Descendent de dos il·lustres poetes, Fernán Pérez de Guzmán i el marquès de Santillana, formà part de la cort de l’emperador Carles des del 1520. Fou casat amb Elena de Zúñiga (1525). Participà en diverses accions militars i polítiques —batalla d’Olias (Castella), 1521; expedició a Rodes, 1522; Viena, 1531; Tunis, 1535—. Fou ferit mortalment en l’assalt a la fortalesa de Lo Muèi (Frejús). El seu desterrament i estada a Nàpols (1532-35) fou fonamental per a la seva formació intel·lectual, com també l’amor per Isabel Freyre ho fou per a la seva obra poètica. Aquesta, breu, fou publicada pel seu amic Joan Boscà (Las obras de Boscán y Garcilaso, Barcelona 1543). Més endavant, els seus editors i comentaristes —Sánchez de Las Brozas i F.de Herrera— hi afegiren alguns poemes inèdits. Consta en total de vuit cançons de metre curt, trenta-vuit sonets, en general amorosos, cinc cançons, dues elegies, una epístola a Boscà, tres èglogues, que canten els seus amors amb Isabel Freyre, i tres odes llatines. Les fonts principals són els clàssics, com ara Virgili i Horaci, i els moderns, com Ausiàs Marc, Ariosto, Sannazaro i, sobretot, Petrarca. Incorporà d’una manera definitiva el decasíl·lab italià amb tots els seus tipus accentuals, i introduí, amb Boscà, les formes estròfiques on intervé el decasíl·lab, l’octava reial, el tercet, el sonet, la lira, l’estança, el decasíl·lab lliure i les composicions del tipus de l’epístola, la cançó, l’ègloga i l’elegia. Amb les noves formes estròfiques es transvasen a la poesia castellana nous continguts i una llengua poètica més apta per a sustentar l’accentuació del decasíl·lab i l’expressió d’un nou sentiment. Introdueix en la lírica les noves concepcions neoplatòniques sobre el món i, així mateix, sobre l’amor, bé que encara manté, en ocasions, una actitud propera a la dels poetes del s XV. En els seus versos hi ha trets de l’amor cortès, molt espiritualitzat, i per això proper a les noves concepcions neoplatòniques: les exposades per B.de Castiglione a Il Cortegiano i per P.Bembo a Gli Asolani. Garcilaso representa, doncs, una actitud nova davant de la poesia. No pretén tant una imitació servil dels seus models com un ús conscient i seleccionat. Tant pel tractament de les fonts com pel vocabulari —italianismes i cultismes admesos en la parla de la cort— és a la península Ibèrica el primer poeta humanista en llengua vulgar.