llei de Verner

f

Fonètica i fonologia

Llei establerta (1875) pel lingüista danès Karl Verner (Aarhus 1846 — Copenhaguen 1896), segons la qual les aspirades o fricatives sordes del germànic comú s’han conservat sordes entre vocals només quan l’accent heretat de l’indoeuropeu queia sobre la primera de les dues vocals; altrament, es convertien en sonores: al sànscrit bhráta, al grec ϕρατήρ, correspon en gòtic brothar ‘germà’, mentre que al sànscrit pitá, al grec πατήρ, correspon en gòtic fadar ‘pare’.

Aquesta llei aportà un nou fonament a la tesi de la regularitat dels canvis fonètics sostinguda pels neogramàtics i donà vigor al principi que estableix que la història fonètica no es fa per semblances, sinó per uns sistemes de correspondències.