El 1900 aconseguí la càtedra de francès de l’escola normal superior de Madrid. Més tard, se n'anà a França, on estudià llenguadocià a la Societat de Llengües Romàniques de Montpeller. Publicà diversos manuals d’anglès i de francès, entre els quals cal destacar Elements gramaticals de llengua francesa, en fascicles. Bastí, abans de les normes del 1913, una ortografia etimològica del català, que fou anomenada de les hacs o micheliana, a la qual restà sempre fidel. Edità a Reus la Biblioteca Foc Nou, de la qual sortiren sis volums i, durant molts anys, fou col·laborador al diari catalanista reusenc El Somatent. Donà 50 000 volums a la biblioteca de Reus. Durant la seva estada a Madrid, fou fundador de la Biblioteca do Pobo Galego, que tingué una vida efímera. S'incorporà a l’ambaixada espanyola a París, on exercí com a agregat diplomàtic. Fou professor de llengües a Ithaca i en altres universitats nord-americanes. Publicà els reculls de poemes Cent cançons (1898), Pom de ponceyles (1924) i Toia marcida (1928), el primer signat amb el pseudònim de Perarnayl de Rocafort; el 1926 publicà el poema en gallec Fala armoñosa, non morrerás. Amb el nom de la seva dona Eufèmia Domingi publicà el 1930 dues edicions del llibret Studi etymològic dels noms Cathalunya e cathalà. El mateix any patrocinà també una Revista Occitana.