segle XVII era possessió dels comtes d’Erill.

Espluga de Serra, Castellet i Torogó

El poble d’Espluga de Serra (1186 m i 45 h el 2005) és al NE del gran enclavament de Tremp, a la capçalera del barranc de Tamúrcia, als vessants de ponent de la serra de Camporan, format per un agrupament de cases, centrat per l’església parroquial de la Purificació o de Santa Maria, dGorigen romànic i força modificada. El topònim fa referència a una antiga cova utilitzada com a refugi natural. A l’alta edat mitjana formava part del pagus de Viu de Llevata, i la seva església fou donada el 947 al monestir de Lavaix. Al segle XI s’integrà en el comtat de Pallars Jussà. Circumstancialment, amb motiu de les lluites nobiliàries contra Pere II, tingué el castell d’Espluga el veguer de Ribagorça Ramon de Molina. El 1381 figura en el fogatge amb 6 focs i sota el domini de Ramon de Claramunt; en els censos del segle XVII està sota un domini senyorial no precisat i a la fi de l’Antic Règim (1831) era, com Castellet, dels marquesos de Gironella.

El llogaret de Castellet (1.090 m) és a migdia d’Espluga de Serra i a la capçalera del petit barranc de Torogó. La petita església parroquial de la Mare de Déu de l’Esperança és d’una nau, portal adovellat i campanar d’espadanya amb un cobert. El 1071, el seu castell és anomenat al testament d’Arnau Mir de Tost, que hi tenia uns drets que passaren a l’Església d’Urgell. Pocs anys després fou objecte de transaccions entre els comtes de Pallars Jussà i Sobirà, que hi tenien dos castlans. El 1787 tenia 40 h i el 1831 era del marquès de Gironella. L’Espluga Llorna de Castellet fou habitada a l’edat del bronze.

Interior de l'església de Sant Climent de Torogó

El llogaret de Torogó (974 m) és situat a la capçalera del barranc de Torogó (afluent del Tamúrcia). El lloc és citat ja el 838. La seva església de Sant Climent fou santuari (974) i després centre del petit priorat de Torogó, depenent del monestir d’Alaó (984); és un temple d’origen romànic, modificat, amb una nau i absis sobrealçat i campanar de paret posterior.

La Torre de Tamúrcia, els Masos de Tamúrcia i Miralles

Vista general de la Torre de Tamúrcia

La Torre de Tamúrcia és situada al vessant esquerre de la vall de Miralles, entre Espluga de Serra i el tossal de Cornells. L’església parroquial de Sant Josep (abans sufragània de la de la Purificació d’Espluga de Serra) conserva l’absis de la primitiva construcció romànica i presideix la façana un campanar de torre quadrat. Al peu de l’encinglerada serra de Sant Gervàs s’alça la petita ermita de Sant Gervàs, petit edifici blanc, d’una nau, amb restes d’antigues construccions al voltant. El lloc pertangué, al segle XVII, als comtes d’Erill (com Aulàs); el 1787 tenia 38 h i el 1831 figura sota el domini de la família Torres. conserva l’absis de la primitiva construcció romànica i presideix la façana un campanar de torre quadrat. Al peu de l’encinglerada serra de Sant Gervàs s’alça la petita ermita de Sant Gervàs, petit edifici blanc, d’una nau, amb restes d’antigues construccions al voltant. El lloc pertangué, al segle XVII, als comtes d’Erill (com Aulàs); el 1787 tenia 38 h i el 1831 figura sota el domini de la família Torres.

Els Masos de Tamúrcia és una petita caseria situada al SW de la Torre de Tamúrcia, prop de la Noguera i a migdia del tossal de Cornells. Centra el llogaret la petita església de la Mare de Déu de les Neus, de pedra, d’una nau i campanaret d’espadanya, que depenia de la de Sapeira i havia estat una dependència del monestir d’Alaó.

El despoblat de Miralles, antic poble que donà nom al barranc, és a la dreta de la vall, sota Llastarri i al peu de la serra de Sant Gervàs. El seu castell és citat el 837 i resten també les ruïnes imposants de l’església de Santa Maria de Miralles, edifici romànic d’una nau, volta esfondrada, absis amb finestra de doble esqueixada, gran portalada i, a l’interior, l’arrencada dels arcs torals i l’arc triomfal (segle XI).

Llastarri, Casterner de les Olles, Trepadús i Enrens

Al N hi ha el despoblat de Llastarri (1.211 m), també als aspres vessants de la serra de Sant Gervàs, dominant Sopeira i el monestir d’Alaó i a la vora del coll de Llastarri, antic pas obligat en aquest sector. La seva església de Sant Hilari, petit edifici d’una nau, depenia de la de Sopeira i havia estat, igual com el proper castell de Llastarri, del domini del monestir d’Alaó (el castell des del 1217).

El despoblat de Casterner de les Olles (878 m) és situat a la riba esquerra de la Noguera Ribagorçana (ara inundada pel pantà d’Escales), al peu de la roca de Casterner (1.543 m), contrafort occidental de la serra de Sant Gervàs, a l’extrem NW, del gran enclavament de Tremp. La seva església de Sant Llorenç, petit edifici que centra l’agrupament, era sufragània de Sopeira. Consagrada el 1349, fou comprada amb el castell de Casterner per l’abat d’Alaó, que mantingué la jurisdicció del lloc. Les cases i l’antic hostal del Borrugat o Bargats, aigua amunt del riu, són actualment negats pel pantà.

Al peu de la Faiada de Malpàs, formant un enclavament, es troba l’antiga masia de Trepadús (amb la capella de la Santíssima Trinitat) i l’antiga masia d’Enrens. El castell d’Enrens és esmentat el 1064 i fou objecte de transaccions entre els comtes de Pallars Jussà i els de Pallars Sobirà. Enrens i Trepadús depenien de la parròquia de Viu de Llevata. El 1840 formaven municipi.

La història

El terme tradicional de Tremp és tan reduït i densament poblat que no s’hi coneixen jaciments arqueològics importants que permetin d’assegurar l’existència ací d’un centre de poblament protohistòric o romà, com és ara el cas d’Isona o d’altres punts de la comarca. Tradicionalment hom ha considerat que el pla urbà medieval de Tremp correspon a un antic campament militar romà, bé que no hi ha dades arqueològiques que confirmin aquest possible origen. Hom no creu que el testimoni de la suposada acta de consagració de la catedral d’Urgell del 839 reflecteixi altra cosa que l’existència d’una església a la fi del segle X, destruïda al llarg del segle XI i reedificada i dotada pel comte Ramon V i Valença vers el 1079.

Per la dotació del comte i potser per algun fet anterior al 1070 que hom desconeix, el petit territori de Tremp va formar un terme autònom o quadra dintre el terme de Talarn i a l’extrem d’aquest, de propietat i domini eclesiàstics. Sembla evident que inicialment el lloc degué formar part del terme jurisdiccional de Talarn, però falta documentació per a assegurar-ho i, d’altra banda, això ha estat un punt del qual mai no han volgut tractar els historiadors de Tremp.

L’especial estatut de Tremp, és a dir, de territori de domini eclesiàstic, dintre un marc de grans dominis comtals i laics sovint enfrontats, va atreure ben aviat pobladors al lloc, que sembla que s’havia envoltat ja de muralles dins el segle XII. Tot això féu que el comte de Pallars Jussà volgués recuperar o adquirir un control sobre la vila, i així, Ramon VI el 1175 va pactar un conveni o pariatge amb el bisbe Arnau de Preixens en virtut del qual en endavant la vila de Tremp esdevindria un lloc de domini comú del comte i de la mitra d’Urgell, a la qual correspondrien la major part dels drets pecuniaris. Amb la fusió del comtat amb la corona el 1192, la jurisdicció fou compartida entre el rei i el bisbe d’Urgell, fins que el 1370 el rei va declarar la vila incorporada a la corona, sense, però, ocasionar perjudici als drets senyorials de la mitra urgellesa, que perduraren fins a l’inici del segle XIX. Sota la protecció de la corona, la vila s’envoltà de noves muralles (1381-82) i s’autoritzaren gremis i oficis, a més de fires i mercats.

La situació especial de Tremp, en lloc obert i central, ha fet que sempre hagi estat caixa de ressonància de tots els fets del Pallars, més encara que Talarn, lloc encastellat i més arrecerat, que tingué, almenys nominalment, la capitalitat del Pallars fins una mica ençà del segle XIX.

Durant la guerra dels Segadors (1640-52), Tremp va refer les muralles i va construir noves torres, completades l’any 1836, amb motiu de la primera guerra Carlina, amb fortins als afores de la vila: el de la Quera en direcció a Claret, el del Pinell cap a Palau i el del Xut cap a la banda de Talarn. Aquest darrer, com també bona part de les muralles, fou enderrocat el 1874 amb motiu de la tercera guerra Carlina, fet que facilità l’expansió moderna de Tremp, lliure ja de tot impediment de murs i defenses.

La concessió del títol de ciutat el 1884 fou per a Tremp un premi a l’esforç de modernització que havia emprès des de la dècada anterior i a la vegada un estímul per a convertir la vila medieval i reclosa en una població oberta a tots els horitzons. Algunes dates d’aquesta modernització foren la inauguració del servei telegràfic el 1888, la celebració de l’Exposició Agrícola, Minera i Industrial el 1892, la instal·lació de la llum elèctrica el 1899, la fundació del primer Sindicat Agrícola el 1904, la inauguració del servei regular d’automòbils amb Tàrrega el 1908, el trasllat del cementiri vell al dels Caputxins el 1910, que duraria fins a l’inici de l’actual el 1919, i, per fi, la instal·lació de tècnics i oficines de La Canadenca, a partir del 1912, que s’inicià l’etapa, es podria dir, decisiva de modernització i realitzacions urbanístiques i ciutadanes.