Emmarcada pels Alps Penins (N) i pels Alps de Graies (S), limita al N amb el cantó suís de Valais, a l’W amb la Savoia (França) i al S i a l’E amb el Piemont. La capital és Aosta.
La geografia
Regió geogràficament molt individualitzada, muntanyosa i de terres altes (amb una altitud mitjana superior a 2.000 m), correspon a la conca alta de la Dora Baltea (afluent del Po), encerclada pels cims més alts dels Alps, del Mont Blanc al Monte Rosa, regió de contacte entre els Alps centrals i els occidentals. La part alta de la vall corre d’W a E, en sentit longitudinal a l’eix alpí, fins després de la confluència amb la Valtournanche, on trenca bruscament vers el SE. Des de la capçalera de la Dora Baltea, formada per la confluència de la Dora de Ferret i la Dora de Veni, dominada pel bastió del massís del Mont Blanc, la vall rep fins a Pont-Saint-Martin, a la sortida al Piemont, nombroses valls més petites, entre les quals sobresurten, al N, la del Gran Sant Bernat, que s’uneix amb la de Valpelline, la de Valtournanche, dominada pel Cerví, la Val d’Ayas i la del Lys, ambdues formades al peu del Monte Rosa; al S cal assenyalar la vall de La Thuile, que mena al Petit Sant Bernat, i les de Savaranche i Cogne, dominades pel massís del Gran Paradiso. Vall completament alpina, gaudeix, això no obstant, d’un clima d’abric que es tradueix, al fons de la vall, en temperatures no gaire baixes a l’hivern i temperades a l’estiu, acompanyades de febles precipitacions (uns 600 mm anuals a Aosta) i neus moderades, fet que permet el conreu de la vinya fins a gairebé 1.000 m d’altitud i converteix la regió en una illa climàtica al cor dels Alps. Entre la bonança de la vall i el fred extremat de les neus perpètues als cims hi ha una gradació climàtica determinada per l’altura i l’assolellament.
Les condicions morfològiques de la regió expliquen la feble població, que assoleix la densitat més baixa d’Itàlia (36 h/km2). La població es concentra a la vall del riu, i l’únic centre urbà que supera els 10.000 h és la capital, Aosta, que concentra el 33% de la població total; tenen una certa importància, després, Saint-Vincent i Pont-Saint-Martin. La població autòctona, que habita sobretot a les valls laterals i a l’alta vall central, és de parla francoprovençal, mentre que a les ciutats, gairebé totes situades a la vall central de la Dora Baltea, on s’establí la immigració del final del segle XIX i del període feixista (1920-40), hom és majoritàriament de parla italiana (tres quartes parts del total de la població).
La natura del territori fa que les possibilitats econòmiques siguin reduïdes, puix que en una gran part (33%) és improductiu, i l’activitat agrícola es redueix pràcticament al fons de la vall i als vessants menys elevats (només l’1% és conreat). L’agricultura té una importància secundària, i és en regressió, llevat dels fruiterars i la vinya; hi ha una bona producció de cereals (sègol, blat de moro i blat), però els productes més importants són les patates, la vinya i la fruita (pomes i peres). El 29,4% és prat, que alimenta una ramaderia bàsicament de bovins, important riquesa, que ha originat una indústria làctia que produeix el formatge anomenat fontina. Hi té una gran importància l’explotació forestal: el bosc cobreix el 23% del territori. L’activitat industrial és representada sobretot per la producció d’energia hidroelèctrica i per l’extracció de mineral de ferro (a Cogne); també cal assenyalar la siderúrgia i la indústria mecànica, la química i la tèxtil. El turisme és una altra font de riquesa, que s’ha incrementat els darrers anys gràcies als esports d’hivern i a l’obertura dels túnels transalpins del Gran Sant Bernat i del Mont Blanc i l’autopista que uneix la vall amb Torí. L’economia tradicional havia configurat una organització secular, caracteritzada per la gestió comunitària dels diversos serveis (lleteries, panificació, escoles, etc.) i pels consorcis de pasturatges i d’aprofitament d’aigües. La immigració i el turisme amenacen profundament aquesta estructura, i la manca de possibilitats reals de gestió d’un model de desenvolupament autònom —l’estatut d’autonomia és molt reduït, i encara no ha estat aplicat plenament— ha estat causa de vives protestes i ha augmentat el ressentiment contra l’estat italià.
Administrativament, la vall constitueix una regió autònoma i alhora una província italiana (província d’Aosta). Segons l’estatut (1948), la vall és regida per un Consiglio della Valle (parlament), elegit per a quatre anys i compost de 35 consellers i un president, i una Giunta Regionale (govern), amb el president elegit pel consell, el qual és també l’encarregat de mantenir l’ordre públic, per delegació del govern de l’estat. Les competències legislatives se cenyeixen a la creació de nous municipis i a modificar-ne les circumscripcions i la denominació, al control de les actes municipals, de les institucions públiques de beneficència i dels consorcis i serveis comunitaris. Oficialment, hom reconeix el francès com a llengua tradicional de cultura, al costat de l’italià. De fet, el bilingüisme es tradueix en una supremacia de l’italià, atesa l’escassa sensibilitat envers els problemes i la cultura local mostrada pels immigrats i la manca d’una voluntat d’assimilació.
La història
Habitada pels celtes salassis, fou conquerida pels romans el 25 o el 26 aC, que hi fundaren Aosta, i la vall fou agregada a l’onzena legió itàlica. Ocupada successivament pels longobards (els quals hi fundaren un comtat), els francs i els reis de Borgonya, la vall fou cedida (primera meitat del segle XI) a la casa de Savoia. L’any 1238 Frederic II Hohenstaufen erigí el comtat en ducat (ducat d’Aosta). Tret d’uns breus períodes d’ocupació francesa (1692, 1708, 1800-14), la vall restà incorporada als dominis dels Savoia, reis de Sardenya (fins el 1945), la qual cosa no obstà que hi fos mantinguda una certa autonomia, concretada en la Magna Charta de franqueses concedides per Tomàs I de Savoia (1191) i per l’oficialitat de la llengua francesa, reconeguda per un decret de l’any 1561 del duc Emanuel Filibert. Els primers atemptats contra l’autonomia s’iniciaren amb el naixement del regne d’Itàlia (1860), la proclamació de l’italià com a llengua oficial de l’estat i la integració com a província al Piemont. Obtingut de la república italiana (1945) el reconeixement d’autonomia, la vall es regeix per un estatut especial (1948), el primer que fou concedit a l’estat italià.