i José María Valverde Pacheco | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

José María Valverde Pacheco

literatura lit
Escriptor castellà.
Valencia de Alcántara, Extremadura, 26 de gener de 1926 — Barcelona, 6 de juny de 1996

Estudià lletres a Madrid, fou lector a la Universitat de Roma (1949-55) i catedràtic d’estètica a la Universitat de Barcelona des del 1955 fins al 1965, que dimití per solidaritat amb els professors de Madrid E.Tierno Galván, J.L.López Aranguren i A.García Calvo, expulsats per motius polítics. Aleshores anà a ensenyar als EUA i el Canadà, i el 1977 es reincorporà a la Universitat de Barcelona. La seva poesia es mostra profundament religiosa i existencial: cal destacar-ne Hombre de Dios (1945), La espera (1949), Versos del domingo (1954), Voces y acompañamientos para San Mateo (1959), La conquista de este mundo (1960), Ser de palabra y otros poemas (1976), etc. Aplegà els seus poemes en els reculls Poesías reunidas (1961), Enseñanzas de la edad (1971) i Poesías reunidas 1945-90 (1990, premi Ciutat de Barcelona). Conreà també l’assaig (Estudios sobre la palabra poética, 1952; Guillermo de Humboldt y la filosofía del lenguaje, 1955; Cartas a un cura escéptico en materia de arte moderno, 1959; Azorín, 1971; Ser de palabra, 1977; El Barroco. Una visión de conjunto, 1980, Nietzsche, de filólogo a Anticristo, 1992, etc) i la història literària (Historia de la literatura universal, en col·laboració amb Martí de Riquer, i Literatura de Hispanoamérica, 1977), i féu estudis i edicions d’alguns poetes, com Antonio Machado (1975). Traduí, entre altres, obres de Rilke, Shakespeare i Goethe, l'Ulisses de Joyce (1976), etc El 1990 rebé el Premio Nacional de traducció.

Col·laboració: 
IFA
Llegir més...