Noble militar, que a la mort de Recesvint fou elegit rei, malgrat la seva repugnància, i consagrat a Toledo pel setembre del 672. Les primeres accions del seu govern foren militars, per tal de subjugar els vascons i els asturs revoltats. Rebutjà una invasió naval dels àrabs contra les costes del SE de la Península, i sembla que ho aprofità per a reconquerir Ceuta. Però la més greu fou la rebel·lió del duc Pau, que arrossegà darrere seu una gran part de la Tarraconense i tota la Narbonesa. N’existeix una narració apologètica de Julià de Toledo, favorable a Vamba. Dominada la rebel·lió, el rei restituí a Sant Feliu de Girona la corona donada allí per Recared i sostreta pel duc Pau en titular-se rei. Vamba reordenà la carrera militar entre els visigots. Expulsà els jueus de Narbona, després de la revolta de Pau. La “malaltia gòtica”, com en deien de destronar els reis, s’abaté sobre Vamba: sota els efectes d’un narcòtic fou desnonat, fins al punt que el seu amic d’abans, l’arquebisbe Julià, el tonsurà i li vestí l’hàbit monàstic, fet que li impossibilitava l’exercici de la reialesa (680). Vamba fou reclòs al monestir de Pampliega, on sobrevisqué alguns anys. La ciutat reial de Toledo li deu uns quants monuments, que l’embelliren. És falsa la divisió del territori del regne visigot en bisbats i els seus límits que porta el nom d’Itació de Vamba.