En fou president J.M.Vallès i Ribot, i altres membres destacats foren P.Coromines, A.Bastardas, F.Layret, J.Carner, S.Gubern, J.Lluhí, els germans Zulueta, etc. Sota un programa autonomista, hi coexistien sectors liberals burgesos i d’altres de socialitzants i obreristes, i hi sovintejaven les friccions internes. Tenia per òrgans de premsa El Poble Català, el setmanari La Forja (1910-12) i, en alguns períodes, La Publicidad. Obtingué un èxit considerable en les eleccions legislatives del 1910, i l’any següent ingressà a la Conjunción Republicano-socialista, però no assolí de substituir el lerrouxisme en la direcció del republicanisme català, ni aconseguí un estil polític propi. La mort de Vallès i Ribot refredà l’entusiasme dels federals, mentre que molts dels antics integrants de la Unió Republicana —J.Zulueta, E.Corominas, L.Companys— se separaven de la UFNR per a ingressar al Partido Reformista de Melquíades Álvarez (setembre del 1912). Aquests afebliments, juntament amb la tàctica de front de dretes emprada per la Lliga, empenyien el partit a cercar una aliança d’esquerres amb els radicals; la idea, promoguda per Lluhí i Gubern, trobà fortes resistències al si de la Unió, però la gran davallada electoral del 1913 féu inevitable la coalició, formalitzada en el pacte de Sant Gervasi. Les catastròfiques conseqüències del pacte deixaren el partit —presidit per P.Coromines— desarborat; mantingué encara la coalició amb els radicals (1915-16), però la desfeta en les eleccions legislatives de l’abril del 1916 en provocà la descomposició. Els darrers residus de la UFNR a Barcelona i Badalona subsistiren fins el 1917, dirigits per S.Estapé, mentre molts dels seus homes representatius anaven a nodrir els rengles del nou Partit Republicà Català.