És documentat des del 1440. Mantingué relacions literàries amb humanistes italians, principalment amb Leonardo Bruni d’Arezzo, de qui fou feixeble, i Antonio Beccadelli, Il Panormita, i escriví en un llatí prou correcte epístoles en prosa i poesies, algunes d’elles en versos sàfics. En català la seva obra conservada es redueix a un parlament pronunciat al desembre del 1467 davant el consell de Mallorca, i a una traducció, molt literal i en un català sense trets dialectals, de les Paradoxes de Ciceró, feta vers l’any 1450. En el seu pròleg fa una breu exposició sobre els traductors i els escriptors en llengua vulgar i hi cita amb elogi Dante, Petrarca, Boccaccio, Ceco d’Ascoli, Arnaud Daniel (que considerava català), Ramon Llull i Bernat Metge, del qual assenyala dues de les principals fonts de Lo somni (les Tusculanes, de Ciceró, i el Corbaccio, de Boccaccio).