Situació i presentació
Limita amb els termes de Vilanova del Vallès (NE), Montornès del Vallès (NW) i Santa Maria de Martorelles (SW); per la part meridional confronta amb els municipis de Vilassar de Dalt (SE), Premià de Dalt, Teià i Alella (S), pertanyents a la comarca del Maresme.
El terme és accidentat pels contraforts nord-occidentals de la serra de Sant Mateu: turó de Lledó (496 m d’altitud), al SE, al termenal amb Premià de Dalt i Teià; turó del castell de Sant Miquel de Montornès (413 m), a ponent, al límit amb Montornès del Vallès; coll de la Font de Cera, a migdia, per on passa la carretera del Masnou a Granollers. El terme és drenat per la riera de Vallromanes, afluent de la de Mogent, la qual es forma dins el municipi, als vessants nord-occidentals del turó de Sant Mateu i del turó de Lledó. Un altre curs menys cabalós, i tributari de la riera de Vallromanes, és la riera d’Ardenya, que conforma gran part del límit nord-oriental amb Vilanova del Vallès. La benignitat del clima resta afavorida per l’extensa capa forestal que domina una gran part del territori, especialment en les zones altes, integrada pel pi (blanc i pinyer) i l’alzina, amb llurs matolls i sotabosc típics.
El municipi comprèn el poble i cap de municipi de Vallromanes i un seguit d’urbanitzacions que formen pràcticament un continu urbà amb el cap municipal, entre les quals destaquen Cal Marxant, Can Corbera, Can Rabassa (compartida amb el terme de Vilanova del Vallès), Vallromanes Residencial, Cal Tàvec o l’Oasi. El principal eix de comunicació del terme és la carretera local del Masnou a Granollers, que travessa el terme de s. a N i de la que surt un brancal que mena al poble. Un cop superat el Mogent enllaça amb l’autopista AP-7.
Vallromanes formà part del terme de Montornès del Vallès fins el 1940.
La població i l’economia
El poblament de Vallromanes és disseminat, format per una munió de masies a les quals s’han afegit, sobretot a partir de la segona meitat del segle XX, un bon estol de cases d’estiueig i urbanitzacions. Els primers censos de població (vallromanesos) posteriors a la seva segregació, el 1940, del terme de Montornès del Vallès (per bé que el cens republicà del 1936 ja hi havia comptabilitzat 419 h), indiquen una tendència demogràfica estable (379 h el 1950 i 383 el 1981), que a partir d’aleshores començà a incrementar-se gràcies a la instal·lació d’urbanitzacions, fet que provocà un espectacular augment els anys 1991 (657 h) i 2001 (1.482 h). El 2005 arribà a 1.911 h.
L’economia tradicional del terme es basava en l’agricultura de secà (cereals, vinya, llegums, fruiters, farratge) i de regadiu (patates, hortalisses), complementada per la ramaderia bovina per a llet i l’explotació forestal, avui pràcticament desapareguda. Modernament, l’establiment de segones residències i urbanitzacions i la proximitat amb Barcelona han orientat el treball cap el sector terciari, relegant les activitats agrícoles a unes poques hectàrees d’ordi i vinya al secà i hortalisses al regadiu.
Entre els serveis, destaquen els pertanyents al ram del comerç, l’hostatgeria (inclou places de càmping), la restauració i el lleure. Dintre d’aquest darrer apartat, convé esmentar el Club de Golf Vallromanes, construït el 1969, que té la seva seu social en una masia senyorial del segle XVIII anomenada Torre Tavernera i alberga diversos serveis i instal·lacions esportives complementàries. Vallromanes celebra el mercat setmanal els dimecres.
El poble de Vallromanes
El poble de Vallromanes (2.094 h [2006]; 153 m d’altitud) és emplaçat vora la riera del seu nom, uns 500 m a llevant de la carretera del Masnou a Granollers. Hi ha la casa de la vila, de factura moderna, i l’església parroquial de Sant Vicenç, documentada des del segle X. El temple necessitava reparació al segle XV, puix que a la primera meitat d’aquest segle així ho consignen les visites pastorals. Als segles XVII i XVIII hi ha documentades obres de reforma i d’ampliació del temple, alhora que també s’esmenten les capelles de Sant Isidre (1629), de Santa Margarida (1777) i del Roser (1789). La fàbrica actual es construí el 1908, essent rector Francesc Cardús, amb obra de maçoneria, excepte el portal i les finestres que són de pedra del Figueró, i de línia neogòtica, segons projecte de l’arquitecte Josep M. Pericas. De l’església antiga, romànica, es conserva un absis semicircular, de carreus, i amb una finestra d’esqueixada interior; ben orientat a llevant, és incorporat a l’edifici actual com a capella lateral al costat del campanar, de planta quadrada, el basament del qual podria ser, potser, també romànic. Quant a museus, hi ha la Rajoloteca Salvador Miquel, que recull rajoles catalanes dels segles XVII al XX.
Les festes típiques de Vallromanes són la festa major d’hivern de Sant Vicenç, que s’escau el 22 de gener, i la festa major d’estiu o de Sant Miquel, que té lloc el 29 de setembre.
Altres indrets del terme
El castell de Montornès o de Sant Miquel de Montornès s’aixeca al turó d’aquest nom, entre el torrent de Can Gurri i la riera de Vallromanes. Al subsol del castell medieval hi ha vestigis d’un poblat ibèric que fou habitat als segles III i II aC. Es conserva part de la torre mestra del castell, de planta circular, i fragments de la muralla que envoltava la fortificació. La capella de Sant Miquel del castell, al qual ha donat nom modernament, és documentada el 1121; va ser restaurada a la primeria del segle XVII i destruïda al segle XIX. Actualment se'n conserven algunes restes de murs, separats del castell per un carreró, just dins el terme de Montornès del Vallès.
Al peu del castell, al NE d’aquest, s’aixeca la Torre Tavernera, antiga masia fortificada que havia pertangut als Montornès, als Armengol i als Taverner. Fou reconstruïda el 1718 pel seu propietari Oleguer d’Ardena, comte de Darnius, ja que en la guerra de Successió havia estat destruïda pels partidaris del rei arxiduc. Sembla que els senyors del castell de Montornès residiren a la Torre Tavernera fins a la fi del segle XVIII, ja que aleshores, en passar la senyoria als Fiveller, aquests es traslladaren a viure a Teià, on es guarda, també, l’arxiu. La Torre Tavernera és un edifici amb façana rectangular, decorada amb plafons de rajoles on hi ha els retrats dels seus propietaris, senyors també del veí castell de Sant Miquel. S'hi ha trobat ceràmica d’època ibèrica a les sitges. Prop seu hi ha la capella de Sant Andreu. Esmentada ja l’any 1157, és un edifici d’una sola nau rectangular coberta amb volta de canó seguit, coronada a llevant per un absis semicircular cobert amb volta de quart d’esfera. Fou reconstruïda l’any 1718.
Entre les restes arqueològiques hom pot esmentar el dolmen megalític del Collet de Can Gurri, esmentat ja en el municipi de Santa Maria de Martorelles. Com a testimonis de la romanització, hom descobrí fragments de ceràmica campaniana a Can Ginesta.
La història
La referència més antiga de Vallromanes és del 970, que s’esmenta la casa de Sant Vicenç a Valle de Romanas. Aquesta església, que és documentada el 1183 com a parròquia, pertanyia al terme del castell de Montornès o de Sant Miquel de Montornès, al qual també pertanyia la de Sant Sadurní de Montornès. El castell, documentat des del 1108, és situat dalt del turó del castell de Sant Miquel, al límit amb el municipi de Montornès del Vallès (la línia divisòria dalt el turó assenyala que les ruïnes del castell són del municipi de Vallromanes, mentre que les de la capella de Sant Miquel corresponen a Montornès). Posseïren el castell els Montornès, que a la segona meitat del segle XIV adquiriren del rei la jurisdicció civil i criminal i el mig imperi, mentre que el senyor rei es reservava el mer imperi i la senyoria directa i alodial, drets aquests que foren adquirits del rei el 1390 per la ciutat de Barcelona. Fins a la primera meitat del segle XV els consellers barcelonins reberen queixes dels homes del castell de Montornès contra Pere de Montornès, que tenia el castell en feu de la ciutat de Barcelona. Els remences s’hi fortificaren el 1485. El 1505 el sobirà va vendre en feu (amb retenció del domini alodial i directe) a la Universitat de Montornès les rendes del castell i de les parròquies de Montornès. Així, Vallromanes, Alella i Montornès, pobles que fins aleshores depenien del castell, passaren a ser de reialenc. El 1632 Vallromanes i Montornès formaven una batllia (al segle XIX aquests pobles constituïen un sol municipi, fins que Vallromanes se'n separà a la primeria del segle XX).
El castell de Sant Miquel de Montornès continuà en possessió dels Montornès fins el 1621, que passà als Taverner, que esdevingueren a la fi d’aquest segle comtes de Darnius. El 1718 el comte de Darnius reedificà l’antiga masia de la Torre Tavernera, al peu del castell, que esdevindria en endavant residència dels senyors del castell de Montornès, els quals, a la fi del segle XVII eren els Fiveller, que heretaren també el títol de comtes de Darnius, i al segle XIX ho eren els Martorell. A la fi d’aquest segle la propietat del castell i de la Torre Tavernera pervingué als comtes d’Alba de Liste.