Professor a Göttingen, Bonn i Heidelberg, el 1915 succeí Dilthey com a professor a Berlín. Preocupat per la història de l’esperit i per la pretensió d’absolut de la religió, féu alhora una anàlisi transcendental de la consciència (particularment de la religiosa) i un estudi sociològic del cristianisme. Oposat a l’historicisme i a l’absolutisme, afirmà l’existència de totalitats culturals —com, per exemple, humanisme i cristianisme— relacionades entre elles. Les seves obres, publicades del 1888 al 1925, foren recollides en 4 volums (Gesammelte Schriften, 1912-25) sota els títols genèrics de Les doctrines socials de les esglésies i dels grups cristians, Sobre la situació religiosa, la filosofia de la religió i l’ètica, L’historicisme i els seus problemes i Assaigs sobre la història de l’esperit i la sociologia de la religió.