És situada al N de l’istme rocallós que separa la sebkha Sedjoumi i el llac de Tunis. Comprèn una part antiga, la medina, típicament àrab, i entre aquesta i el port hi ha la ciutat moderna, construïda sobre un pla geomètric. No solament és la capital política i intel·lectual, sinó també el cor de la vida econòmica del país. Rep una forta emigració rural, que s’instal·la als voltants de l’aglomeració urbana. El port, construït al llac, és unit a la mar per un canal de 10 km de longitud, accessible a vaixells de menys de 6,5 m de calat, a l’extrem del qual hi ha l’avantport de la Goleta, reservat a la flota pesquera, als carregaments de fosfats i de ferro i a l’emmagatzematge d’hidrocarburs. El port de Tunis-la Goleta exporta productes agrícoles i miners i importa la major part de productes destinats al país. La funció portuària i les necessitats de l’aglomeració urbana han suscitat el desenvolupament d’activitats industrials, localitzades prop del port, als suburbis de Mégrine i Djebel-Djelloud (siderúrgia, metal·lúrgia, indústria del ciment i del vidre, gas líquid, fertilitzants i oli). Té universitat (1958), i entre els centres culturals sobresurt el museu arqueològic del Bardo, obert el 1888 en un dels antics palaus del bei, que conté una de les col·leccions més riques de mosaics romans.
Primitiva plaça forta (Tynēs) que protegia Cartago, passà al domini de Roma (144 aC). Capital del regne vàndal d’Àfrica (450-533), fou conquerida per bizantins (533) i musulmans (695). Centre econòmic de la regió musulmana d’Ifrīqiya durant tota l’època aglàbida (s. IX), durant la dominació fatimita (s. X) esdevingué un dels focus més importants de la resistència ortodoxa contra la doctrina xiïta. Inclosa, successivament, als imperis almoràvit i almohade (s. XI-XII), esdevingué la capital del nou estat hàfsida (1236), que establí relacions comercials amb l’Europa mediterrània, sobretot amb la corona catalanoaragonesa: Jaume I de Catalunya-Aragó signà un tractat amb el califa Abu ‘Abd Allah al-Mustanṣir (~1256), que reglamentà la presència catalana a Tunis. El 1285 Jaume I cedí l’alfòndec de Tunis a Ramon Arnau i Felip de Dénia, amb pactes que revelen la importància de la colònia catalana. Tunis obtingué consolat de catalans i de mallorquins; el primer arribà fins al s. XVI. Jaume II de Catalunya-Aragó també tingué importants relacions comercials i polítiques amb Tunis; el monarca català pactà amb Sanç IV de Castella els límits de les respectives àrees comercials al nord d’Àfrica, amb el riu Muluia com a línia divisòria; això mantenia Tunis dins l’òrbita comercial catalana. Després de l’ocupació benimerina (1347-50), repel·lida per una revolta popular atiada per elements arabòfils, fou cobejada tant per la corona espanyola com pels pirates barbarescs al servei de Solimà. La Goleta fou presa i la ciutat saquejada per Barba-rossa (1534). El contraatac de l’estol, integrat per naus hispanoportugueses i genoveses, aliades amb els Estats Pontificis i l’orde de Malta, comandat per Andrea Doria i al qual assistí personalment Carles V (1535), comportà la destrucció de la ciutat i l’acceptació de vassallatge a favor de la monarquia espanyola. Una altra vegada sota domini otomà (1570), fou reconquerida per Joan d’Àustria (1574), i caigué de nou l’any següent en poder dels turcs. El 1615 la flota anglesa de l’almirall Blake en destruí el port. Residència dels paixàs nomenats per la Porta i dels beis semiindependents del país, fins al final del protectorat francès (1956) fou la capital de la nova república independent. Dels nombrosos edificis de la medina, destaca la mesquita d’al-Zaytūna, fundada el 732 i reedificada al s. IX sota els aglàbides. A l’època dels hàfsides pertanyen les muralles, els basars, la qaṣba, la mesquita d’al-Qṣar, i la madrassa de la mesquita d’al-Zaytūna, que encara avui és un dels centres d’estudis religiosos més importants del Magrib.