Situació i presentació
És situat a la banda sud-occidental de la comarca, a la vall del barranc de Vallclara, o riu de Milans, capçalera del Francolí. Confronta amb els termes de Vimbodí (NE, E i SE), Prades, al Baix Camp (S), Vilanova de Prades (SW), el Vilosell (W) i amb un petit sector de Vinaixa (N), els dos últims municipis de les Garrigues. El municipi és accidentat, d’una banda, pels vessants orientals de la serra de la Llena, on els cims (entre 650 i 900 m) fan de partió amb els termes de Vilanova de Prades al S i el Vilosell a l’W; d’altra banda, és accidentat pels vessants septentrionals de les Muntanyes de Prades, amb pics que oscil·len entre els 850 i els 1.100 m d’altitud, com la punta de les Tres Alzinetes, o puig de Sales (1.046 m), i el Tossal Gros (1.106 m), que fa partió amb el terme de Prades i amb el de Vimbodí.
El terme és drenat pel riu de Milans, que neix a la font de Coma de Nalda, al vessant de la serra de la Llena que mira a la Conca, passa per la banda meridional de la població i desguassa, a la banda central del terme, a la capçalera del Francolí. El terme és abundant en aigua i hi brollen una quinzena de fonts: la Font Vella, actualment de Sant Antoni, al costat mateix de la població, la del Xafarot i la del Rector, entre d’altres.
El municipi és travessat en direcció NE-SW per la carretera local que va de Vimbodí fins a enllaçar, prop d’Ulldemolins, amb la comarcal C-45 de les Borges del Camp a Fraga. Una via menor surt de l’esmentada carretera local i porta al Vilosell seguint un antic camí.
La població i l’economia
Les primeres dades demogràfiques corresponen al fogatjament de vers el 1380, que assignava 28 focs a Vallclara, xifra que mantingué a la darreria del segle XIV; el 1497 havia perdut tres focs, mentre que a mitjan segle XVI en constaven 31; el 1718 tenia 95 h, i experimentà un important increment al llarg del segle (295 h el 1789); a la primera meitat del segle XIX la població davallà (210 h el 1830 i 192 el 1845), però poc després es tornà a recuperar (411 h el 1857 i 433 el 1877) i el 1887 assolí la xifra màxima de la seva història: 448 h. A partir d’aquesta data la població (vallclarencs) sofrí un descens progressiu fins els anys vuitanta del segle XX (375 h el 1900, 332 el 1920, 244 el 1940, 172 el 1960, 129 el 1970 i 80 el 1981) i a la dècada següent s’inicià una lleugera recuperació: 112 h el 1996 i 117 el 2005. A l’estiu la població s’incrementa notablement.
El territori, molt muntanyós, és ocupat en bona part per garrigues, pastures i bosc. L’agricultura s’estén aproximadament per una quarta part del terme; hi predominen la vinya, els cereals, els avellaners i les oliveres. El regadiu, poc representatiu, és dedicat principalment a la producció de patata i hortalisses. L’activitat ramadera no té gaire incidència. Hi havia hagut granges avícoles, però vers el 1989 ja havien deixat de funcionar. Resten encara alguns ramats de cabres i ovelles i es crien conills.
A les darreres dècades del segle XX el poble ha esdevingut lloc de segona residència. Les cases de colònies hi tenen una certa tradició (a la dècada del 1930 ja n'hi havia una de la Generalitat).
El poble de Vallclara
El poble de Vallclara (625 m) és al vessant esquerre de la vall del riu de Milans, o de Vallclara, sota les ruïnes de l’antic castell, estès al llarg de l’antiga carretera de Vimbodí a Vilanova de Prades, que en aquest sector rep el nom de carrer Major; antigament era emmurallat i s’hi accedia a través del portal de Vimbodí i de la Font Vella (encara resta el pont antic bastit damunt el barranc). Algunes cases conserven belles portalades adovellades que duen dates dels segles XVII i XVIII. La població celebra la festa major a l’agost.
De l’antic castell de Vallclara només resta la portada del primer recinte i alguns panys de mur.
Les seves pedres serviren en època moderna per a bastir l’actual cementiri i algunes cases de la població. Al costat del castell hi havia l’antiga església, romànica, de la qual es conserven algunes restes poc identificables. L’actual, sota l’advocació de sant Joan Baptista, situada al bell mig de la població, és d’estil barroc i la seva construcció, en la qual s’utilitzaren carreus de l’anterior, s’inicià el 1660 i s’acabà el 1760. L’interior és de creu llatina. L’altar, d’estil neoclàssic, conserva quatre medallons al bancal que representen el naixement de sant Joan, la predicació al Jordà, el banquet d’Herodes i Salomé amb el cap de sant Joan a la safata. A la paret esquerra del presbiteri es conserva un medalló de grans dimensions en baix relleu, que representa sant Joan predicant al Jordà, i a la banda dreta, un altre on és representat el banquet d’Herodes amb Salomé ballant.
La capella de Sant Antoni de Pàdua, situada al costat oriental de la plaça de l’Església, fou venuda a particulars arran de la desamortització i posteriorment utilitzada com a magatzem agrícola. A la llinda apareix la data del 1653. És especialment interessant l’ull de bou de la façana principal.
La història
Hom ha identificat, sense fonament històric, el nom de Vallclara amb el de Bíclarum —dit incorrectament també Biclara—, monestir visigòtic fundat per Joan de Bíclarum.
Esmentat a la segona meitat del segle XII, el lloc fou llegat el 1220 per Pere Sassala al monestir de Poblet. El 1349 Berenguer de Jorba reclamava drets sobre Vallclara; fruit de la seva enemistat vers el monestir fou l’assalt que els seus servents feren a la granja pobletana de Riudabella. Pere III, a instàncies de l’abat fra Arnau d’Eixamús, intervingué en l’assumpte i manà al veguer de Montblanc que retingués sota el seu poder el lloc de Vallclara fins que el monestir no hagués rebut la justa reparació dels danys soferts. El mateix any Berenguer de Jorba vengué els seus drets sobre el castell, el poble i el terme de Vallclara al monestir de Poblet.
Havent reclamat també els drets Ramon de Sanaüja, Poblet es queixà de les pretensions d’aquest noble a la cort de Perpinyà del 1350. L’any següent el Cerimoniós li manava que renunciés a moure qüestió contra el cenobi. Poblet mantingué el lloc fins al final de les senyories.