Situació i presentació
Limita amb els municipis del Rourell i la Masó (W, separats pel Francolí), Valls (W i N), Puigpelat i Nulles (E), dins l’Alt Camp, i amb els de la Secuita i els Garidells (S), al Tarragonès. Es troba al sector meridional del terme, al límit amb el Tarragonès, estès a l’esquerra del Francolí (frontera occidental del terme), vers el qual corren les aigües del torrent de Vallmoll o de la Fonollosa, el qual, en travessar el seu territori, s’encaixa en el sòl fins a assolir les capes aqüíferes i convertir-se en rierol.
La vila de Vallmoll, cap de municipi, i l’urbanització Vallmoll Paradís són els dos únics agrupaments urbans. Travessa el terme la carretera N-240 de Valls a Tarragona, de la qual surt un ramal vers la Masó i el Rourell.
La població i l’economia
La població (vallmollencs), que el 1523 patí una epidèmia de pesta, tenia 102 focs de laics; 3 de capellans i un de militar el 1553, 85 focs el 1563, 504 h el 1718, i el 1787 arribà als 1.111 h. Durant la primera meitat del segle XIX la població mantingué un ritme demogràfic creixent: 725 h el 1830, 827 h el 1842 i 1.566 h el 1860. A partir d’aquell moment comença a decaure (el 1885 patí una epidèmia de còlera) i el 1900 tenia 1.421 h. Al llarg del segle XX s’ha confirmat plenament el descens demogràfic. Tenia 1.230 h el 1920, 907 h el 1940 i 869 h el 1970. Des dels anys vuitanta es convertí, amb la creació de noves urbanitzacions, en un lloc on la gent de Valls o Reus pot anar a viure sense haver-se d’allunyar de la ciutat. Això va fer que el 1991 Vallmoll arribés als 1.034 h i que el 2001 es registressin 1.292 h. L’any 2005 s’arribà a 1.413 h.
Predominen les terres de secà; les bones condicions del terreny fan que es conreï prop del 80% del terme. Abans del 1956 hi havia com a primer conreu la vinya (36% del total conreat), seguida molt de prop pel garrofer (33%); a major distància hi havia els cereals (14%) i encara molt per sota quedaven l’avellaner de secà, l’ametller i l’olivera. A l’inici del segle XXI la situació ha canviat molt, ja que de cereals no en queden i el garrofer, arruïnat per les gelades d’aquell any, no ha recuperat totes les terres que abans tenia; algunes han quedat ermes i altres han estat plantades d’ametllers, arbre que darrerament ha prosperat molt perquè també s’ha estès per terres de vinya. D’altra banda, aquest darrer conreu ha perdut una part de la seva importància anterior en favor de l’avellaner, que és el principal conreu del municipi. També cal destacar el garrofer, a causa dels bons preus a què es paga la garrofa i la poca feina que dóna l’arbre.
El regadiu tradicional s’havia basat en les aigües que brollen del torrent de la Fonollosa (encaixat en les capes subàlvies), però des del 1970 s’han obert molts pous que han permès d’augmentar els regatges. El caràcter pla del territori fa que les terres ermes escassegin i hi predomini la garriga. La ramaderia ha adquirit una certa importància al municipi, principalment l’aviram i el bestiar porcí.
Les activitats agropecuàries, però, han esdevingut cada vegada més complementàries. La proximitat de Valls i de Reus fa que molts dels seus habitants treballin en les indústries d’aquests municipis i que es dediquin al camp com a activitat econòmica complementària. Però al terme també hi ha activitat industrial: mobles, construcció de matrius, materials de la construcció, tallers d’alabastre i confecció, etc.
A Vallmoll s’han creat nombroses urbanitzacions que actuen no solament com a residència secundària, sinó també com a residència principal; entre aquestes destaquen Vallmoll Paradís, Calders o les Planes.
La vila de Vallmoll
La vila de Vallmoll (974 h el 2005) és situada a 161 m d’altitud, a la dreta del torrent de la Fonollosa (dit també de Vallmoll).
L’agrupament més antic de cases és presidit per la gran mola del castell de Vallmoll, de planta quadrada i flanquejat per grans torres també de planta quadrada o rectangular, que conserva la major part dels murs i obertures. En un altre extrem de l’antic recinte fortificat s’alça l’església parroquial de Santa Maria de Vallmoll, bastida en 1772-76 sota la direcció de l’arquitecte tarragoní Joan Antoni Rovira i el mestre de cases Salvador Guinovard. És un característic edifici barroc neoclassicitzant, de tres naus, volta de llunetes, capçalera poligonal i campanar de planta quadrada amb dues torres octagonals acabades per una coberta piramidal. El 1936 foren destruïts els retaules barrocs, entre els quals hi havia el fet per Antoni Pallars en 1778-93. De l’església anterior prové un important retaule del gran pintor Jaume Huguet, fet en 1447-50, fragments del qual es troben repartits entre el Museu Diocesà de Tarragona, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, la Hispanic Society de Nova York i el Louvre. El creixement de la població fora del primer recinte de muralles s’ha fet sobretot al llarg de la carretera de Valls. El 1912 es fusionaren una de les societats agrícoles creada el 1896 i el sindicat creat el 1909 i sorgí l’actual Cooperativa Agrària, que té un celler cooperatiu.
Vallmoll celebra la festa major el 15 d’agost, mentre que la festa major d’hivern es celebra per sant Sebastià, el 20 de gener.
Altres indrets del terme
Als afores i a tocar del poble, en direcció N, hi ha l’ermita del Roser, de devoció local. Els terrenys foren cedits per la baronessa Catalina de Burguès i de Pacs, resident a Mallorca, el 1562. La capella fou beneïda el 1566. Fou construïda pel mestre de cases Guillem Godó (o Codó) de Riudoms, finançada pel consell i el rector del poble i diversos particulars. És d’una sola nau, amb arcs apuntats. S’hi adscriví el 1594 la confraria del Roser i s’hi feren reformes el 1594 i el 1786. El 1659 s’hi afegí la casa de l’ermità, el 1768 la sagristia i el 1826 el cambril. El 1795 s’hi havia afegit un cor que fou enderrocat el 1925, que Jujol hi dirigí una notable restauració. El retaule major de l’ermita fou fet i acabat el 1580 pel pintor francès Jean Bas, d’estil renaixentista (representa els misteris del rosari), que fou restaurat el 1959. La talla de la fornícula central era de fusta policromada, obra de la fi del segle XVI (tot i que una llegenda tardana volia que es tractés d’una imatge trobada a la font de la Mare de Déu).
El mas més important del terme és el Mas Cosidor, que fou refet el 1888 i és documentat des del començament del segle XVII, amb una capella annexa. Entre les diverses urbanitzacions que hi ha al municipi destaca Vallmoll Paradís que tenia 439 h el 1996.
Segons mossèn Pinyes s’han trobat restes romanes en diversos indrets del terme (al pont de la asa, prop l’ermita del Roser, als Cogalls).
La història
Vallmoll, esmentat Vallem Mollem en la carta d’Espinavessa del 1155, tenia una incipient colonització a la fi del segle X, quan al juny del 995 els esposos Duran i Senior hi compraren un alou, dependent dels senyors d’Olèrdola, ja plantat de vinyes. El 975 es documentava la notícia d’una altra venda de terres a Vallemolle. El 1041 la repoblació s’havia solidificat i es trobava ja construït el seu castell, que depenia del comte de Barcelona. El 1070 Rodolf Oleguer i la seva muller Estefania vengueren a Ramon les terres i cases que tenien a Vallmoll, del comtat de Barcelona.
Al segle XII Vallmoll era un domini dels Castellvell, els quals el 1153 cediren el mas de Malagranada i els molins del Xet. El primer canvi important en la senyoria es produí el 1176, en què Guillem de Castellvell llegà als templers la seva dominicatura de Vallmoll. Sense que es conegui la data ni el motiu del traspàs, el 1184 la senyoria era dels hospitalers, els quals pledejaven amb l’arquebisbe, que hi volia fer prevaler els seus drets; finalment arribaren a un acord el 1192 pel qual els hospitalers es quedaven la jurisdicció i l’arquebisbe el delme (quatre xais i sis diners). El 1205 es documenta Pere de Cirera com a primer comanador de la comanda de Vallmoll. La llista de comanadors, segons Miret i Sans, s’allarga fins el 1711 amb Nicolau Cotoner.
Malgrat la presència de l’orde militar, els Castellvell hi continuaren mantenint diversos drets, entre altres el castell, ja que el 1215 Guilleuma de Castellvell cedia el terreny per a l’edificació de dos molins. Extingits aquests, els seus drets passaren als Montcada, vescomtes de Bearn. El 1272 Jaume I atorgava a Gastó de Montcada el dret de fer cada setmana, el dijous, mercat a Vallmoll. El castell de Vallmoll formà part del dot de Guilleuma de Montcada en casar-se amb Pere d’Aragó, germà de Jaume II. El 1292 el batlle del vescomte de Cardona féu una reclamació contra Valls per les fites dels dos termes; la discussió es mantingué fins que el 1299 l’infant Pere donà la raó als homes de Vallmoll. Català Roca soluciona el problema que planteja la dualitat de senyoria, la del baró i els hospitalers —ja que Vallmoll formà part sempre del Gran Priorat de Catalunya—, atribuint als hospitalers la part del terme que avui és el terme de Puigpelat.El 1300 Guilleuma de Montcada cedí al rei les baronies de Montcada i Castellvell, però entre altres llocs es reserva Vallmoll, que el 1301 consta com a feu dels hereus de Guillem de Fonollar, possiblement en nom de Guilleuma de Montcada. A la seva mort, el 1309, sorgiren diversos problemes successoris que dugueren la senyoria als Montcada, que la detenien ja el 1359. El 1366 era del vescomte de Cardona.
Per compra o per herència passà a Gregori de Burguès, que en detenia ja la senyoria el 1420, any en què firmà un pacte amb l’arquebisbe, que s’anomenà baró de Vallmoll, amb jurisdicció damunt Vallmoll, Bràfim i Nulles. Per matrimoni la baronia de Vallmoll passà als Montpalau: el 1445 era de Berenguer de Montpalau i el 1500 Dionísia de Montpalau era senyora del castell, la vila i la baronia, encara que el 1502 retornà als Burguès per falta de descendència. Després, de nou per matrimoni, passà abans del 1562 als Pacs, barons de Bunyassolí, i també per matrimoni abans del 1592 als Boixadors, comtes de Savallà. En acabar-se la guerra de Successió el rei segrestà temporalment la baronia, com la resta de propietats dels comtes de Savallà, que després detenien el títol de comtes de Peralada. El 1801 passà per matrimoni als Dameto, marquesos de Bellpuig.
En la butlla del 1154 surt ja esmentada l’església de Vallmoll, que el 1193 era sufragània de la de Valls. Les rendes de la pabordia passaren, en extingir-se la dignitat, a l’ardiaca. Els drets donats per Guilleuma de Castellvell a Santes Creus permeteren al monestir tenir-hi un massolí ja al començament del segle XIII.
Al principi del segle XIV s’hi documenten activitats de famílies jueves, que en els moments de més esplendor devien ser unes sis, dependents de l’aljama de Valls; al començament del segle XVI encara hi foren perseguits i condemnats per la inquisició jueus conversos. El 1328, després de diverses disputes per les aigües amb la Secuita, firmaren una concòrdia. Vallmoll fou exclòs per Martí I de l’autorització als pobles del Camp per a reunir-se a la Selva. El 1432 Alfons el Magnànim autoritzà la reparació dels murs i del castell. Durant la guerra contra Joan II, el poble amb el seu se-nyor Berenguer de Montpalau restà en tot moment fidel a la Generalitat.
Vallmoll hagué d’acollir la cavalleria castellana que anava a la guerra del Rosselló el 1629. Durant la guerra dels Segadors havia enviat al braç reial, a la junta general de braços de 1640- 41, Francesc Coll; el 1641 els voluntaris catalans defensaren el poble contra les tropes castellanes que retornaven de Barcelona i que l’ocuparen. El 1645 el poble es queixava dels maltractaments que rebia de les tropes. Potser per la seva anterior actuació resistent el 1648, el poble hagué de donar 200 lliures, 50 de les quals donades dels béns de l’ermita a les autoritats castellanes de Tarragona. Segons el gravat de Beaulieu, alçat el 1646, tot el recinte era perfectament clos per la muralla, però tenia ja barris extramurs. El 1710 Vallmoll, en una reunió de la Comuna del Camp, es ratificà a favor del rei arxiduc Carles III.
El 1782 el comte de Floridablanca autoritzà l’arquebisbe Santiyán a fer-hi sortir, si volia, l’aqüeducte cap a Tarragona, del qual dins el terme de Vallmoll es conserva un dels ponts bastits per l’arquitecte Rovira a la fi del segle XVIII; el 1819 els veïns obtingueren drets damunt part de les aigües que anaven per l’aqüeducte i per obrir diversos pous.Al començament del segle XIX hi havia una fàbrica d’aiguardent.
En les eleccions generals de l’abril del 1869 guanyaren els republicans. El mateix 1869 hi anaren els voluntaris de Valls a cremar les petites fàbriques del poble, encara que se’n desdigueren al darrer moment. El 10 d’agost de 1872 hi entraren els carlins. A mitjan segle XX produïa cereals, llegums i vi. Completava la seva economia amb bestiar oví dedicat a la producció de llana i la fabricació d’aiguardent, que comercialitzava.