El nom oficial era Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques, i se’l coneix més sovint per les sigles d’aquesta designació (URSS). Amb una superfície de 22.402.000 km2, els seus límits coincidien aproximadament amb els de la màxima expansió territorial de la Rússia dels tsars, de la qual sorgí, i constituïa l’Estat més extens del món. Comprenia principalment la major part de l’Europa oriental, bona part de l’Àsia central i tota l’Àsia septentrional: Rússia, Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia, Armènia, Geòrgia, l’Azerbaidjan, el Kazakhstan, el Turkmenistan, el Kirguizistan, el Tadjikistan, l’Uzbekistan, Lituània, Letònia i Estònia. La capital era Moscou.
De la Revolució Russa a la creació de l’Estat comunista (1917-1924)
La Unió Soviètica sorgí de l’antiga Rússia dels tsars gràcies a la Revolució Russa. Un cop els bolxevics hagueren ocupat el poder pel novembre del 1917, V.I. Lenin, després d’arribar de Finlàndia, proclamà les anomenades tesis d’abril i inicià l’organització del nou règim.
Unió Soviètica Cartell propagandístic amb les paraules de Lenin: “De la Rússia de la NPE (Nova Política Econòmica) sortirà la Rússia socialista” (1930)
© Fototeca.cat
Pel gener del 1918 es proclamà la separació de l’Església i de l’Estat, i fou dissolta l’assemblea constituent. Per tal de consolidar llur poder, els bolxevics eliminaren els altres partits: pel juny del 1918 els menxevics i altres grups socialistes revolucionaris foren foragitats dels soviets; els socialistes d’esquerra foren exterminats després de l’intent de putsch del 1918. Durant el cinquè congrés soviètic panrús, fou acceptada la constitució de la República Soviètica Russa Socialista i Federal (1918); l’òrgan de govern superior fou el comitè central executiu. De fet, però, s’instaurà la dictadura del partit (que a partir del 1918 s’anomenà Partit Comunista), a través del buró polític del comitè central del partit, on Lenin gaudia d’una autoritat indiscutida. Durant aquests primers anys la història de l’URSS s’identificà, pràcticament, amb la del comunisme. El caràcter federatiu de Rússia comportà la formació de repúbliques soviètiques autònomes (per exemple, la República Alemanya del Volga). Un dels primers passos dels bolxevics fou signar amb Alemanya la pau de Brest-Litovsk (1918), que tingué resultats força desavantatjosos per a Rússia però permeté la consolidació del nou govern bolxevic, el qual, amb l’exèrcit organitzat per Trockij, hagué d’afrontar la rebel·lió militar dels russos “blancs”, enemics de la revolució, a Sibèria i el territori de l’Ural i del Volga encapçalats per l’almirall Kolčak; al S de Rússia i la part baixa del Volga, amb els generals Kornilov i Krasov al capdavant; a Geòrgia, Armènia i l’Azerbaidjan, amb les forces de Denikin i del general Wrangel, i finalment a la Rutènia Blanca i els països bàltics. Per tal d’ajudar aquests grups, el 1918 forces britàniques desembarcaren a Murmansk i, juntament amb els francesos, atacaren Arkhangel’sk, però es retiraren al final del 1919. Els japonesos, al seu torn, ocuparen la península de Sakhalin fins el 1922. Durant l’any 1920 forces bolxevics avançaren fins a Varsòvia, però foren derrotades pels polonesos, gràcies a l’ajut del general francès Weygand, i se signà la pau de Riga (1921). La intervenció estrangera i la guerra civil dificultaren l’estabilització de l’autoritat bolxevic. L’anomenat comunisme de guerra provocà una gravíssima crisi econòmica (els pagesos no aportaren llurs productes), i la presència de grups d’oposició a Lenin dins el partit féu sorgir diferències fonamentals (el 1921 tingué lloc un motí de grups d’esquerra radicals a Kronstadt). Per tal d’afrontar les dificultats econòmiques Lenin aplicà la Nova Política Econòmica, que permetia la introducció de certs mètodes de caràcter capitalista. El 1922 es reuní el primer congrés de la unió de soviets, i fou creada la Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques (amb la República Russa, la Transcaucàsica, la Ucraïnesa i la Rutena; més tard s’hi afegiren les de l’Uzbekistan, el Turkmenistan i el Tadjikistan).
L’estalinisme: l’Estat totalitari i la consolidació de l’URSS com a potència mundial (1924-1953)
En morir Lenin (1924), Stalin impedí la publicació del seu testament (en el qual ell era representat com un home perillós), i el 1927, al quinzè congrés del PCUS, aconseguí que fossin expulsats del partit Trockij, Zinov’ev i els seus seguidors (el primer s’exilià l’any 1929, i els altres acceptaren la readmissió al partit sota les condicions exigides). El mateix any es prengueren mesures per a fomentar la construcció socialista (entre d’altres, la col·lectivització de l’agricultura, la supressió de l’economia pagesa independent a favor de centres col·lectius, o kolkhozos, l’impuls a la indústria i l’inici d’un pla econòmic quinquennal). Durant l’hivern de 1929-30 el govern inicià un pla de col·lectivització forçosa que, malgrat uns resultats inicials catastròfics, replantejà amb un acusat enduriment. D’acord amb el discurs de Stalin del 1931, la prioritat de les col·lectivitzacions era la industrialització accelerada de l’URSS, objectiu al qual s’havia de supeditar el sector agrícola, amb les expropiacions sistemàtiques i la col·lectivització com a instruments. La vigorosa resistència dels mitjans i grans propietaris rurals (kulaks) a ser desposseïts propicià una onada repressiva que aviat adquirí caràcter punitiu: a les deportacions i requises forçoses de collites, d’instrumental agrícola i propietats, aviat s’afegiren mesures d’aïllament de la població, que tingueren com a resultat epidèmies de fam que assoliren la màxima gravetat el 1932-33. Com a resultat, la majoria de les fonts estimen que els morts per aquesta política de col·lectivització fou d’entre quatre i set milions de persones, la majoria, ucraïnesos. Al final de l’any 1932 hom considerà, però, acomplert el primer pla quinquennal i n’inicià el segon. Pel que fa a la política exterior, la Unió Soviètica tingué al començament dificultats per a ésser reconeguda internacionalment (sobretot després de l’assassinat, pel juliol del 1918, de la família imperial a Jekaterinenburg). D’importància cabdal fou el tractat de Rapallo (1922) amb Alemanya. El 1932 l’URSS signà tractats de no-agressió amb Finlàndia, Polònia, Letònia, Estònia i França. El 1933 en signà un amb la Xina i fou reconeguda pels EUA. L’any 1934 entrà a formar part de la Societat de Nacions. El 1935 signà pactes militars amb França i Txecoslovàquia, i aquell mateix any el setè congrés de la Tercera Internacional decidí que, per tal de lluitar contra el nazisme i el feixisme, els comunistes podien aliar-se amb elements burgesos i socialdemòcrates. Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola (1936-39) i la intervenció soviètica al costat de les forces republicanes, les relacions amb l’Alemanya nazi es deterioraren. Mentrestant, en política interior prosseguia una política de concentració de poder en mans de Stalin. L’any 1917 havia estat creada l’organització d’espionatge soviètic, la txeca, la qual fou transformada l’any 1922 en l’anomenada Gosudarstvennoje Političeskoje Upravlennije (GPU), sota la direcció de Dzeržinskij. L’any 1934 el GPU passà a formar part del ministeri de l’interior i fou un instrument en mans de Stalin per a liquidar els seus enemics (Zinov’ev, Kamenev, Bukharin, Rykov, etc.). Fou l’època dels grans processos, en el curs dels quals perderen la vida o foren exiliades innombrables persones. La repressió arribà també a l’exèrcit, i durant el 1937 foren liquidats el mariscal Tukhačevskij i altres caps militars. Al final de l’any 1936 fou proclamada una nova constitució, segons la qual la Unió Soviètica comprenia onze repúbliques soviètiques federades. El dret de vot general era garantit. Les eleccions per part de tots els soviets havien d’ésser directes. El soviet suprem —organisme suprem— restava compost de dues cambres, l’una representava la Unió i l’altra les nacionalitats. La concessió formal dels drets democràtics no aturà l’abús de poder de Stalin. Alhora s’intentà incrementar la indústria, sobretot la d’armament. S’inicià el moviment anomenat stakhanovisme, amb l’afany de superar la voluntat de l’home. El 1939 fou iniciada una política de negociacions amb l’Alemanya nazi, que culminà amb la signatura del pacte Germanosoviètic (23 d’agost de 1939) i d’un pacte secret que preveia la partició de Polònia i de gairebé tota l’Europa central. Les tropes soviètiques entraren a Polònia, i Ribbentrop delimità de nou amb els russos el territori que passaria a dependre de la Unió Soviètica. A partir de l’1 de novembre, aquests territoris es transformaren en una República Socialista Soviètica d’Ucraïna i una República Socialista Soviètica de la Rutènia Blanca. Així mateix, el tractat amb l’Alemanya nazi donava a l’URSS mà lliure envers els estats bàltics, que signaren tractats favorables a la Unió Soviètica; només Finlàndia s’oposà a la pressió russa, i fou atacada al final del 1939. Malgrat la condemna de la Societat de Nacions, l’URSS imposà a Finlàndia un tractat pel qual la província de Carèlia s’incorporava a l’URSS. Pel febrer del 1940 fou signat un nou tractat germanosoviètic, i alhora era tolerada la invasió nazi de Noruega. Pel juliol del mateix any l’URSS s’annexà Estònia, Letònia i Lituània i les convertí en noves repúbliques socialistes soviètiques. A partir del final del 1940 les relacions amb l’Alemanya nazi començaren a deteriorar-se, i el 22 de juny de 1941 s’inicià la guerra. Immediatament fou constituït un consell superior de defensa, format per Stalin, Molotov i Vorošilov, i s’iniciaren converses amb els aliats, mentre que el govern es traslladava de Moscou a Kujbyšev (a la confluència del Samara amb el Volga), per tal de no caure en mans dels alemanys; Stalin, però, restà a Moscou. Hom signà un tractat amb la Gran Bretanya (Londres, 1942), que fou seguit d’una conferència de Churchill, el nord-americà Harriman i Stalin a Moscou. Dintre el procés d’apropament a Occident, Stalin acceptà, cap al final del 1943, l’elecció d’un patriarca de Moscou (Sergi) i la reunió d’un sínode (patriarcat de Moscou). Alhora Stalin fou nomenat mariscal pel soviet suprem, mentre que es procedia a dissoldre la Tercera Internacional (o Komintern), fundada l’any 1919. Al final del 1943 tingué lloc la conferència de Teheran, on es trobaren, per primera vegada, Stalin, Churchill i Roosevelt, durant la qual foren fixats els termes de col·laboració durant la guerra i després d’aquesta. L’any 1944 tingué lloc la conferència de Moscou, i finalment, el 1945, la conferència de Jalta. Durant el desè congrés del soviet suprem (1944) fou canviada la constitució de l’URSS, de manera que cada república soviètica tingués un comissari per a la defensa i un altre per als afers exteriors. Amb tal decisió, la Unió Soviètica obtingué el dret de tenir tres veus a les Nacions Unides: una per la Unió Soviètica, una altra per Ucraïna i una altra per Bielorússia. Després de la derrota alemanya, Stalin, Truman i Churchill es reuniren a la conferència de Potsdam (1945). Tot just acabada la guerra, Stalin fou nomenat generalíssim, mentre que Txecoslovàquia renuncià a la Rutènia Carpàtica, que fou annexada a l’URSS (a la RSS d’Ucraïna). Com a resposta a l’ofensiva nord-americana d’ajuda als països víctimes de la guerra, l’URSS es declarà capdavantera dels estats socialistes i fundà (1947) el Kominform (o buró d’informació comunista, dissolt el 1956). Alhora propugnava la teoria de la divisió del món en dos blocs: el capitalista, o imperialista, i el socialista. El 1949 fou creat el Consell d’Assistència Econòmica Mútua (COMECON) per als països socialistes. En política interior, hom prosseguí el procés centralitzador. Stalin aconseguí de mantenir la seva posició dominant en el partit i l’Estat. L’Administració estatal gaudí cada vegada de més importància.
L’alternança entre desglaç i tensió i l’estancament intern (1953-1985)
En morir Stalin (1953), G.M. Malenkov, que el substituí a la presidència, aconseguí de liquidar el cap de la policia secreta L.P. Berija (1953). Per a afrontar l’OTAN, l’URSS formà (1955) un pacte militar amb les democràcies populars europees (Pacte de Varsòvia). Ambdós blocs iniciaren, així, el llarg període de confrontació mundial conegut amb el nom de guerra freda. Alhora inicià una política d’apropament a Occident (tractat amb Àustria, relacions diplomàtiques amb la República Federal d’Alemanya, etc.). Durant el vintè congrés del partit (1956) tingué lloc l’ascensió de Nikita S. Khruščov, amb l’ajut de Bulganin, i el consegüent allunyament de Malenkov. Khruščov criticà l’explotació del poder per Stalin i l’acusà de nombrosos crims; exigí el bandejament del culte de la personalitat i el retorn a les idees bàsiques de Lenin. Malgrat aquesta obertura, l’URSS intervingué el 1956 a Hongria per tal d’esclafar l’aixecament a Budapest. Durant el 1957 Khruščov allunyà del poder els seus enemics més importants (com Malenkov, Molotov, Kaganovič i Sepilov). Amb la promulgació d’un nou codi civil i penal (1958), la majoria de camps de concentració foren dissolts, i les deportacions disminuïren. El 1961 el programa del partit (del 1919) fou substituït per un altre; hom subratllà el tema de la coexistència pacífica i la possibilitat d’evitar les guerres. Un nou estatut del partit rebutjà les orientacions tant ultraesquerranes com ultraconservadores i predicà un comunisme reformista. Tot i això, les dificultats exteriors i interiors (conflicte amb la Xina, problemes econòmics, nova organització de l’aparell del partit, aparició de noves idees liberals) provocaren un procés de desconfiança, que culminà amb la caiguda de Khruščov (1964). El poder fou ocupat aleshores col·lectivament per Leonid I. Brežnev (cap de partit), Aleksej N. Kosygin (president del consell de ministres) i des del 1965, Nikolaj V. Podgornij (cap d’estat, substituït el 1977 per Brežnev). Es produí un retorn a la situació anterior a Khruščov, i es donà prioritat als afers de política interior. Durant el vint-i-tresè congrés del partit (1966) es tornà a introduir el buró polític i el càrrec de secretari general (ocupat per Brežnev), i es reforçà l’autocràcia del partit. El procés de liberalització impulsat per Brežnev (política econòmica més oberta, millora de les relacions amb els EUA) fou contrarestat per la invasió de Txecoslovàquia (1968) i la formulació de la doctrina de Brežnev sobre la “sobirania limitada” dels països socialistes, i a l’interior del país per la renovada repressió contra els intel·lectuals “dissidents”. Les relacions amb la Xina, que tendien a millorar després dels incidents del riu Amur (1969), empitjoraren arran de l’atac xinès al Vietnam (1979). La intervenció de les tropes soviètiques a l’Afganistan, en ajut del govern de Hafizullah Amin per a reprimir les guerrilles, a partir del desembre del 1979, provocà noves tensions internacionals. A l’octubre del 1980 Kosygin cedí el seu càrrec a Nikolaj Tikhonov, aleshores primer vicepresident. En morir Brežnev (novembre del 1982), Jurij Andropov ocupà la secretaria general del comitè central del partit i, al juny del 1983, la presidència del presídium. Els seus esforços per suprimir la corrupció i augmentar la producció foren interromputs per la seva mort (febrer del 1984). El 13 del mateix mes Konstantin Černenko el succeïa en la secretaria general del partit i el mes següent era elegit president del presídium del soviet suprem.
La perestroika i la fi de la Unió Soviètica (1985-1991)
A la mort de Černenko (1985), ocupà la secretaria general del comitè central el seu antic col·laborador Mikhail Gorbačov, el qual l’any següent engegà la perestroika, campanya de reformes de signe liberalitzador. Es donà una especial importància a la reforma econòmica, que consistí bàsicament en el rellançament de la iniciativa privada. Les mesures tenien per finalitat superar la ineficàcia de la planificació centralitzada, causant del creixent desavantatge de l’URSS en la pugna amb els EUA per l’hegemonia mundial. El mateix 1986, Gorbačov posà en marxa la glasnost (‘de portes obertes’), designació de la nova política soviètica relativa a la informació i als mitjans de comunicació, els quals l’Estat renunciava parcialment a controlar i tutelar. Gorbačov també intentà reduir la corrupció en l’Administració i, en l’àmbit local, introduir una certa democratització. Aquesta liberalització, que perseguia dotar el règim d’una major flexibilitat i eficàcia sense qüestionar-ne, però, els fonaments (és a dir, el predomini en darrer terme dels dictats del PCUS), no pogué contenir les tendències que havia ajudat a alliberar: hom assistí a una veritable explosió d’anhels llargament reprimits i a una creixent contestació al comunisme i a l’Estat soviètic, àdhuc amb les concessions de la perestroika. El principal element d’aquesta contestació fou l’eclosió del nacionalisme dels pobles no russos, que es desencadenà sobretot a partir del 1989. Els països bàltics foren l’avançada del moviment d’autodeterminació, i el 1990 es proclamaren independents. En les altres repúbliques i territoris soviètics no russos tingueren lloc amb més o menys intensitat reivindicacions del mateix tipus (sovint protagonitzades per l’antiga cúpula comunista local), i també es desencadenaren conflictes i tensions llargament larvats durant dècades, com ara el que enfrontà Armènia i l’Azerbaidjan per la sobirania de Nagorno-Karabakh. Per sortir al pas d’aquests moviments, Gorbačov proposà el 1991 una reforma constitucional (Tractat de la Unió), que no pogué deturar, però, les tendències centrífugues. En l’àmbit internacional, l’URSS tampoc no pogué evitar la desintegració del bloc de l’Est: davant de la reunificació alemanya es mostrà impotent i no pogué frenar la ràpida liquidació dels règims de l’òrbita comunista entre el 1989 i el 1991, substituïts per democràcies parlamentàries. El 1991 fou dissolt el Pacte de Varsòvia i es procedí a retirar les tropes soviètiques dels països que el formaven. D’altra banda, el 1989 l’URSS abandonà l’Afganistan i el 1991 signà amb els EUA acords de reducció d’armaments nuclears (START), fruit de la disposició de Gorbačov a enterrar definitivament l’era de la guerra freda, en un reconeixement implícit de la inferioritat soviètica. Fora del continent europeu, l’URSS es desentengué progressivament de la causa comunista, i la desaparició del bloc soviètic com a factor de contenció internacional afavorí el desencadenament de conflictes a l’Àfrica (Txad, Nigèria, Algèria) i a l’Orient Mitjà, on fou un dels elements que féu possible la guerra del Golf Pèrsic (gener-febrer del 1991). En el terreny econòmic, el xoc entre una economia de mercat aplicada amb un grau considerable d’improvisació i les inèrcies estatalistes provocà una situació caòtica, que es reflectí en el deteriorament de nombrosos sectors productius, el desproveïment del mercat i l’encariment dels béns de consum. D’altra banda, determinats grups s’enriquiren ràpidament aprofitant el desconcert. El descontentament resultant provocà moviments de protesta com el de les vagues mineres del març al maig del 1991. Les contradiccions de Gorbačov en aquesta situació s’evidenciaren amb el precari equilibri en què es mantingué en el poder: d’una banda, pactà amb el sector reformista més radical, encapçalat per Boris Jelcin —nou president no comunista de la Federació de Repúbliques Russes des del 1991—; de l’altra, incorporà al seu govern representants dels sectors més durs del règim anterior contraris a la supressió del paper rector del PCUS i a l’establiment d’un règim democràtic. A mitjan agost del 1991, aquest sector dugué a terme un cop d’estat, que frustrà la resistència popular. El cop determinà l’ensorrament de la ja feble posició de Gorbačov i el reforçament de Jelcin, el qual prengué la iniciativa en la direcció de la nova etapa de reformes polítiques. Al final del mes d’agost, el soviet suprem dissolgué el PCUS i pel setembre l’URSS reconegué oficialment Estònia, Letònia i Lituània com a estats independents. Poc després de l’intent de cop d’estat, la majoria de les repúbliques soviètiques declararen la independència malgrat l’intent de Gorbačov de preservar la integritat territorial de l’URSS amb la proposta d’una Unió d’Estats Sobirans, que no prosperà i que provocà la seva dimissió. Mentrestant, el govern de la república russa, sota la direcció de Jelcin, aconseguí controlar totes les institucions de l’Estat soviètic. L’1 de desembre, les antigues repúbliques soviètiques de Rússia, Bielorússia i Ucraïna, ara constituïdes en estats sobirans, signaren l’acta fundacional de la Comunitat d’Estats Independents. Amb la creació d’aquest organisme es donava de fet per dissolta la Unió Soviètica. /p>