Acabat el batxillerat i havent estudiat a l’Escola de Dibuix d’Olot, després de la mort dels seus pares, s’incorporà a l’exèrcit carlí, dins el qual arribà a formar part de l’estat major de Francesc Savalls. Acabada la guerra s’exilià a Seta (Llenguadoc), prop del seu germà, el pintor Joaquim Vayreda, i de Josep Berga i Boix. Passà dos anys d’aprenentatge al taller del pintor Gerôme, a París, i, de retorn de l’exili, treballà a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, entre el 1877 i el 1878, abans d’instal·lar-se definitivament a Olot. Com a pintor, s’especialitzà en la figura humana, a diferència dels seus companys de l’escola d’Olot, però mai no hi triomfà plenament; han restat com les seves millors obres les que féu en col·laboració amb el seu germà Joaquim. Fou fundador i director de l’empresa L’Art Cristià, que promogué industrialment l’art religiós olotí.
Abandonada gradualment la pintura, es lliurà al conreu de les lletres. Col·laborà en El Olotense, setmanari bilingüe, que el 1890 es transformà en L’Olotí, a Sang Nova (1900-03), que havia pres el títol d’una novel·la seva, i a La Veu de Catalunya. Autor, d’ençà del 1891, de diversos contes, que han restat dispersos o inèdits, no publicà cap llibre fins a Records de la darrera carlinada (1898), on narra, amb concisió i realisme, les seves experiències en la guerra carlina. És autor, també, de les novel·les Sang nova (1900) i, sobretot, La punyalada (1904), la seva obra més important, on narra la destrucció d’un individu dins el marc històric del bandolerisme que seguí les guerres carlines, amb una perfecta conjunció de les tècniques narratives vuitcentistes (romàntiques, fulletonesques, realistes, naturalistes i psicològiques) i un ús precís del llenguatge muntanyenc. Signava Marian Vayreda.