La geografia física
Fisiogràficament, l’Uruguai forma part de l’extrem sud de l’escut paleozoic brasiler. El relleu és determinat per una sèrie de turons ondulats i allargats, composts per materials cristal·lins, granit i gneis (les cuchillas), d’una escassa altitud (no ultrapassen els 600 m), que només fan la funció de divisòria d’aigües. Potents estrats d’argila i gres d’origen fluvial o eòlic han reomplert les valls que hi ha entre les cuchillas, i formen una gran plana, suaument ondulada, que dona al paisatge l’aire d’un peneplà, només interromput per les petites però allargades cuchillas, que formen ramificacions. Les més importants són la Cuchilla de Santa Ana, que s’estén per la frontera brasilera, de la qual surten, perpendicularment, la Cuchilla Grande, a l’E, que arriba fins al Riu de la Plata, i la Cuchilla de Haedo, cap a l’W. L’elevació principal del país és la Sierra de las Ánimas (540 m), al S de la Cuchilla Grande. El litoral, seguint la tendència del paisatge interior, és molt simple. Des de Martín Chico, situat a la desembocadura del riu Uruguai, fins a Chuz, a l’extrem nord de la costa atlàntica, forma un arc de característiques molt regulars, amb predomini de costes baixes i arenoses, amb albuferes i barreres litorals, de les quals sobresurten a vegades roques cristal·lines, pertanyents a l’escut. Per la seva situació subtropical, l’Uruguai té un clima temperat humit, amb absència d’estació freda i lleugeres oscil·lacions tèrmiques durant l’any (15 °C a l’hivern i 25 °C a l’estiu). Té molta inestabilitat atmosfèrica, a causa de la constant circulació de ciclons i anticiclons. Això hi provoca pluges abundants i bastant regulars, amb un màxim de primavera i un mínim d’estiu, amb un augment de la intensitat de SW (900 mm) a NE (1.300 mm). Els vents dominants són el de l’E, que provoca pluges, i el del SW, el pampero, que és fred i sec. És un dels països més ben regats del món. La xarxa fluvial és densa i ramificada. La situació de les cuchillas i la suau inclinació del territori cap al SE, d’una banda, i cap a l’W, de l’altra, han determinat tres conques hidrogràfiques. La més gran és la del riu Uruguai, un dels més importants del continent i artèria comercial d’una importància vital. El seu afluent més important, el Negro, travessa tot el territori de NE a SW. Les altres conques són la del Riu de la Plata, amb els rius San José i Santa Lucía, i la de l’Atlàntic, els rius principals de la qual (el Cebollatí i el Yaguarón) desemboquen a la llacuna de Mirim. La gran humitat originada per les abundants pluges fa que els camps ofereixin un aspecte de verdor constant. Les quatre cinquenes parts del territori són ocupades per formacions herbàcies, la major part gramínies (més de 500 espècies). La vegetació arbòria és escassa: només apareix a la vora dels rius, formant boscs de galeria. Hi ha formacions de palmeres als vessants d’alguns turons del SE del país.
La geografia econòmica i l’economia
El medi natural ha imposat l’orientació de l’economia de l’Uruguai. Al territori, com a immens prat natural que és (76% del territori), hom practica la ramaderia (bestiar oví i boví): el 1994 hi havia una proporció de 327 bovins i de 744 ovelles per cada 100 habitants. Els bovins forneixen la llet, majoria de la carn i els cuirs; dels ovins, a més de carn i pells, hom treu llana (una de les primeres produccions del món); l’aviram és important tant pels ous com per la carn. Juntament amb la ramaderia, bé que a molta distància, l’agricultura constitueix un altre dels recursos econòmics (blat, blat de moro, arròs, melca, ordi, civada, patates, tomàquets, moniatos i fruita). Hi ha també conreu de la vinya i altres plantes industrials, com el tabac, la bleda-rave sucrera i la canya, i les oleaginoses, com el gira-sol, la soia i els cacauets. L’explotació forestal és secundària; en canvi, la pesca permet una exportació regular. El percentatge de la població activa dedicada al sector primari és aproximadament del 10%, que aporta el 9% del PIB. La mineria hi té poca importància (només petites quantitats de talc, granit i marbre). La indústria (20% de la població activa i 17% del PIB el 1993) es basa primordialment en l’elaboració de productes derivats de la ramaderia i de l’agricultura (carn congelada, extrets de carn, pells, cuir, productes derivats de la llet, sucre, vi, cervesa i cigarrets). Segueix en importància la indústria tèxtil, dedicada a la transformació i la filatura de la llana, a més de la del cotó i de fibres artificials i sintètiques, i la del calçat. Hi ha també fàbriques de ciment, una refineria de petroli (La Teja, a prop de Montevideo) i indústries de pneumàtics, de gas manufacturat, d’acer, de la fusta i el paper i de la construcció i obres públiques. La indústria de béns de consum és protegida per fortes duanes, però treballa a mitja capacitat perquè tampoc no exporta gaire. Quant a la producció d’electricitat, unes quatre cinquenes parts són d’origen hidràulic, però resulta insuficient i hom n'importa de l’Argentina. Pel que fa a les comunicacions, tant la xarxa de carreteres (52.000 km 1993) com la de ferrocarrils (3.000 km) són d’estructura radial, amb centre a Montevideo, i concentren el tràfic en les dues carreteres i els dos ferrocarrils que, per damunt el riu Uruguai, uneixen el país amb l’Argentina. Moltes de les comunicacions interiors són efectuades a través del riu Uruguai, navegable per a vaixells marítims, en un curs de 300 km. La flota fluvial uruguaiana el pot remuntar fins al Brasil, però normalment hi arriba remuntant el Paraná, des del Riu de la Plata, per aigües argentines o frontereres entre l’Argentina i el Paraguai. El port de mar principal, un dels més importants de l’Amèrica del Sud, és el de Montevideo. L’únic aeroport internacional és el de Carrasco, a 22 km de Montevideo. El comerç exterior (que a la meitat dels anys noranta encara depenia gairebé en un 60 % del sector agropecuari) és deficitari des de la primeria dels anys noranta. Els animals vius i els productes derivats de la ramaderia són la principal partida de les exportacions (26,6% el 1995), seguits dels productes tèxtils (20%), els productes agrícoles (14,6%), les pells i els cuirs (12%), els plàstics (3,6%) i els aliments elaborats (3,5%). L’Uruguai importa maquinària i equips de transport (34%), productes minerals (10,7%), materials sintètics (7%) i tèxtils (6,8%). Els principals clients i proveïdors són el Brasil i l’Argentina, que, a parts aproximadament iguals, representen entre el 55% i el 60% tant de les importacions com de les exportacions. A continuació, els Estats Units d’Amèrica són els clients (7%) i proveïdors (9,4%) més importants, seguits d’alguns estats de la Unió Europea. Fins després del 1930 l’Uruguai era considerat el país més ric de l’Amèrica Llatina després de Cuba. Però la frenada de la immigració, la manca d’industrialització i l’aïllament polític l’han empès a un llarg estancament. En el període 1974-80 el PIB de l’Uruguai cresqué el 4,8% anual; el 1981 fou any d’estagnació i seguí un trienni negatiu, amb una minva del 5,4% anual; el 1985 recuperà l’estagnació (+0,5%). El període 1985-92 el creixement mitjà anual del PNB fou del 2,9%. Al final dels anys noranta patí una forta crisi, i l’any 1999 el creixement del PNB fou negatiu (-3,2%). El 1998, la renda per habitant era de 4.510 $, només superada per l’Argentina, la Guyana i alguns petits estats del Carib. El 1993 fou introduïda una nova unitat monetària, el peso. La seva entrada a Mercosur, del qual fou un dels cofundadors, comportà dificultats per a les exportacions, que hagueren de competir directament amb les de l’Argentina i el Brasil. D’altra banda, l’Uruguai ha intentat superar el pes excessiu del sector ramader, i ha d’afrontar a més unes elevadíssimes taxes d’inflació i de despesa pública.
La geografia humana i la societat
L’Uruguai és un dels països més densament poblats de l’Amèrica del Sud. La causa és la forta immigració, la qual, tanmateix, ha minvat molt els darrers anys, i, així, la taxa anual de creixement natural s’ha vist reduïda al 6,8‰ (1998). La major part de la població és d’origen europeu (sobretot italians i espanyols), i el 8% són mestissos. La densitat és de 18 h/km2, però la distribució de la població és molt irregular: el sud del país (el 9% del territori) concentra les tres quartes parts de la població, mentre que en certs departaments del nord la densitat no arriba a 5 h/km2. El 91,3% de la població és urbana. Montevideo, la capital, que acull prop de la meitat de la població total del país, és l’única ciutat amb més d’un milió d’habitants; totes les altres tenen menys de 100.000 h. La llengua oficial és el castellà i la majoria de la població (79%) és cristiana. Montevideo posseeix també les dues universitats del país. D’acord amb la constitució del 1966, l’Uruguai és una república unitària. El poder executiu recau en el president de la república, i el legislatiu en l’assemblea general, amb dues cambres: el senat, amb 31 membres, i la cambra dels representants, amb 99, elegides per sufragi universal cada cinc anys. És membre de l’ONU, de l’OEA, de l’ALADI i de Mercosur.
La història
La conquesta i la colonització castellanes
Els pobladors més antics arribaren des del Brasil, seguits per altres grups de cultura neolítica (charrúas); l’onada més recent pertangué als tupís. Al moment de la conquesta europea, la cultura guaraní s’anava estenent. A partir del segle XVI, castellans i portuguesos vorejaren la costa; Magalhães feu explorar el riu Uruguai (1520); Caboto s’internà pel Paraná (1527); Pedro de Mendoza hi desembarcà abans d’anar a l’altra riba a fundar Buenos Aires (1536); ningú, però, no hi arrelà. Al segle XVII, els franciscans fundaren Soriano, reducció d’indis, i els jesuïtes feren el mateix en el territori que avui pertany al Brasil. Després de moltes discussions sobre la qüestió limítrofa castellanoportuguesa, els castellans fundaren la fortalesa de Montevideo (1724), convertida en ciutat el 1729; en crear-se el virregnat del Riu de la Plata (1776) i en firmar-se la pau de San Ildefonso (1777), anaren sorgint tota una cadena de noves ciutats de l’interior del país: Canelones (1778), San Carlos, Paysandú, Minas, Las Piedras (1780), Mercedes (1791), Rocha, etc. A la darreria de l’època colonial l’Uruguai exportava productes derivats de la ramaderia: carn salada, cuir i greix, canalitzats mitjançant el port de Montevideo. La balança comercial, però, era desfavorable. Montevideo era gairebé un apèndix de Buenos Aires, circumstància que motivà una rivalitat mútua creixent i que explica, en part, la separació republicana. Poques zones americanes colonials poden presentar un dualisme tan pregon entre les formes vigents a la ciutat i a la ruralia: si Montevideo podia estar al dia en costums europeus, país endins regnava tota una altra escala de valors (la força, l’instint de supervivència). A més de les regions administrades pels jesuïtes a través de la xarxa de reduccions, l’Església s’instal·là a les ciutats, com arreu de l’Amèrica Llatina; l’endarreriment, però, del procés colonitzador impedí la creació d’una circumscripció episcopal pròpia i en els afers religiosos depengué també de Buenos Aires. La conversió dels indígenes que no s’integraren a les reduccions jesuítiques no fou acabada abans de la independència.
De la independència a la guerra civil
La revolució independentista (1810-28), en la qual destacà José Artigas, es produí en un territori molt poc poblat. La convenció preliminar de pau (1828) signada entre l’Argentina i el Brasil creà la República Oriental de l’Uruguai com una solució transaccional entorn d’un territori secularment disputat per castellans i portuguesos. Cap al 1836 sorgiren els dos primers partits (Partido Blanco o Nacional i Partido Colorado), que esdevingueren l’instrument a l’interior de la disputa uruguaiana entre l’Argentina i el Brasil. La Guerra Gran (1838-51) fou una guerra civil on se sobreposà una pugna entre l’Argentina, el Brasil, França i la Gran Bretanya. La inexistència d’un veritable estat organitzat permeté el manteniment de dos governs paral·lels durant nou anys, amb el suport dels seus respectius aliats internacionals. Totes les guerres civils posteriors conegueren ingerències semblants: el 1865, per exemple, una flota brasilera bombardejà Paysandú per ajudar el Partido Colorado de José Flores, enfrontat a la burgesia urbana de Montevideo. A partir de la Guerra Gran, gràcies a les exportacions de carn i cuir, l’Uruguai s’expandí ràpidament: de 50.000 h el 1810 passà a 220.000 el 1852 (Montevideo passà de 5.000 h a 60.000). Sorgiren algunes indústries, sobretot tèxtils, i foren creats els primers bancs, regularitzades les comunicacions marítimes i fluvials, construïts un telègraf (1865) i línies fèrries (1867), etc. A partir del 1875 el creixement s’accelerà: de 450.000 h el 1875 passà a un milió el 1908 (300.000 a Montevideo), gràcies a la immigració en massa d’espanyols i italians. Així sorgí una estructura social europeïtzada i cristal·litzà un corrent laic que afectà sobretot l’ensenyament. D’altra banda, la unitat geogràfica i ètnica i el pes dels partits polítics minvaren el paper de l’exèrcit. Els partits hegemònics no tenien programes i organitzacions gaire definits. Eren interclassistes i els dirigien elits rurals. Tanmateix, hom no pot identificar el Partido Colorado amb els liberals ni el Partido Blanco amb els conservadors, tot i que aquest darrer defensava més els interessos dels terratinents. A partir del 1851 l’oligarquia urbana maldà per alliberar-se de la intervenció dels capitosts rurals i militars. El 1872 hom assolí un pacte global que originà un repartiment del poder, amb predomini del Partido Colorado: la coparticipació. Entre el 1880 i el 1900 els liberals s’agruparen en el Partido Constitucional, de notable pes polític, però amb poca força electoral. A la segona meitat del segle XIX augmentà la dependència amb la Gran Bretanya a través dels emprèstits al deute públic i les inversions al sector de serveis. L’economia continuava essent bàsicament ramadera i exportadora; l’agricultura servia per a abastar Montevideo. El 1903 l’assemblea general elegí president José Batlle, del Partido Colorado, que s’imposà als candidats oficialistes amb l’ajut d’una part del Partido Blanco. Batlle volgué manipular la coparticipació en favor dels seus aliats i esclatà la guerra civil (1904), però la mort d’Aparicio Saravia, capdavanter del Partido Blanco, en la batalla de Masoller, provocà la fi de la coparticipació, i els capitosts rurals perderen, així, llur preeminència, en favor de la burgesia de Montevideo.
El segle XX: modernització, guerra civil i dictadures militars
El president Batlle començà aleshores la modernització de l’estat, i creà un poder centralitzat i eficaç. A partir del 1911 començà la nacionalització dels serveis bàsics, el laïcisme fou enfortit i una activa política exterior consagrà la sobirania uruguaiana i obrí mercats nous. El creixement de Montevideo originà els primers moviments sindicals a partir del 1865, però fins el 1896 no esclatà la primera vaga d’importància. Batlle desenvolupà una àmplia legislació laboral, que afavoria els sindicats, influïts primer per l’anarquisme i més tard pel marxisme. El Partido Colorado mantingué la seva hegemonia gràcies al sector més radical (batllisme). Batlle fracassà, però, en el seu intent de vincular al govern els sectors latifundistes ramaders de l’interior que havien restat al marge de la democràcia social instaurada. La divisió del país continuà, doncs, i la crisi del 1929 significà la primera sotragada severa del règim. Solament un complicat sistema electoral i un redreçament econòmic permeteren de superar-la. Els EUA també hi ajudaren, però n’augmentà la dependència. Una segona prosperitat, a remolc de la Segona Guerra Mundial, en la qual l’Uruguai combaté a favor dels EUA, permeté un intent d’industrialització, que es basà en l’exportació de llana, i un nivell de vida urbà superior a les possibilitats reals del país. La recessió del 1958, quan Europa ja s’havia recuperat, afectà especialment la petita classe rural, que es mobilitzà a favor del Partido Blanco. L’aliança entre els grans terratinents, els petits propietaris i la burgesia urbana desplaçà la burocràcia batllista. La crisi econòmica continuà, sobretot a partir del 1962. La inflació i la caiguda de les exportacions minvaren el nivell de vida de les classes assalariades, hi hagué disturbis i el govern optà per la repressió. El 1966 el Partido Colorado recuperà el govern, però no pogué reordenar l’economia i tornaren a la repressió. Al costat dels partits d’esquerra sorgí un moviment de resistència urbana (tupamaros), que obtingué grans èxits en la guerrilla a Montevideo. Després del fracàs electoral d’un front d’esquerres (1971), un sector progressista de l’exèrcit s’alçà contra el president Juan Bordaberry i dissolgué el parlament (1973), però fou desplaçat pels oficials més reaccionaris amb el suport dels EUA (1975). La crisi ramadera, l’erosió del comerç exterior, la inflació crònica, la desocupació generalitzada i la corrupció administrativa dugueren l’Uruguai a una situació econòmica extrema. La repressió militar, amb la col·laboració d’experts nord-americans i brasilers, abastà qualsevol expressió democràtica, les organitzacions polítiques i sindicals foren perseguides i la població hagué d’emigrar en massa. Substituït Bordaberry per Aparicio Méndez (1976), partidari del model socioeconòmic del Brasil, el règim militar pretengué perpetuar i institucionalitzar la dictadura mitjançant una nova constitució, però aquesta fou rebutjada en referèndum per més de la meitat dels vots. Hom inicià aleshores una liberalització del règim. Així, l’any 1981 Méndez fou succeït pel general retirat Gregorio Álvarez Armellino, que dirigí la transició cap a un govern civil. L’any 1984, després de la legalització de diversos partits polítics, el govern militar negocià directament amb les principals forces polítiques el restabliment d’un govern civil. Les eleccions presidencials del novembre d’aquest any donaren la victòria a Julio María Sanguinetti, representant del Partido Colorado.
Hegemonia de Blancos i Colorados (1985-2004)
El febrer del 1985 els militars abandonaren el poder i al març Sanguinetti assumí el càrrec de president de la república. El nou primer mandatari uruguaià formà un govern d’unitat nacional, legalitzà organitzacions polítiques i decretà una amnistia política. El govern de Sanguinetti encarà la difícil situació econòmica amb la creació d’un consens entre les diverses forces polítiques, sindicals i patronals. Malgrat aquests intents, la conflictivitat laboral continuà i les vagues s’estengueren al llarg del 1986 i el 1987. A la primeria del 1986 el govern signà amb els principals partits polítics un acord nacional sobre política econòmica. Aquest mateix any tingué lloc una forta polèmica sobre la qüestió de la investigació i el judici de les violacions dels drets humans durant la dictadura. A la darreria de l’any, Sanguinetti declarà una amnistia parcial molt criticada pels partits d’esquerra i els sindicats. El desembre del 1987, davant la pressió d’aquestes mateixes forces, el govern accedí a celebrar un referèndum sobre la llei d’amnistia. Després de vint-i-tres anys d’estar a l’oposició, com a resultat de les eleccions celebrades el novembre del 1989, el Partido Blanco, sota la direcció de Luis Alberto Lacalle, prengué el relleu al Colorado l’1 de març de 1990.
En no comptar amb prou majoria (38% dels vots contra el 31% per al Colorado), Lacalle hagué de recórrer a la “Coincidencia Nacional” del seu partit amb el Colorado: quatre ministeris passaren a mans dels Colorados mentre que les carteres clau (economia, interior, defensa i afers estrangers) eren confiades al Blanco. Tot i la introducció d’algunes mesures fiscals i la privatització d’algunes empreses públiques amb la consegüent reducció de la burocràcia, el govern no aconseguí tanmateix de posar fi a la inflació, que pujà del 89,2%, el 1989, al 128,8%, el 1990, ni de reduir significativament l’índex de l’atur, situació que fou contestada amb una onada de vagues generals. L’oposició sindical i popular a la llei de privatitzacions del 1991 reuní les firmes necessàries (30% del cens electoral) per a la celebració d’un referèndum. Aquest es dugué a terme el desembre del 1992 amb el resultat del 71% de vots contraris a la llei, per la qual cosa el procés de privatitzacions quedà aturat. Les eleccions presidencials del novembre del 1994 figuren entre les més igualades de la història de l’Uruguai, ja que, a més de la tradicional rivalitat entre Blancos i Colorados, irrompé amb força la coalició d’esquerres Frente Progresista (nou nom del Frente Amplio). Amb una participació molt alta (quasi el 90% del cens electoral) els resultats foren molt disputats, amb només una diferència de menys de 50.000 vots entre les tres formacions.
El guanyador fou Julio María Sanguinetti, del Partido Colorado. En les legislatives cap partit obtingué majoria absoluta, per la qual cosa Sanguinetti feu un pacte de governabilitat amb el Partido Blanco i ambdós partits formaren un govern de coalició de centredreta. El nou govern posà en marxa un pla d’estabilitat econòmica a fi de reduir la inflació i el dèficit públic, amb resultats esperançadors a mitjà termini. L’1 de gener de 1995 entrà en vigor el Mercosur, del qual l’Uruguai fou membre cofundador amb l’Argentina, el Brasil i el Paraguai. El 8 de desembre de 1996 la població uruguaiana aprovà en referèndum (50,3% dels vots a favor) una reforma de la Constitució que comportava la introducció d’un nou sistema electoral a dues voltes per a l’elecció de president de la república, en substitució de la tradicional llei de “Lemas”. L’entrada en vigor de la nova Constitució el gener del 1997 suposà un canvi radical en la política uruguaiana. Es produí un ràpid creixement del Frente Amplio de Tabaré Vázquez, representant del vot d’esquerres i centreesquerres, que aglutinà el descontentament tant per la política d’alternances del Partido Colorado i el Partido Blanco (o Nacional), com per les mesures d’austeritat i reformes estructurals que havien desmantellat el sistema de protecció social uruguaià.
La descomposició progressiva del Partido Blanco pels escàndols de corrupció descoberts el 1998 durant la gestió de Luis Alberto Lacalle (1990-94) i l’empitjorament de la situació social (11% d’atur al final del 1999) facilitaren la victòria, per majoria relativa, del Frente Amplio en les eleccions legislatives d’octubre del 1999. En la segona volta de les eleccions presidencials del novembre del 1999, l’aliança dels dos grans partits alternants (Blanco i Colorado) aconseguí, amb el triomf de Jorge Luis Batlle, contenir el candidat Tabaré Vázquez, de l’esquerrà Frente Amplio. La mala evolució econòmica del país afavorí, però, l’ascens de l’esquerra davant la incapacitat dels governs de centredreta, els quals, amb receptes basades en privatitzacions i desregularitzacions, no aconseguiren recuperar l’economia, enfonsada pels efectes de la crisi argentina, que disparà el deute extern i l’atur i fou el detonant el 2002 d’una crisi bancària sense precedents provocada per la retirada massiva de dipòsits. Tot i que el 2003 el govern aconseguí renegociar el deute extern, la resistència a modificar l’elevat pes del sector públic es posà de manifest al desembre, quan fou rebutjada en referèndum una privatització parcial del sector energètic.
Els governs del Frente Amplio (2004-2019)
En les eleccions presidencials de l’octubre del 2004 s’imposà Tabaré Vázquez. Investit el març del 2005, les seves primeres mesures representaren un canvi dràstic respecte a les anteriors administracions: restablí les relacions amb Cuba (trencades el 2002), signà un tractat amb Veneçuela per a l’adquisició de carburants, posà en pràctica mesures per a l’erradicació de la pobresa i impulsà la investigació dels crims comesos durant la dictadura militar (1973-85). Aquesta iniciativa donà lloc a tensions entre el govern i la cúpula militar arran, entre altres fets, de la detenció de l’antic dictador Bordaberry en relació amb diversos assassinats d’opositors el 1976 i també del dictamen del Tribunal Suprem, l’octubre del 2009, pel qual es declarava inconstitucional la immunitat del darrer govern militar. En l’aspecte econòmic, el mandat de Vázquez es veié afavorit per un creixement estable i moderat, en bona part conseqüència de la recuperació de les economies brasilera i argentina, que permeteren a l’Uruguai acabar de pagar el deute pendent amb el Fons Monetari Internacional. Tanmateix, l’Uruguai s’enfrontà a l’Argentina per l’oposició d’aquest país a la instal·lació de fàbriques papereres al fronterer Riu de la Plata, adduint la pol·lució que això comportaria. El juliol del 2006 el Tribunal Internacional de Justícia rebutjà les al·legacions argentines. El maig del 2007 se celebrà a Montevideo la primera sessió del parlament de Mercosur.
L’octubre del 2009 se celebraren eleccions legislatives i presidencials, en les quals el Frente Amplio fou confirmat com a partit més votat, si bé amb una majoria considerablement disminuïda. En les presidencials, el candidat oficialista i antic tupamaro José Mujica derrotà en segona volta el candidat conservador i expresident Luis Alberto Lacalle. Un cop al poder, Mujica i el govern del Frente Amplio continuaren les polítiques d’esquerra de l’anterior legislatura. Destacaren les condemnes dels responsables de la dictadura: el 2010 l’expresident Bordaberry fou sentenciat a trenta anys de presó per assassinat i violació de l’ordre constitucional pel cop d’estat del 1973, i el 2011 el Congrés aprovà la revocació de la llei d’amnistia per als militars acusats de cometre crims i abusos durant la dictadura. El govern aprovà també iniciatives socials pioneres a l’Amèrica Llatina, com la legalització de l’avortament (2012), del matrimoni homosexual (2012) i de la producció, venda i consum de cànnabis (2013). Aquesta darrera reforma rebé dures crítiques de la legislació antidroga internacional i en fou posposada l’aplicació (fins el 2018, que es feu efectiva).
L’octubre del 2014 se celebraren noves eleccions presidencials que guanyà novament, en segona volta, el candidat del Frente Amplio Tabaré Vázquez, el qual derrotà el candidat de centredreta Luis Alberto Lacalle Pou (fill de l’expresident i anterior candidat del mateix nom). Vázquez afrontà el seu segon i últim mandat consecutiu amb una considerable popularitat, però aquesta percepció caigué en els anys següents a causa d’un fort deteriorament de la situació econòmica, paral·lela al fort increment de l’atur (del 7% al 10% en 2017-19) i, sobretot, per l’augment de la violència i els assassinats per una presència creixent del crim organitzat vinculat al narcotràfic, que, des dels territoris fronterers amb el Brasil s’estengué a la resta del país. En les següents eleccions presidencials (octubre-novembre del 2019), el candidat conservador Luis Alberto Lacalle derrotà el candidat del Frente Amplio Daniel Martínez.